Art Barroc: Característiques, Escultura, Pintura i Context

Característiques Generals del Barroc

L'art barroc és un corrent artístic que es desenvolupa al llarg del segle XVII i part del XVIII. El context d'aquest període fa que aquest estil sigui un art marcat per tres pilars: l’Església, la monarquia i la burgesia. En general, però, podem afirmar que l'art barroc es caracteritza per:

• És un art dividit pel context històric: Com ja hem vist, el moment històric en què es desenvolupa el Barroc està influït per la situació política i religiosa. Aquest fet fa que el Barroc sigui un art en què podem trobar dos tipus de producció artística: obres relacionades amb la burgesia protestant i obres relacionades amb el poder de l'Església i les monarquies absolutes.
• És un art total: l'art barroc és un art globalitzador, que busca la unitat integrant les diferents arts plàstiques.
• És un art exuberant i dinàmic que reinterpreta el llenguatge clàssic amb una nova visió. Destaca per ser un art fastuós i de gran complexitat.

L'Escultura del Barroc

L'escultura barroca s'origina a Itàlia i destaca pel seu ús generalitzat. Així doncs, és present a escultures exemptes, façanes, retaules... tot lligat, però, pel sentit unitari i simbòlic del barroc. És l'arquitectura qui està al servei de l'escultura per integrar les obres i crear la unitat tan característica del barroc.

Algunes de les característiques per les quals destaca són:

• Els materials emprats són diversos, a més no rebutjaven combinar-ne el seu ús, ja que aquest fet ajudava a plasmar la integració i la unitat de l'obra (theatrum sacrum - teatre sagrat). Alguns materials són:
  • Marbre i bronze per l'escultura sumptuària.
  • Pedra per les escultures, fonts, façanes...
  • Estuc per la decoració interior.
  • Fusta per la imatgeria devocional i retaules...
  • Seda, orfebreria per les imatges de capipota (obres dotades de gran realisme gràcies a l'ús de postissos, roba, ulls de vidre...).
• Quant a la temàtica, l'escultura barroca, com en el cas de l'arquitectura, és un art que plasma el poder polític i religiós:
  • Temes religiosos on es glorifiquen les santedats i els dogmes religiosos, virtuts humanes (oposició del protestantisme). Exemples d'aquesta temàtica en són els monuments funeraris de papes, reis...
  • Temàtica mitològica barrejada amb sentit simbòlic on es plasmen alhora misticisme, erotisme, heroisme...
• Formalment, l'escultura barroca es caracteritza per una composició complexa:
  • Línies compositives diagonals i convergents en un punt concret.
  • Destaca pel dinamisme i força que transmet l'obra (plecs de roba, representació d'un punt culminant d'acció...).
  • Escultura que transmet dramatisme i teatralitat.
  • Unifacialitat. Les escultures barroques destaquen per ser contemplades des d'un punt de vista únic (ruptura amb la multifacialitat de l'etapa manierista).
  • Integració de l'escultura dins un espai que permeti la unifacialitat.

Gian Lorenzo Bernini

L'escultor per excel·lència de l'escultura barroca fou Gian Lorenzo Bernini (1598-1680). Bernini era un artista polifacètic (era arquitecte i escultor), va crear les pautes escultòriques que marcarien aquesta etapa per davant de la resta d'artistes. Bernini reflexa en les seves obres la perfecta combinació d'arquitectura, pintura i escultura per crear el sentit unitari barroc que es resumeix en el conegut com theatrum sacrum (teatre, espectacle sagrat). La seva influència es va estendre a totes les obres del segle XVII-XVIII fins a arribar al neoclassicisme.

Entre les seves característiques cal destacar:

• Predomini de formes irregulars.
• Integració de totes les arts en les seves obres.
• Crea el concepte de concetto, és a dir, dominar el significat del tema plasmat, buscant un moment àlgid per representar-lo per l'eternitat en l'obra. Es pot veure al David mossegant-se els llavis, el crit de Dafne...
• La temàtica emprada per l'artista és variada amb temes mitològics, bíblics i religiosos, retrats, obres funeràries, al·legories o monuments urbans...

Imatgeria Espanyola del Segle XVII

• Línia naturalista.
• Temàtica religiosa.
• Ús de fusta policromada degut a la necessitat que les obres fossin lleugeres (processons).
• Figures realistes (ulls de vidre, joies, postissos...).
• Destaquen dues escoles: l'escola castellana amb Gregorio Fernández i l'escola andalusa (o sevillana) més equilibrada i on destaquen Mena i Cano. Posteriorment, Salzillo recull influència de les dues escoles amb un toc més popular (destaquen les seves figures de pessebre).

La Pintura del Barroc

La pintura barroca es desenvolupa al llarg dels segles XVII i XVIII, sent una de les etapes més brillants, artísticament parlant, és coneguda de fet com l'anomenat Segle d'Or. Tot i que com veurem més endavant dins la pintura barroca hi podem diferenciar diverses escoles, alguns dels trets comuns que la caracteritzen són:

• Diversitat de funcions. Propagandística en el cas de la pintura religiosa per fer arribar el missatge al major nombre de fidels i d'autoafirmació de monarques, aristòcrates alhora que decoraven les diferents estances.
• Predomini del color sobre el dibuix: els contorns ben marcats i dibuixats són substituïts per una pinzellada oberta i lliure.
• El clarobscur dona pas al tenebrisme: l'ús de la llum com un element pictòric més permet ressaltar figures i elements enmig d'un ambient fosc.
• Composicions obertes i línies compositives diagonals.
• Creació de trompe-l'oeil, és a dir, perspectives il·lusionistes que simulaven espais arquitectònics.
• Temàtica diversa segons el context: la monarquia i aristocràcia amb retrats àulics, temes mitològics i al·legories, l'Església catòlica amb l’exaltació de màrtirs i la burgesia amb escenes populars, paisatges, retrats i natures mortes.

La pintura barroca del segle XVII es pot classificar segons els diversos autors en diferents corrents. Tot i això n'hi ha dos de principals que són:

• Corrent classicista: busca la bellesa de l'home i la natura. És contrària als excessos del Manierisme. Les composicions destaquen per la rigidesa, l'ordre, l'allunyament de l'espectador... allunyant-se de la llibertat compositiva del Barroc. Autors a destacar en són: Carracci i Poussin.
• Corrent naturalista: busca representar personatges més propers del poble, trencant amb els conceptes clàssics. Destaca per l'ús del tenebrisme. Agafa com a model per les seves obres la realitat, aplicant-la a temes religiosos i històrics. L'autor per excel·lència és Caravaggio.
• Corrent realista: Aquesta corrent pren com a model la realitat observable representant-la fidelment. Hi destaquen Frans Hals, Jan Vermeer o Rembrandt. Dins el corrent realista destaquen les obres amb temes festius, natures mortes, paisatges...
• Corrent academicista: Aquesta tendència sorgeix a la França de Lluís XIV. Destaca per ser més eclèctica que la resta de corrents.
• Corrent barroca: El màxim exponent d'aquest corrent és Rubens, les obres del qual destaquen pel predomini del color sobre el dibuix, composicions obertes i unitàries, composicions complexes...

Pintura Barroca a la Monarquia Hispànica

Dins la pintura barroca espanyola destaquen diversos autors segons la zona d'influència:

• A la zona de València hi destaquen Francesc Ribalta i Josep de Ribera (Lo Spagnoletto) influenciat per l'obra de Caravaggio.
• A Andalusia destaca Murillo: amb temàtica religiosa, quadres populars on surten infants"picaro", Zurbarán, Juan Valdés (dramàtic i expressiu) i Velázquez que va desenvolupar la seva carrera com a pintor reial a la Cort de Madrid demostrant el seu talent amb temes diversos (històrics, retrats àulics, temes religiosos, nus...). La seva obra destaca pel tractament de la llum, l'ús de la perspectiva aèria així com una pinzellada lliure.

La Pintura Flamenca i Holandesa

La pintura barroca flamenca destaca per unes composicions que reflecteixen el luxe, dinàmiques i alegres. Alguns dels autors a destacar són: Rubens i Van Dyck.

A Holanda la burgesia fou el gran comitent d'art. Els autors més destacats són: Hals, Vermeer i Rembrandt (gravat i pintor tenebrista holandès per excel·lència).

Context Històric del Barroc

El concepte de Barroc va sorgir durant el Neoclassicisme i significava “absurd” o “grotesc” per a marcar un estil que va trencar el retorn als models clàssics iniciat al Renaixement. Heinrich Wölfflin va ser el primer a estudiar científicament l’art Barroc i el va recuperar; per a l’autor el Barroc representaria l’art del “parèixer”, mentre el Renaixement representaria l’art del “ser”.

El Barroc va dominar el segle XVII i el primer terç del segle XVIII i va acabar donant pas al Rococó. Podem afirmar que el Barroc va sorgir com una reacció naturalista al Manierisme que havia tingut el final de l’obra de Miquel Àngel com a precursor.

El Barroc va ser un art que es va adaptar de manera molt diferent a cada país, va ser un art al servei de la societat del seu temps. És un art propagandístic que està al servei tant de l’església com de la monarquia absoluta que són els seus dos principals clients. Després del Concili de Trento (1545-1563) l’església va acollir el naturalisme d’aquest nou estil com la millor manera de difondre el catolicisme. Per aquest motiu aquest art va estar molt present a Itàlia, la Monarquia Hispànica i Portugal.

Durant aquesta època es va assistir a Europa a l’enfrontament entre els diferents països que recercaven l’hegemonia, l’inici de la pugna pel domini comercial, entre els països del nord i Anglaterra, i l’ascens de nous grups socials de poder. La Guerra dels Trenta Anys, que va ser fruit de les tensions religioses entre protestants i catòlics, va comportar unes importants repercussions, no solament des del punt de vista polític, sinó que també, de l’artístic. De fet, el primer desenvolupament del barroc va ser produït a Roma lligat a la Contrareforma catòlica.

L’església catòlica després de les tensions i la ruptura que havia suposat la Reforma va posar en funcionament una important política de reafirmació mitjançant la diplomàcia, l’ensenyança, les predicacions, la guerra i l’art.

En aquesta nova visió el paper de la recentment fundada Companyia de Jesús va ser fonamental. D’aquesta manera, el papat, la monarquia absoluta i les grans jerarquies laiques i eclesiàstiques es van convertir en els principals receptors de les produccions artístiques donant a aquestes una clara intencionalitat propagandística. L’art es va configurar com una ferramenta al servei del poder, ja fora per a la difusió de la fe o per a l’afirmació i exaltació de les monarquies o de la classe que sustentaven.

Açò queda palès en un art que deixa enrere l’interès científic pel coneixement de la naturalesa, l’ordre i les proporcions del Renaixement per a desenvolupar d’una estètica efectista, escenogràfica, teatral que té per objectiu convèncer, atraure i impressionar a l’espectador.

Durant el Barroc Europa estava dominada per la monarquia absoluta, un tipus de monarquia en la qual els sobirans eren escollits per Déu i ostentaven tot el poder. Cal destacar, sobretot, el cas francès que amb els regnats de Lluís XIV i Lluís XV França va esdevindre l’Estat més poderós d’Europa. A la Monarquia Hispànica cal mencionar la monarquia dels Àustries Menors: Felip III, Felip IV i Carles II, després de la Guerra de Successió acabaria implantant-se la dinastia francesa dels Borbons.

Al mateix temps a Anglaterra es vivia una època convulsa on Oliver Cromwell va acabar amb els intents dels monarques d’implantar la monarquia absoluta. Al final d’aquest interregne es va consolidar la monarquia parlamentaria com un model anteposat a l’absolutisme francès.

Goya: Context Històric

La vida de Francisco de Goya se situa entre dos segles: l'etapa teòricament optimista de la Il·lustració (s. XVIII), que conclou amb el regnat de Carles IV, i el període d'invasions i profundes convulsions que van sacsejar l'Espanya del s. XIX. La seva obra pictòrica és un document històric de gran valor pels esdeveniments que van marcar la seva vida.

Durant la seva primera època regnava Carles III. Goya es va dedicar majoritàriament a pintar escenes quotidianes de la vida del poble en les quals es reflectia el seu optimisme i retrats de ministres importants com el Comte d'Aranda, Gaspar M. de Jovellanos o el Comte de Floridablanca, entre altres.

En 1788 va pujar al tron Carles IV. L’inici del seu regnat va estar marcat per l’ascens dels il·lustrats i amics de Goya com va ser el cas del Comte de Floridablanca. Tanmateix, la Revolució Francesa canviaria radicalment la situació, Espanya va tancar les fronteres amb França per evitar que es contagiaren les idees revolucionàries. Amb l'empresonament de la família reial francesa la situació dels il·lustrats espanyols, en gran part amics de Goya, va empitjorar i el govern va quedar en mans de Godoy. La proclamació com a emperador de Napoleó va beneficiar Godoy i les relacions amb França es van reprendre.

Durant aquesta època Goya va treballar en la Cort de Carles IV, on va pintar nombrosos retrats de la família reial. En 1807 amb el tractat de Fontainebleau, Godoy va permetre el pas de les tropes franceses per a la invasió de Portugal.

En 1808 amb el motí d’Aranjuez Carles IV abdicava en el seu fill, Ferran VII, que al seu torn, va abdicar en favor de Josep I, germà de Napoleó. El mateix 1808, amb els successos del 2 de maig va esclatar l'anomenada Guerra del Francès o Guerra de la Independència a Espanya que produiria una guerra de guerrilles entre l’exèrcit francès i la resistència espanyola amb el suport de l’exèrcit anglès. Aquesta guerra va ser narrada per Goya en la sèrie de gravats “Els desastres de la guerra”.

En 1814, la situació internacional de Napoleó es complicava i va decidir tornar el tron a Ferran VII a canvi d’una neutralitat amb França. El retorn del rei a Espanya va causar una gran expectació, especialment en saber si acceptaria o no la Constitució de 1812 que havien elaborat les Corts de Cadis. El rei va optar per l’absolutisme començant una terrible repressió sobre els liberals que havien format part de les Corts de Cadis. Es produeix una restauració de l’Antic Règim marcada per la repressió i la ruïna econòmica del país.

Els temes que interpreta ara Goya en les seves obres són, en la seva majoria, històrics i en les seves obres plasma una de les visions més pessimistes que ha ofert mai la pintura sobre la realitat humana. Finalment, després del final del Trienni Liberal, i l’inici, una vegada més de la repressió contra els liberals, Goya es va exiliar d’Espanya i es va assentar a Bordeus.

Vida i Obra de Goya

Goya va nàixer a Fuendetodos (Saragossa, 1746) i va morir exiliat a Bordeus en 1828. Va viure entre el segle XVIII i XIX. L'obra de Goya és un document històric de gran valor: viu la Il·lustració del regnat de Carles III, els conflictes dinàstics entre Carles IV i el seu fill, Ferran VII, la Guerra de la Independència, la volta a l'Absolutisme de Ferran VII i l'exili a França.

La seva trajectòria artística està condicionada per tres grans moments:

• El nomenament com a pintor de cambra de Carles IV en 1789.
• 1792, la primera crisi personal, generada per una malaltia que li deixa sord i que li porta a la introspecció.
• La Guerra del Francès de 1812 que li submergeix en una profunda tristesa (depressió) i en un món de temors i malsons.

Segons el mateix Goya, les seves influències van ser “la naturalesa, Velázquez i Rembrandt”. Va ser, a més a més, un pintor molt conscienciat amb l'època històrica que li va tocar viure: la influència de la Il·lustració, la vida de la cort, la lluita entre l'Absolutisme i el naixement del Liberalisme, la Guerra de la Independència… La seva pintura té un aspecte molt modern perquè reflecteix la seva trajectòria vital, les seves obsessions, les seves passions, les seves pors. Va ser un pintor lliure, difícil d'enquadrar en els moviments artístics del moment: Rococó, Neoclassicisme, Romanticisme o Realisme.

La seva obra va tindre una gran evolució artística. La temàtica de les seves obres va ser rica i variada: pintures religioses (Ermita de Sant Antoni de la Florida), escenes costumistes en els cartons, temes històrics (Els afusellaments del 3 de maig), natures mortes, tauromàquia, mitològics (Saturn devorant als seus fills), onírics (Els capritxos). Sent, a més a més, el millor retratista de l’època (La comtessa de Chinchón).

La seva paleta cromàtica era rica, solta i suggeridora. Les tècniques que va emprar eren variades: fresc, oli sobre tela, cartons per a tapissos, gravats, litografies. Va dominar la llum i totes les tècniques, textures, paleta de colors i gèneres. Gran observador, sap plasmar els trets psicològics amb gran mestratge.

Va exercir una forta influència en artistes posteriors i en les avantguardes:

• En els Impressionistes amb la pinzellada solta (La lletera de Bordeus).
• En els Expressionistes per la seva manera d'interpretar la pintura, trenca amb la composició tradicional, amb el dibuix i tracta de mostrar els seus sentiments (Saturn devorant als seus fills).
• En els Surrealistes pel tractament del món oníric (El son de la Raó produeix monstres).

Primers Anys i Treball per a la Cort

Francisco de Goya i Lucientes va néixer el 30 de març de 1746 a Fuendetodos, un poblet de la província de Saragossa. Es va formar al taller de José Luzán i posteriorment va viatjar a Roma, on va estudiar el barroc italià. Les seves noces amb Josefa Bayeu en 1773, germana dels pintors Francisco i Ramón Bayeu, el van situar a Madrid, on es va establir. Açò li va permetre treballar per a la Cort, on sota la direcció de Mengs comença a pintar cartons per a la Reial Fàbrica de Tapissos.

Els cartons van ser els que van forjar Goya com a pintor. Els primers cartons per a tapissos revelen la influència de Francisco Bayeu, Mengs i Velázquez. Representen temes populars, costumistes, oferint una visió fresca i amable de la vida madrilenya, fires, festes, romeries i jocs com La praderia de San Isidro, La gallina cega o El para-sol. Al llarg d’aquest treball els temes dels cartons aniran adoptant una visió de crítica social de forma sarcàstica com s'observa en alguns detalls de les obres com El cec de la guitarra o Les noces.

En 1785 es converteix en pintor de cort del rei Carles III i més tard, en 1799, en el pintor de cambra del rei Carles IV. En aquesta època inicia grans retrats com el de La marquesa de Solana o La Duquessa d'Alba, que culminaran en La família de Carles IV. Alguns d'aquests retrats destaquen per la penetració psicològica. Goya no capta simplement els trets físics, sinó que traspassa l'aparença per indagar en els trets anímics i mostrar la seva antipatia o simpatia pel personatge representat.

La Sordesa i Els Capritxos

Cap a 1790 Goya pateix una malaltia que el deixarà sord. La sordesa el porta a l'aïllament i a la introspecció. En aquest moment deixa de contemplar la societat com un conjunt de costums amables i comença a representar la seva part negativa, com plasmarà en Els Capritxos. Són vuitanta-quatre gravats en els quals realitza una critica de la societat espanyola de finals del segle XVIII.

Els temes principals són: la corrupció dels costums, en les que tenen un gran paper la prostitució, la superstició i la bruixeria; l'anticlericalisme, recolzat en els vicis dels clergues i en el seu poder sobre les persones. El pintor es serveix de l'ambigüitat per donar una visió crítica de la societat. La seva intenció és generalitzar, universalitzar la multitud que es converteix en la protagonista de les escenes i la individualitat desapareix. Critica el món en què viu perquè està corromput, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època.

Goya va viure entre dues èpoques històriques, l'Antic Règim, amb les monarquies absolutes i els estaments privilegiats i el Règim Liberal, nascut dels principis revolucionaris francesos, amb l'exaltació de les classes mitjanes i la sobirania popular. La Guerra de la Independència el 1808, va intensificar la seva part pessimista i crítica. El que veu en la guerra no és la lluita entre dos fronts, sinó la violència i la crueltat, la misèria humana, la destrucció de l'innocent, la desolació i l'extermini.

Obres de la Guerra i Últims Anys

És enormement realista pel que fa als fets i se situa al costat del poble que és qui pateix els esdeveniments. Les obres cèlebres d'aquest període són El 2 de Maig de 1808, Els afusellaments del 3 de Maig de 1808 i la sèrie de gravats titulats, Els desastres de la guerra.

En Els afusellaments del 3 de Maig de 1808, l'escamot d'execució format per soldats francesos són personatges anònims, només interessa la seva funció. Entre els patriotes executats es troben les diferents actituds davant la mort, com un home que alça els braços increpant als seus executors, un altre que resa agenollat, un altre que plora de terror i la figura en escorç situada en primer pla que és un cadàver.

En 1816, a Madrid, es publica una col·lecció de 33 gravats amb una temàtica dedicada a la Tauromàquia on fa un estudi de l’origen i progrés de les corregudes de bous.

En 1819 té una recaiguda de la seva malaltia que el porten a una pintura fosca, en colors negres i amb una gran llibertat artística. Són anomenades"Les pintures negres" situades a casa seva, “la Quinta del Sordo”. Estan poblades de monstres i de crítica per la por i foscor de l'època. Un exemple és"Saturn devorant als seus fills" o “Duel a garrotades”.

En 1824, amb la tornada de Ferran VII i el règim absolutista, Goya trasllada la seva residència a Bordeus, on mor en 1828. En els seus últims anys segueixen les innovacions i la llibertat en tècnica. L’obra de Goya es converteix en un referent"moder" per a les següents generacions d'artistes.