Art Barroc, Neoclassicisme i Romanticisme: Anàlisi i Comparativa

Barroc

BARROC: Focus: Itàlia (construcció seu del cristianisme), París i Viena, Espanya. L'art com a mostra de poder de monarquies i l'església. La burgesia busca la mostra de poder (imiten als aristòcrates). s.XVII-XVIII (Barroc, Rococó) = Antic Règim. 1789: canvi d'etapa. Rev. Francesa → Edat moderna → Edat contemporània → Neoclassicisme → Revolució, Liberalisme. El Barroc és important quan neix, però es critica (x revolucionaris) perquè és el símbol de l'Antic règim. Les obres d'art comencen a ser Totals (Gaudí dissenya arquitectura des del punt de vista Integral). Arquitectura monumental (arquitectura = escenaris de poder). Exageració i Grandiloqüència.

Arquitectura Barroca

ARQUITECTURA BARROCA: Monumentalitat (façanes de doble planta, ordres gegants, obertures, repetició de plans i volums, interminables columnes i finestres). Dinamisme i teatralitat (moviment a façanes i plantes, formes corbes, efectes òptics, contrast lumínic i cromàtic, decoració excessiva, trenca amb ordres clàssics, combina elements arquitravats i línies rectes amb corbes). Bernini: arquitecte, columnes d'espiral (entorxada).

Escultura Barroca

ESCULTURA BARROCA: Decoració arquitectònica (exterior, interior). Composicions (inestables, asimètriques, línies obliqües i escorces, centrifugues i obertes, dinàmiques, escenografies teatrals, multiplicació dels plecs, contrast lumínic i de punt de vista, naturalisme, realisme, textures, expressivitat, anatomies en tensió). Temes (religiós, mitològic, retrats). Materials (marbre, bronze, fusta policromada a Esp.). Arquitectures recarregades. Relleu i escultura exempta. Bernini: influència fins el neoclassicisme, estructura té punt de vista mixte. Realisme de l'Escola Castellana = contacte amb l'escultura italiana. La monarquia espanyola l'usa per mantenir el poder. Realisme i expressivitat. Mostren dolor i patetisme. Religiositat contrareformista. Fusta policromada.

Pintura Barroca

PINTURA BARROCA: Hi ha pintura moble. Miquel Àngel: gran referent d'artistes barrocs. Oposada a la pintura del renaixement. Tècniques (a l'oli sobre llenç i decorativa al fresc). Temes (religió, mitològic, retrat, escena de gènere, paisatges i bodegons). Composicions (desapareix simetria i geometria, mitjançant diagonals. Punts de vista baixos, diferents plans entrecreuats, figures que queden fora del marc partides, teatrals, dramàtiques, exagerades). Realisme, expressivitat en les figures, dinamisme, protagonisme de colors, desapareixen contorns, hegemonia de llum, dominen volum i perspectiva. La llum és simbòlica i focal. Referent: escultura hel·lenística.

ITÀLIA: Caravaggio: Tenebrisme (escena fosca amb un punt il·luminat). Exagerats contrasts lumínics (clarobscurs). Naturalisme i realisme. Colors terres, ocres, vermellosos. ESCOLA FLAMENCA: Rubens (pintura: explosió de color i llum). Pintor de cort. Dinamisme, colors càlids, brillants i lluminosos, figures gruixudes, exuberants, musculatures hercúlees, realisme, pinzellada solta, domini de color sobre línia, personatges reals dins les obres. Contacte entre artistes (s'influencien). HOLANDA: Clientela burgesa, composicions reduïdes i senzilles. Temes (retrats, escenes de gènere, paisatges, bodegons, religió, mitològic, històrics). Vermeer: pintura intimista, personatges quotidians, paisatges sense figures. Rembrandt: obra més diversa. Autoretrats (com a obra): es generalitza. Es canvia la intenció, l'artista vol recrear la lletjor. Noves tècniques (gravats). FRANÇA: Acadèmia oficial: l'art acadèmic continuarà existint, hi domina el dibuix (línia) sobre el color. Hereu del renaixement (influència italiana). ESPANYA: s.XVII. Monarquia descendent de reis catòlics, usen l'art per retratar-se i explicar la religió. Varietat de gèneres: retrat, bodegó, religió. s.XVII: influència tenebrisme Caravaggio, protagonisme de la llum per atmosferes reals, realisme, perspectiva aèria, color sobre el dibuix, moviment (menys que els italians), diagonals i escorços però composicions equilibrades, temes religiosos, retrats, escenes de gènere, mitològic, bodegons i paisatges. s.XVIII: trencament dramàtic de temes religiosos, importància a temes profans, estil més suau i pròxim al Rococó. Gènere: pintura històrica, agafa popularitat. Velázquez: viatja, és cridat a la cort. El seu estil evoluciona al llarg de la seva vida, evoluciona del tenebrisme al colorisme. Pinzellada solta/lliure (més borrosa). Realisme, composicions equilibrades i elegants, domini de la profunditat, perspectiva aèria, protagonisme de la llum.

Art Contemporani

ART CONTEMPORANI: Fi de l'antic règim. 1789: assalt a la Bastilla (inici història contemporània). El 1r estil neix per necessitat d'expressar el que va en contra de l'antic règim. Hi ha transformació política, econòmica i social. Il·lustració: nova visió del món "raó". Rev. Francesa: igualtat i llibertat. Rev. industrial: societat urbana i proletariat.

Neoclassicisme

NEOCLASSICISME: neix a França s.XVIII. Usen llenguatge clàssic per respondre a les noves idees. Principis racionalistes i morals defensats per la il·lustració.

Arquitectura S.XIX

ARQUITECTURA S.XIX: Usen el llenguatge clàssic. Apareixen el ferro i el vidre, marquen un canvi en l'arquitectura contemporània. Arquitectura més ràpida, barata i diàfana. Arquitectura historicista: neoclassicisme. Arquitectura de ferro. Les noves idees del ferro usat per construir quallen 1r a EEUU, fusió de nova i vella arquitectura. Arquitectura de l'Escola de Chicago: Gratacels (nou gènere). A Europa l'arquitectura (lligada a la tradició) amb ferro no es concep sinó per arquitectura industrial. Separació d'arquitectes i enginyers (s'encarreguen d'obres de ferro). Pot ser ferro forjat o colat. s.XIX: creixement de ciutats. Es construeixen Eixamples (de BCN: pla reticular, octàgons, la diagonal), convivència entre edificis historicistes i moderns. s.XIX: Arquitectura Eclèctica (barreja de diferents estils = crea un nou) deriva de la historicista. Exposicions universals: per difondre novetats. Apareix també el formigó amb la Rev. Industrial. Nova forma de construir: Esquelet: fonaments, pilars, bigues i cobertes i els murs de tancament. L'arquitectura neoclàssica i historicista mantenen la construcció tradicional fins l'arribada de la Torre Eiffel. Canvi d'alçat: base de fonaments soterrats, base d'estructura metàl·lica reforçada amb formigó. Estructures lleugeres i simples. Funcionalisme (Escola de Chicago): A Chicago, després d'un incendi, es comença a construir en vertical (Gratacels: Louis Sullivan). Estructures metàl·liques (esquelets/carcassa de ferro) permet fer edificis de gran alçada (gratacels). Pilar de formigó (de suport). Eliminació de murs de càrrega. Finestres esteses horitzontalment per la façana. Incorporació d'ascensor elèctric. Se suprimeixen elements decoratius a l'exterior (superfícies llises i cristalleres). Predomini de línies horitzontals i verticals. Modernisme: final s.XIX. Canvi de segle. Rebutja l'historicisme. Elements nous d'arquitectura funcionalista, buscant decoració. Obra d'art Total: aglutinen totes les arts (menors/majors). Trencar definitivament amb la tradició, aprofitar avantatges de la tècnica i la indústria, integració de diferents arts, reivindicació del treball artesà.

Art Neoclàssic

ART NEOCLÀSSIC: Winckelmann investiga i busca l'art antic (art grec més original que el romà). Llenguatge clàssic per explicar la revolució. Rev. Francesa arriba Napoleó (emperador revolucionari), és retratat amb art neoclàssic, deixa de ser útil per explicar la revolució. Apareix el Romanticisme. Art utilitzat per difondre idees polítiques, pintura històrica; Focus a París.

L'arquitectura i l'escultura són blanques. Winckelmann teoritza l'art neoclàssic: Protagonisme a la línia pura, acabats polits i brillants. Composicions simètriques, predomina l'equilibri, la proporcionalitat i l'harmonia. S'usa el marbre, eliminen clarobscurs. Temes: al·legories, retrats, mitològic, monuments públics i funeraris. Escultures independents del marc arquitectònic. Imitació de models de l'antiguitat. La burgesia com a nou client d'art. Venus: dones nues (anomenades venus perquè les dones no poden ser representades nues). Pintura: L'artista ha de subordinar la seva obra a l'educació social. L'art ha de moure a l'espectador a la virtut, l'heroisme i la moral cívica, que es troba a l'antiguitat clàssica. Prioritat a la línia i contorn nítid. Es prefereixen colors primaris (capten la llum freda). Els pintors no participen en la revolució (no són soldats), col·laboren amb la seva obra. Pintura Academicista (el concepte d'estil (neoclàssic) academicista mai desapareix). Austeritat de color (es redueixen), clarobscur. Caravaggio: gran referent de pintors neoclàssics (també Rembrandt, Velázquez). Gran focus a França. Neoclassicisme: retrat de la revolució → al poder (per l'apropiació de Napoleó) = perd el seu significat.

Romanticisme

ROMANTICISME: Estil plàstic (comú en música i literatura). Europa en auge del liberalisme. Artistes vinculats a la revolució busquen 1 nou estil. Dualitat entre neoclassicisme i romanticisme. Sentiments per sobre de la raó (l'artista se sent, no s'entén). Irracionalitat, subjectivitat. Natures dinàmiques, estranyes (moviment). Mort de Napoleó = Restauració a Europa (1815). Emergeix el romanticisme (dura fins a mitjans de segle). Estil pictòric de revoltes liberals i nacionalistes (1820-30-48). Basat en la llibertat. Origen: pèrdua de fe en la raó, nova sensibilitat que es manifesta en tots els àmbits (art, música..), dona prioritat al sentiment, jo interior, l'individu. S'exalta la sensibilitat, passions, contraposició a l'harmonia. Burgesos: protagonistes, mecenes i clients d'art. Temàtiques: ús de llegendes/mites de l'edat mitjana (es recupera la part mística, no religiosa). Atrau allò desconegut (Marroc, Orient, Egipci), natura dinàmica (canviant). Vessant romàntic: Jo sol davant la immensitat. Significat metafòric. Ésser sol enfront la dimensió del món i l'infinit (Perspectiva aèria). Paisatges que continuen fora del quadre. Importància a l'ús del paisatge. Tornem a la pinzellada del barroc (importància al color). Busca retratar allò nou, no tan vist, i la idea del perill/fragilitat de l'ésser humà davant la natura.

Desapareix el dibuix (precedent d'abstracció s.XX); referent: William Turner. Taques de colors, pinzellada dinàmica. FRANCISCO DE GOYA: Estudi del barroc italià: primer aprenentatge amb el mestre a Saragossa i el viatge a Itàlia. Casat amb la germana de Francisco Bayeu (important pintor de cort madrilenya) → s'instal·la a la cort: treballa en els cartons per a tapissos (direcció de Mengs). 1785: es converteix en pintor de Carles IV. Goya es converteix en retratista de moda. Acaba exiliat a Bordeus. A part de pintura de cort: 4 col·leccions de gravats, pintures negres (precedent d'artistes expressionistes s.XX), art de (post)guerra. Poca gamma cromàtica, cossos molt degradats. Goya tenia obres intimistes, crítiques amb el poder i l'Antic Règim. 2 Etapes de la vida artística: 1ra: Triomf personal i professional = visió optimista de la vida (colors purs, vermells, grisos. Dibuix precís, continu. Temes amables). 2a: Malaltia i sordera (1790): canvi en la seva vida personal. Sofriment i visió patètica de la vida a la seva obra. Creixent presència del negre, dibuix trencat, temes dramàtics o fantasia sòbria. Agafa fama com a pintor de monarquia. Té època d'esplendor (reconegut). Retrats individuals i col·lectius. Estil de Goya: influència barroca de Rubens (llum càlida, acolorida, riquesa cromàtica); domini tècnic de textures, llum color. 1808: Guerra del Francès. 1792: treballa a la cort, pateix malaltia i queda sord → canvi en el caràcter i el seu món interior. Doble Goya (el públic, el que aboca la seva tristesa). Segueix sent pintor de cort, canvia la vessant optimista. Critica l'entorn social i polític. Comença l'estil més romàntic d'art de Goya. Punt d'inflexió: Aïllament social (1820), queda reclòs a la Quinta del Sordo (aquí es troben les pintures murals negres). Pintures Negres: Aboquen malestar físic i emocional. Declivi de la vida física, espera del dia de la mort. Pintures tètriques (tragèdia). Personatges com monstres. Precedent de l'expressionisme s.XX. Obres que permeten varies interpretacions. Degradació de l'ésser humà. Finals del 18: Temàtica encaixa amb la pintura neoclàssica, tècnica amb l'art romàntic. Temàtiques de pintura negra = temàtiques expressionistes i surrealistes s.XX. 4 gravats: Los caprichos, Los desastres de la guerra, La tauromaquia, Los disparates. L'estètica ens trasllada a un món inversemblant. Irracionalitat. Hi ha 1 sàtira referent a la vida de la monarquia, la burgesia. Deixa de fer retrats de cort quan entra a la Quinta del Sordo.