Art Clàssic: Conceptes i Obres de Grècia i Roma

Conceptes d'Art Grec

Mètopa: Espai generalment quadrat i llis que hi ha al fris de l’entaulament dòric entre dos tríglifs. De vegades estan esculpides.

Temple perípter: Edifici envoltat completament per columnes.

Contrapposto o contraposat: Manera de disposar el cos humà en una cultura, que consisteix a equilibrar la massa corporal al voltant d’un eix vertical per evitar la simetria i la llei de la frontalitat. És característic de l’escultura clàssica grega i del Renaixement.

Temple amfipròstil: Temple que té un pòrtic amb columnes a cadascuna de les façanes més estretes.

Opistòdom: Part posterior d’un temple grec de l'antiguitat sense comunicació amb el naos. Era on es guardava el tresor de la divinitat o del temple.

Tambor: Cada peça del fust d’una columna. També és el mur poligonal o cilíndric sobre el qual s’assenta una cúpula.

Fris: Part mitjana de l’entaulament, situada entre l’arquitrau i la cornisa. S’empra, especialment, en l’ordre jònic.

Cariàtide: Figura femenina oriunda de Cària, que sosté l’arquitrau a manera de columna. El seu cap té un element que fa la funció de capitell. Si duu una cistella al cap, s’anomena canèfora.

Àbac: Llosa rectangular de pedra, marbre o terracuita. Una de les parts del capitell col·locada damunt l’equí.

Xoana: Escultures de fusta corresponents al període grec arcaic. La seva forma cilíndrica prové del tronc de l’arbre en què al principi es tallaven. Segons els especialistes, és possible que fossin revestides amb una planxa metàl·lica com l’or o amb vori.

Capitell: Part superior d’una columna, pilar o pilastra sobre la qual s'assenta l’arquitrau. La seva forma i ornamentació determinen els diferents ordres de l'arquitectura clàssica grega, atès que poden ser dòrics, jònics o corintis. Es compon d’un collarí, un equí i un àbac.

Èntasi: Eixamplament que presenten algunes columnes a la part central del fust.

Dòric: Un dels tres ordres arquitectònics de la Grècia clàssica, caracteritzat per les columnes sense base i amb capitells senzills i llisos. El fust és estriat, de secció horitzontal, amb arestes de cantells vius.

Acroteri: Ornament col·locat als vèrtexs del frontó.

Acròpoli: Lloc més alt i fortificat d’una polis a l’antiga Grècia.

Fust: Tronc de la columna comprès entre la base i el capitell.

Orquestra: Àrea circular d’un teatre grec de l’antiguitat on el cor i els actors, que mai no eren més de tres a la vegada, cantaven i dialogaven. En el teatre romà l'àrea era semicircular.

Tríglif: Rectangle que sobresurt, solcat per tres motllures lineals, que decora el fris de l’entaulament dòric.

Frontó: Coronament triangular d’una façana o d’un pòrtic sobre portalades o finestres.

Gàrgola: Desguàs d’una teulada esculpit amb forma d’animal o humana o figures monstruoses, desenvolupat sobretot en l’arquitectura gòtica, encara que existeix des de l’antiguitat. Es diu que la seva funció també era la d'expulsar els mals esperits.

Gigantomàquia: Lluita entre gegants i els déus grecs de l’Olimp.

Draps molls: Tècnica de l’escultura grega que consisteix a representar els vestits adherits al cos, com si estiguessin molls, de manera que fan visible l’anatomia del cos.

Tècnica de la cera perduda: Procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un motlle de cera. El motlle de cera es cobreix d’un material que es solidifica. Una vegada posat al forn, la cera es fon i surt per uns orificis fets al motlle amb aquesta finalitat. Al lloc que ocupava la cera s’hi injecta metall fos, que adopta la forma exacta del motlle.

Corba praxitel·liana: Característica associada a l'escultor Praxíteles, que introdueix una suau corba en la postura del cos, sovint en contrapposto, donant un aire més relaxat i naturalista a les figures humanes en les seves escultures.

Conceptes d'Art Romà

Volta de canó: Volta la coberta de la qual és generada per una mitja circumferència.

Fòrum: En l’urbanisme romà correspon a la plaça principal on se celebrava el mercat i hi havia els edificis més importants. Se situava a la intersecció de les dues vies principals de la ciutat, el cardo maximus i el decumanus.

Circ: Edifici públic de l’antiga Roma de forma rectangular amb els costats llargs rectes i els curts arrodonits, destinat a les curses de quadrigues.

Amfiteatre: Construcció romana de planta el·líptica destinada a espectacles públics de lluites. Parts: arena i càvea.

Relleu: Escultura tallada en una de les superfícies d’un bloc de pedra o metall. Segons la part que sobresurt del pla rep el nom d’alt relleu, mig relleu o baix relleu.

Opus tessellatum: Labor de fer les tessel·les cúbiques idèntiques, principalment amb finalitats cromàtiques, per omplir les escenes i les figures d’un mosaic.

Opus sectile: Compost de tessel·les de marbre de colors, amb formes i colors variats, utilitzat en els mosaics romans.

Ordre toscà: Ordre arquitectònic etrusc, que té una columna llisa amb base i capitell geomètric, a més d’un entaulament format per un arquitrau.

Domus: Casa unifamiliar romana. Hi vivien famílies amb un nivell social i econòmic alt.

Bust: Representació de la part superior del cos humà (cap, espatlles, naixement dels braços i part del tors).

Podi o Pòdium: Basament sobre el qual es construïen els temples etruscs i romans.

Nàrtex: Galeria que envolta l’atri o pati d’una basílica i que estava destinada als catecúmens, és a dir, a les persones que es preparaven per ser batejades.

Baptisteri: Edifici cristià, generalment de planta centralitzada, on hi ha la pica baptismal.

Ordre compost: Parts de la columna. Dovella: Cadascuna de les peces que es disposen radialment per formar la volta d’un arc.

Basílica: Edifici rectangular romà en el qual s’impartia justícia. Posteriorment els cristians el van adaptar com a església per al culte.

Isocefàlia: Regla del període clàssic grec que consisteix a col·locar els caps dels personatges a la mateixa alçada, tot i que les postures poden ser diferents.

Cave Canem: “Cave Cane" és una frase llatina que significa"Compte amb el go". Era comuna a les cases romanes, especialment a Pompeia, on s'usava en mosaics per advertir els visitants sobre gossos guardians. Es va descobrir en excavacions després de l'erupció del Vesubi el 79 dC. Avui dia encara s'utilitza en cartells moderns amb el mateix propòsit.

Context Històric de l’Art Romà

Etapa Imperial (31 a.C. – 476 d.C.): Durant l’Imperi Romà, Roma arriba al seu màxim esplendor. L’extensió territorial obliga a reorganitzar l’estat sota el control de l’emperador, dividint-se en províncies per facilitar-ne la gestió. Al segle V d.C., els pobles bàrbars del nord d’Europa comencen a atacar per recuperar els seus antics territoris. El 391 d.C., el cristianisme es converteix en religió oficial. Finalment, el 476 d.C., l’imperi cau i es divideix en dues parts, marcant el final de l’antiguitat.

Colosseu o Amfiteatre Flavi

Fitxa tècnica:

• Títol: Colosseu o Amfiteatre Flavi
• Autor: Desconegut (encarregat per l'emperador Flavi Vespasià)
• Cronologia: s. I (72-80)
• Tipologia: Amfiteatre
• Materials: Blocs de marbre travertí, formigó, maó, pedra i estuc
• Estil: Romà imperial
• Localització: Roma

Context: El Colosseu va ser iniciat l’any 72 d.C. per l’emperador Vespasià i finalitzat l’any 82 per Domicià. Va ser l’amfiteatre més gran de la seva època i es va utilitzar per a jocs durant gairebé 500 anys, fins i tot després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident el 476. Amb el temps, va ser parcialment destruït per l’abandonament i per terratrèmols, i els seus materials es van utilitzar per a altres edificis.

Descripció formal: El Colosseu té quatre nivells a la façana, amb tres de voltes acompanyats de columnes d’estil dòric, jònic i corinti. L’últim nivell, decorat en estil corinti, sostenia un tendal (velarium) per protegir el públic. Al centre, l’arena estava envoltada de graderies per a 50.000 espectadors. L’accés es feia a través dels arcs i una estructura complexa de galeries i escales, mentre que sota l’arena hi havia un sistema d’aigua per convertir-la en piscina i espai per a cel·les i serveis.

Entorn i integració urbanística: Construït sobre el parc de la Domus Aurea de Neró, ocupava el lloc d’un llac artificial. El 1936, l’obertura de la Via dei Fori Imperiali va alterar el paisatge urbà circumdant.

Funció, contingut i significat: Anomenat “Colosseu” per l’estàtua colossal de Neró que es trobava a prop. La seva funció era ser el lloc de lluites de gladiadors, caceres i batalles navals. L’entrada era gratuïta i els seients s’assignaven segons l’estatus social. La seva construcció va ser un “regal” de l’emperador al poble per projectar una imatge de poder i generositat.

Models i influències: L’amfiteatre romà, amb la seva planta el·líptica (forma de circumferència) i els ordres superposats, va ser una innovació de l’Imperi Romà, inspirat en el Teatre Marcel·lí i copiat per arquitectes renaixentistes i barrocs. L’estructura del Colosseu va influir en altres amfiteatres i en el disseny d’estadis esportius moderns.

Columna Trajana

Fitxa tècnica:

• Títol: Columna Trajana
• Autor: Apol·lodor de Damasc (Damasc, 60 - Roma, 125)
• Cronologia: 107-113
• Tipologia: Relleu
• Material: Marbre
• Mides: 40 m (alt) x 4 m (diàmetre)
• Estil: Romà imperial
• Tema: Commemoratiu
• Localització: Fòrum de Trajà (Roma)

Descripció formal: La columna, de marbre, s'eleva sobre un pedestal amb una base decorada. Té un fust de 29,78 metres i un capitell dòric. Originalment, estava coronada per una estàtua de bronze de Trajà, substituïda l'any 1588 per una de Sant Pere. Al fust, hi ha 200 metres de relleus helicoïdals amb 155 escenes i 2.500 figures. Trajà hi apareix 59 vegades, representat de manera realista. Els detalls són minuciosos, però la perspectiva és limitada, amb alguns recursos com la isocefàlia (caps de la mateixa mida). Originalment estava policromada amb colors vius.

Temàtica: La columna commemora la victòria de Trajà sobre els dacis, seguint la crònica De Bello Dacico. Les escenes mostren cronològicament les batalles i moments polítics importants de les guerres dacianes (101-102 i 105-106). L’escultura és una font valuosa sobre l'exèrcit romà. A la part inferior hi ha una cel·la on es guardaven les cendres de Trajà, que posteriorment van ser traslladades a Sevilla. A l'interior de la columna, hi ha una escala de cargol que permet accedir al cim. La columna tenia una finalitat propagandística, glorificant les gestes de Trajà.

Models i influències: Encara que no era la primera vegada que es decoraven monuments amb relleus, la idea romana de col·locar una tira escultòrica al voltant d'un fust és original. Un precedent podria ser el fris de la gigantomàquia de l'Altar de Zeus a Pèrgam (segle II a.C.). La Columna Trajana és un dels millors exemples del relleu històric romà i va servir de model per a columnes posteriors, com les d'Antoní Pius i Marc Aureli. També va influir en la Columna Vendôme de París i en les columnes de Sant Carles Borromeu a Viena.

Panteó de Roma

Fitxa tècnica:

• Títol: Panteó
• Autor: Desconegut
• Cronologia: 118-128
• Tipologia: Temple
• Materials: Formigó, granit, maó, marbre i fusta
• Estil: Romà imperial
• Localització: Camp de Mart (Roma)

Context: El Panteó va ser construït originalment per Agripa el 27 a.C., però després d’un incendi va ser reconstruït per l'emperador Adrià entre el 118 i el 128 d.C. És probable que l'arquitecte fos Apol·lodor de Damasc. La seva cúpula gegantina és una obra mestra de l'enginyeria romana, destacant per la seva gran resistència.

Descripció formal: L'edifici té una entrada amb un pòrtic (estructura) de columnes corínties (octàstil). Darrere, hi ha un tambor que sosté la cúpula hemisfèrica, la qual inclou un òcul de 9 metres de diàmetre que proporciona llum i ventilació. La cel·la és circular, amb capelles intercalades i portes de bronze gegantines. La cúpula està decorada amb cassetons que es redueixen de mida cap a l'òcul central.

Entorn i integració urbanística: Inicialment, el Panteó havia d'estar envoltat d’una plaça porticada, però no es va completar. Malgrat la seva grandària, s’integra bé amb l’entorn de Roma, ja que no supera l’altura dels edificis veïns.

Funció, contingut i significat: El Panteó estava dedicat a tots els déus (del grec"pa" = tot i"theo" = déu). L'interior simbolitza la cosmologia romana, i la cúpula representa la volta del cel. El 609 d.C., es va consagrar com a església (Santa Maria dels Màrtirs). Al segle XVII, Bernini va reutilitzar el bronze de la cúpula per al baldaquí de Sant Pere del Vaticà.

Models i influències: La cúpula del Panteó no va ser una innovació romana, ja que els grecs (thólos) i altres civilitzacions com els etruscs ja utilitzaven aquest tipus d’estructura. Ha influït molt en l'arquitectura occidental, inspirant obres com el Duomo de Florència (Brunelleschi), la basílica de Sant Pere (Miquel Àngel), i la Villa Capra de Palladio.

August de Prima Porta

Fitxa tècnica:

• Títol: August de Prima Porta
• Autor: Desconegut
• Cronologia: 20 a.C.; còpia de l'any 14 d.C.
• Tipologia: Escultura exempta
• Materials: Còpia en marbre d'un original en bronze desaparegut
• Mides: 2,04 m (alt)
• Estil: Romà imperial
• Tema: Commemoratiu
• Localització: Musei Vaticani

Context: L’escultura d’August de Prima Porta, d’autor desconegut, va ser trobada el 1863 a Prima Porta, prop de Roma. Es creu que l’artista coneixia molt bé l’estatuària grega. Aquesta obra va ser encarregada pel Senat de Roma com a retrat de l’emperador, i es portava a les províncies de l’Imperi per reforçar el sentiment d’obediència i submissió cap al sobirà (governant), servint com a eina de propaganda política.

Descripció formal: L’emperador August es representa dempeus, descalç, amb una túnica i una cuirassa (armadura) musculada decorada amb relleus. Porta una capa que sosté amb el braç esquerre, creant una diagonal lleugera. Té el braç dret aixecat, en una postura d’autoritat. Sota la cama dreta hi ha una figura de Cupido muntant un dofí, que serveix de suport per l’estàtua de marbre. La composició segueix el model grec clàssic del Dorífor de Policlet, utilitzant el contrapposto, amb el tors dret, el maluc elevat i la cama esquerra flexionada. Tot i això, el rostre d’August és individualitzat, mostrant les seves faccions amb una barreja d’autoritat i humanitat. La part posterior de l’escultura és menys detallada, ja que solia col·locar-se contra una paret o en una fornícula. Originàriament, l’escultura estava policromada amb colors vius com el vermell i el blau.

Temàtica: L’escultura representa August (63 a.C.-14 d.C.) com un general romà, en actitud d’exhortar (rogar, incitar) els seus soldats. La seva funció principal era glorificar la figura de l’emperador. Els relleus de la cuirassa mostren escenes de temàtica militar i divina: les províncies pacificades d’Hispània i Gàl·lia, la imatge del seu fillastre Tiberi, i les divinitats Diana i Apol·lo, protectores de la casa imperial. El Cupido muntant un dofí simbolitza l’origen diví d’August, connectant-lo amb la deessa Venus. En la versió original en bronze (20 a.C.), August apareixia calçat com a cap de l’exèrcit, però en la còpia en marbre feta després de la seva mort, la seva esposa Lívia va voler que es representés descalç, indicant així que el difunt ja era a l’Olimp.

Models i influències: L’August de Prima Porta segueix el model grec del Dorífor de Policlet, combinant-lo amb influències de l’estatuària funerària etrusca, coneguda pel seu realisme. Aquesta combinació va crear el prototip del retrat imperial que després seria àmpliament imitat a tot l’Imperi Romà.

Partenó

El Partenó, situat a l'Acròpolis d'Atenes, és un temple dòric construït amb marbre pentèlic. Té una plataforma de tres graons i columnes dòriques sense base, amb vuit a les façanes i disset a les laterals. L'entaulament inclou un arquitrau llis, fris amb tríglifs i mètopes, i una cornisa amb acroteris. La coberta a dues vessants té frontons amb escultures mitològiques. A l'interior, la naos allotjava una gran estàtua d'Atena i un opistòdom per a tresors. Construït durant l'època de Pèricles per simbolitzar la victòria sobre els perses, va ser reutilitzat com a església i mesquita. Destaca per l'ús de correccions òptiques per aconseguir una visió perfecta, com la curvatura de l'estilòbat i l'èntasi de les columnes.

Teatre d'Epidaure

El teatre d'Epidaure, situat al sud-est del Peloponès, destaca per la seva estructura composta per l'orquestra circular, la graderia semicircular (càvea) amb capacitat per a 15.000 espectadors, i les construccions escèniques, incloent-hi l'escena i el prosceni. Va ser construït per a festes en honor a Dionís i és famós per la seva excel·lent acústica, que permetia que els actors fossin escoltats des de qualsevol punt de la graderia. La seva ubicació aprofitava el pendent natural de la muntanya, mostrant una perfecta integració amb el paisatge.

Els Koúros i Kóre

Els koúros i kóre són escultures de la Grècia arcaica que es caracteritzen per la simetria, la frontalitat i l'ús de la geometria. Els koúroi representen figures masculines atlètiques, sovint dedicades a atletes o com a monuments funeraris, mentre que les kórai són figures femenines vestides, dedicades al culte religiós. Ambdues mostren una postura hieràtica, amb detalls geomètrics en el rostre i cabell. Les kórai sovint presentaven restes de policromia, indicant l'ús de color en l'escultura grega.

Dorífor

El Dorífor, atribuït a Policlet, representa un atleta nu en repòs, amb una llança sobre l'espatlla, seguint el cànon de proporcions grec. Utilitza el contrapposto per equilibrar el cos, amb detall en la musculatura i un cap naturalista. L'escultura reflecteix l'ideal grec d'equilibri entre força física i intel·ligència, mostrant una actitud serena i sense vanitat, representant l'excel·lència ètica de l'època.

Laocoont i els seus fills

El grup escultòric Laocoont i els seus fills mostra Laocoont lluitant contra dues serps, amb els seus fills intentant escapar. L'escultura destaca pel dinamisme i expressivitat, representant el gran patiment de Laocoont, reflectit en el seu rostre. Es basa en el mite de la guerra de Troia, on Laocoont va ser castigat per advertir contra el cavall de fusta, amb serps enviades per Atena. Aquest tipus de composició es feia servir per decorar cases importants, com la Domus Aurea de Neró.