Art Medieval: Romànic, Bizantí i Musulmà

Art Bizantí

Icona: pintura sobre fusta amb la representació de Crist, de la Mare de Déu o d’un sant, que, segons la tradició, conserva l’essència del personatge representat, motiu pel qual té una evolució estilística mínima.

Petxina: cadascun dels quatre triangles curvilinis sobre els quals descansa directament l’anell de la cúpula.

Planta basilical: tipus de planta rectangular que consta de tres o cinc naus.

Volta d’aresta: volta generada per la intersecció de dues voltes de canó.

Període iconoclasta: contrari al culte i a la representació d’imatges sagrades o icones.

Art Musulmà

Mesquita: edifici dedicat a l’oració comunitària en l’islam. Està orientat a la Meca i consta d’una sala d’oració, l’alquible, el mihrab, la maqsura i el minaret.

Hàram: sala de la mesquita destinada a l’oració, formada per naus perpendiculars a l’alquible.

Maqsura: espai que precedeix el mihrab a la mesquita, normalment cobert amb una cúpula. Era el lloc del califa.

Mocàrab: prismes o elements geomètrics col·locats en posició vertical i que pengen del sostre, com les estalactites. Serveixen de decoració en l’art islàmic.

Arc lobulat: arc format per lòbuls, característic de l’art musulmà. Si està format per tres lòbuls es diu trilobulat i si en té més de tres, polilobulat.

Mihrab: espai en forma de nínxol, que constitueix la part més important de la mesquita, perquè marca la direcció a la Meca, lloc sagrat de l’islam.

Art Romànic

Girola: deambulatori.

Transsepte: nau transversal d’una església que forma una creu amb la nau principal.

Horror vacui: terror al buit. S’aplica a la concepció artística partidària de no deixar cap espai de l’obra plàstica sense treballar ni decorar.

Absis: recinte en forma semicircular en què s’acaba una estança, una església o una nau.

Planta de creu llatina: terme utilitzat per designar la planta d’una església, en la qual el transsepte divideix la nau principal en dues parts desiguals, sent la de l’absis més curta.

Nau central: part central d’una església que, situada entre columnes o murs, comprèn des de l’entrada fins al presbiteri.

Cimbori: torre de planta quadrada o octagonal que s’alça damunt el creuer d’un temple cristià perquè hi entri llum.

Nàrtex: galeria que envolta l’atri o pati d’una basílica i que estava destinada als catecúmens, és a dir, a les persones que es preparaven per ser batejades.

Mare de Déu: La Mare de Déu en l'art romànic és una representació artística de Maria, mare de Jesús, que destaca per la seva rigidesa i simbolisme. És una figura central en la iconografia religiosa d'aquest període i es representa com un tron per al Nen Jesús, destacant el seu paper com a Mare de Déu.

Maiestas Domini: pantocràtor.

Refectori: menjador dels religiosos d’un monestir o d’un convent. Generalment, és rectangular, s’hi accedeix pel claustre i està situat a la galeria oposada a l'església.

Perspectiva jeràrquica: recurs plàstic en el qual les figures més importants socialment són més grans que les altres figures que les acompanyen.

Arc de mig punt: arc format per una semicircumferència. És típic de l’art romà i del Romànic.

Arquivolta: conjunt d’arcs abotzinats que emmarquen la cara frontal d’un arc o d’una portada romànica o gòtica.

Frontal d’altar: parament de fusta, metall, pedra o seda que adorna el davant d’un altar.

Pintura al Fresc: pintura realitzada sobre guix humit.

Teofania: és una representació visual de la manifestació de Déu o de la seva presència divina.

Tetramorf: representació conjunta dels símbols dels quatre evangelistes. L'àngel, de sant Mateu; el lleó, de sant Marc; el bou, de sant Lluc i l'àguila, de sant Joan.

Evangelistes: són els autors tradicionals dels quatre Evangelis del Nou Testament: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Sovint se'ls representa amb símbols coneguts com els tetramorfs.

Apòstols: són representacions dels dotze deixebles de Jesús, seleccionats per ell per difondre el seu missatge i liderar la primera comunitat cristiana.

Judici Final: és una representació iconogràfica que mostra el moment bíblic en què Crist jutja la humanitat al final dels temps, segons el Nou Testament.

Dextra Domini: és un símbol que representa la intervenció directa i divina de Déu en els afers humans. Consisteix en una mà dreta emergint des dels núvols o des d'un cercle de llum, sovint en contextos sagrats com la creació, l'elecció divina o la protecció.

Agnus Dei: representació de Jesús crucificat, amb les figures de sant Joan i la Mare de Déu. És un tema molt freqüent en l’art bizantí fins al segle XIV.

Anunciació: és la representació de l'episodi bíblic on l'arcàngel Gabriel anuncia a Maria que serà la mare de Jesús, el Fill de Déu.

Epifania: es refereix a la representació de l'adoració dels Reis Mags a l'infant Jesús. Simbolitza la manifestació de Jesús com a Salvador per a totes les nacions, representades pels tres Reis.

Visitació: representa la trobada entre Maria, la mare de Jesús, i Elisabet, la mare de Joan Baptista. Aquest moment és significatiu perquè simbolitza la connexió entre Jesús i el seu precursor, Joan Baptista, fins i tot abans del naixement.

Martiri: es fa servir per descriure les representacions de personatges que han sofert un gran patiment o mort per una causa religiosa, ideològica o patriòtica.

Context Històric

Art Romànic

Al segle X es consolida una nova societat després de la invasió de pobles germànics per tot l’antic imperi romà d’occident, com ara els visigots. La lluita aferrissada contra els musulmans i l’expansió del cristianisme seran els elements que caldrà destacar d’aquest període precedent al romànic. És l’època de l’Alta Edat Mitjana. La societat sorgida al segle X destaca per:

• La societat feudal
• El triomf i consolidació de l'església cristiana.

Santiago de Compostel·la

Art Musulmà

L'art musulmà es va desenvolupar a partir de l'expansió de l'Islam al segle VII, amb una gran influència en arquitectura, cal·ligrafia i ornamentació. La prohibició de representar Déu o Mahoma va conduir a l'ús de dissenys geomètrics i florals. L'arquitectura es va caracteritzar per cúpules, minarets i patis amb fonts. Els períodes clau van incloure els omeies, abbàssides, otomans i mogols, amb obres destacades com la Cúpula de la Roca, l'Alhambra i el Taj Mahal. Tot i les influències europees, l'art musulmà continua sent essencial en les cultures islàmiques.

Art Bizantí

L'art bizantí va sorgir a l'Imperi Bizantí amb Constantinoble com a capital, després de la legalització del cristianisme. Es va caracteritzar per la representació religiosa a través d'icones i mosaics, amb un estil simbòlic i abstracte. L'arquitectura, com l'església de Santa Sofia, també va ser rellevant. Durant el segle VIII, l'Iconoclasme va provocar la prohibició temporal d'icones, però van tornar a ser venerades. L'Imperi Bizantí va caure el 1453, però el seu art va influir en l'Europa oriental, especialment a Rússia.

Santa Sofia de Constantinoble