Art i Arquitectura de l'Antiga Grècia: Partenó, Teatre d'Epidaure i Escultures Clàssiques

Partenó

Descripció formal
El Partenó està situat a l’Acròpolis d’Atenes, a la part més elevada del turó, envoltat d’altres edificis importants com l’Erectèon i el temple d’Atenea Nike. Té una planta rectangular amb dues grans sales separades per un mur: la naos i l’opistòdom. L’accés es fa a través d’una pronaos i un pòrtic hexàstil, amb 6 columnes. És un temple perípter monòpter, envoltat d’una filera de columnes i de tipus octàstil. L’alçat presenta una base de tres graons (estereòbat), amb l’últim graó (estilobat) sobre el qual s’aixequen les columnes d’ordre dòric. L’entaulament està format per un arquitrau llis, un fris que alterna tríglifs i mètopes decorades amb relleus, i una cornisa decorada amb petites escultures (acroteris) als extrems. La coberta té dos aiguavessos que formen dos frontons, un a cada façana, decorats amb escultures. A l’interior de l’opistòdom hi ha 4 columnes jòniques, i a la part superior de la cel·la, un fris esculpit representa la processó de les Panatenees. El Partenó està construït amb marbre blanc, amb traces de policromia que s’han perdut amb el temps. És un exemple de recerca de perfecció i harmonia, amb correccions òptiques a l’entaulament i les columnes (èntasi).

Funció, contingut i significat
El Partenó va ser dissenyat per Ictinos i Cal·lícrates, sota la supervisió de l’escultor Fídies, durant l’època de Pèricles. Va ser construït com a part de la reconstrucció de l’Acròpoli atenesa després de les guerres mèdiques. La seva funció principal era religiosa, dedicat a la deessa Atena. Estava dissenyat per ser vist des de l’exterior, amb una estàtua d’Atena Pàrtenos, feta en or i vori (crisoelefantina), al seu interior.

La decoració dels frontons estava dedicada a Atena: en un frontó es representava el seu naixement, i a l’altre, la disputa amb Posidó per la possessió d’Atenes. Les mètopes representaven quatre lluites mitològiques: la Centauromàquia, la guerra de Troia, l’Amazonomàquia i la Gigantomàquia. A partir del segle VI dC, el Partenó va tenir altres usos: una església cristiana, després una mesquita sota els turcs al segle XV, i finalment, un polvorí al segle XVII, el qual va ser parcialment destruït per una bomba. Part dels marbres van ser utilitzats en altres edificis, i Lord Elgin es va emportar moltes escultures al Museu Britànic.

Models i influències
El Partenó és una síntesi entre la tradició dòrica i la novetat jònica. Està considerat la culminació de la perfecció arquitectònica grega i un exemple de refinament i esveltesa. Representa una fusió perfecta d'arquitectura i escultura, i ha influït profundament en els temples posteriors i en l’art de períodes posteriors, com el Renaixement i el Neoclàssic.

Teatre d'Epidaure

Descripció formal
El Teatre d'Epidaure es troba al santuari d'Asclepi a Epidaure, Grècia. És un dels teatres millor conservats de l'antiguitat, famós per la seva excel·lent acústica i disseny arquitectònic. La planta del teatre és semicircular, característica dels teatres grecs, amb un diàmetre de 119 metres. La graderia (cavea) es divideix en dues seccions: la inferior, amb 34 fileres de seients, i la superior, amb 21 fileres, afegida posteriorment durant el període romà. La graderia està construïda en pedra calcària.

Al centre, hi ha una orquestra circular de 20 metres de diàmetre, utilitzada per a les actuacions corals. Al voltant de l'orquestra hi ha un canal de drenatge per evitar acumulació d'aigua. Darrere de l'orquestra, hi ha l'skene, una estructura rectangular que servia de bastida per canviar el vestuari i emmagatzemar l'escenografia. Inicialment, l'skene era de fusta, però després es va substituir per pedra. El teatre destaca per la seva simetria i harmonia arquitectònica, característiques clau de l'estètica clàssica grega.

Funció, contingut i significat
Construït al segle IV aC, el Teatre d'Epidaure estava dedicat a Asclepi, déu de la medicina. Va ser dissenyat per acollir representacions dramàtiques que formaven part de les festivitats religioses en honor a aquest déu. El contingut de les obres incloïa tragèdies i comèdies gregues clàssiques, fonamentals per a la vida cultural i espiritual de l'època. Aquestes representacions abordaven temes religiosos, polítics i morals, amb l'objectiu d'instruir i emocionar els espectadors.

El significat simbòlic del teatre era profund. Més enllà de la seva funció d'entreteniment, el teatre grecoromà era un espai de reflexió col·lectiva on la societat debatia sobre qüestions ètiques i filosòfiques, dramatitzant mites i històries èpiques.

Models i influències
El Teatre d'Epidaure és un exemple paradigmàtic de l'arquitectura teatral grega, i el seu disseny va influir profundament en els teatres posteriors, tant a Grècia com a Roma. La seva perfecta simetria, juntament amb la capacitat per optimitzar l'experiència acústica i visual, ha estat un model per a molts teatres clàssics.

Koré del Peplum

Descripció formal
La Koré del Peplum és una escultura grega arcaica datada al voltant del 530 a.C. Està elaborada en marbre i representa una jove dama dempeus, vestida amb un peplum, una túnica llarga que ajusta a la cintura. L'escultura és de mida natural, amb una alçada d'uns 1,20 metres. La figura presenta una postura rígida i frontal, amb el pes del cos equilibrat entre ambdues cames, característic de les estàtues arcaïques.

Els braços són estàtics: el braç esquerre penja al llarg del cos, mentre que el dret està plegat, possiblement sostinguent una ofrena o un objecte simbòlic que ha desaparegut. El rostre mostra un somriure arcaic amb una expressió idealitzada, i els ulls són ametllats. El cabell, representat en detall, cau en trenes ordenades sobre les espatlles. Inicialment, l'escultura era pintada, amb restes de color vermell i blau visibles en la roba i el cabell, un tret característic de les escultures d’aquesta època.

Funció, contingut i significat
La Koré del Peplum tenia una funció votiva, dedicada a les divinitats, especialment a Atenea, en temples o santuaris com l'Acròpolis d'Atenes, on es va descobrir aquesta peça. El seu contingut és simbòlic, representant la joventut i la puresa. Les korai eren sovint vistes com a joves sacerdotesses o ideals femenins, i la seva vestimenta reflecteix valors de modèstia i elegància de la societat grega arcaica.

El somriure arcaic que presenta no és realista, sinó estilitzat, suggerint la vida o divinitat de la figura representada. Això s’emmarca en un període en què els artistes començaven a explorar la representació de l’ànima humana en l’art.

Models i influències
La Koré del Peplum segueix els models formals de l'escultura arcaica grega, amb frontalitat, rigidesa i idealització de les figures. Aquestes escultures s'inspiren en l'estil egipci, especialment en la seva simetria. Tanmateix, la Koré mostra una evolució cap a una major naturalitat, destacant en els plecs del peplum i en els detalls del cabell.

Les korai van influir en el desenvolupament de l'escultura clàssica, que va abandonar la rigidesa arcaica per representar figures més realistes i fluides. Durant el Renaixement i el Neoclassicisme, l'estudi d'aquesta escultura arcaica, incloent la Koré, va ser essencial per recuperar els ideals de bellesa clàssica.

Policlet

Descripció formal
Policlet, reconegut escultor de l'època clàssica grega, va crear el Dorífor al voltant del 450-440 a.C., originalment en bronze, tot i que avui en coneixem més aviat còpies en marbre. El Dorífor representa un jove atleta que sosté una llança al costat del cos, amb una alçada aproximada de 2 metres, una mica més gran que la mida natural. L’obra és un exemple notable del contrapposto, una postura amb el pes del cos descansant sobre una cama mentre l’altra està relaxada, creant una asimetria natural que contrasta amb les escultures arcaïques més rígides.

Els músculs estan esculpits amb gran precisió anatòmica, seguint les proporcions ideals que el mateix Policlet va establir en el seu tractat El Cànon, on defensava que la bellesa es basava en l’harmonia de totes les parts del cos. El rostre de l’atleta és serè i sense emoció, reflectint l’ideal clàssic d’equilibri i serenitat. El cabell està estilitzat en petites onades ajustades al cap, contribuint a la sensació de control i mesura pròpia de l’època.

Funció, contingut i significat
El Dorífor tenia una funció tant artística com didàctica, ja que es va concebre com un exemple de perfecció en el cos humà, reflectint les proporcions i la simetria ideals de l’època clàssica. El seu contingut representa l’ideal de bellesa i perfecció física, relacionat amb els herois i déus grecs. La figura pot evocar un atleta a punt d’actuar o un guerrer en descans, cosa que li atorga un caràcter universal i versàtil, fàcilment interpretat com un heroi o un símbol abstracte de força i equilibri.

El significat de l’obra rau en la seva capacitat per transmetre l'harmonia entre cos i esperit. Segons la filosofia grega, un cos ben proporcionat era el reflex d’una ànima equilibrada i virtuosa. Per tant, el Dorífor no només és un estudi anatòmic, sinó una expressió dels valors de l’època clàssica, on bellesa i veritat s’expressaven a través de l’harmonia.

Models i influències
Amb el Dorífor, Policlet va establir un model de bellesa humana que va influir profundament en l’escultura posterior. El seu tractat El Cànon va ser seguit per molts escultors grecs i romans, que utilitzaven les seves proporcions matemàtiques per crear figures harmonioses i ideals. L’ús del contrapposto va ser una de les seves grans innovacions, adoptada en la història de l’art occidental, des de l’escultura clàssica fins al Renaixement i el Neoclassicisme, amb artistes com Miquel Àngel aplicant-la per dotar les escultures de moviment i equilibri.

Laocoont i els seus fills

Descripció formal
Laocoont i els seus fills és una escultura de l’època hel·lenística feta en marbre, datada entre els segles II i I a.C., i atribuïda als escultors rodesians Agesandre, Polidor i Atenodor. Representa la història de Laocoont, un sacerdot troià, i els seus dos fills, atacats per serps marines enviades pels déus com a càstig. La composició, de més de 2 metres d’alçada, és dinàmica i plena de tensió. Laocoont es mostra amb el cos retorçat i el rostre expressant dolor extrem, mentre lluita per alliberar-se de les serps. Els seus fills, a ambdós costats, comparteixen la mateixa agonia. L'obra destaca pel detall anatòmic, amb músculs molt marcats que transmeten la intensitat de l'escena. Aquesta complexitat i expressivitat són característiques de l’estil hel·lenístic, que busca explorar l’emoció i la dramàtica.

Funció, contingut i significat
L’escultura tenia una funció decorativa i educativa, probablement destinada a espais públics o privats de l’època hel·lenística o romana. En representar una escena mitològica, també serveix com a advertència sobre el poder dels déus i les conseqüències de desafiar-los. Segons la història, Laocoont intentava advertir els troians del perill del cavall de Troia, però els déus el castiguen enviant les serps. Així, les serps simbolitzen el destí implacable i la inevitable voluntat divina. Aquesta obra transmet un missatge de sofriment humà, però també de sacrifici i amor paternal, ja que Laocoont intenta protegir els seus fills.

Models i influències
Laocoont i els seus fills és un exemple clàssic de l'escultura hel·lenística per la seva intensitat emocional i complexitat compositiva. Inspirada en altres obres com el Gàlata moribund, aquesta peça va influir profundament en l'art renaixentista després de ser descoberta, impactant artistes com Miquel Àngel, que la va estudiar per comprendre millor l’anatomia i l'expressivitat en les postures de tensió. També va influir en el Neoclassicisme com a model d'estètica clàssica. Avui, es considera una obra mestra per la seva capacitat narrativa i tècnica.

Discòbol

Descripció formal
El Discòbol, datat aproximadament al 450 a.C. i atribuït a l’escultor grec Miró, és una escultura de l’època clàssica feta originalment en bronze. Representa un atleta en el moment previ a llançar el disc, amb el cos torsionat en una postura de màxima tensió i equilibri. Aquesta posició, que mostra els músculs en tensió i el cos totalment concentrat en l'acció, transmet l’ideal clàssic de control, serenitat i equilibri. La cara de l’atleta es manté tranquil·la, sense expressar esforç, reflectint la contenció emocional que caracteritza l’art clàssic.

Funció, contingut i significat
El Discòbol tenia una funció commemorativa i decorativa, idealitzant el cos humà i representant l’exaltació de la bellesa, la disciplina i l’harmonia entre cos i ment, valors molt apreciats a la Grècia clàssica. A través d'aquesta figura atlètica es mostra la recerca de la perfecció en l’esport, simbolitzant els ideals grecs de fortalesa, bellesa i autocontrol en el context dels Jocs Olímpics i la competició.

Models i influències
El Discòbol és un exemple paradigmàtic de l’escultura clàssica, caracteritzat per l’equilibri i la bellesa de les proporcions. L’obra va inspirar profundament el Renaixement, on artistes com Miquel Àngel van admirar i estudiar la precisió anatòmica de l’escultura grega per millorar les seves pròpies representacions del cos humà. Durant el Neoclassicisme, va continuar sent un referent per la seva estètica idealitzada, utilitzada com a model per a la recerca de l'harmonia clàssica. Avui dia, el Discòbol és una icona de l’art clàssic i de l’exaltació del cos humà en acció, destacant per la seva senzillesa i perfecció formal.