Arquitectura i Urbanisme: Segles XIX i XX

Arquitectura de ferro (1850-1900)

Urbanismes

L’evolució arquitectònica començarà amb un corrent historicista que conviurà amb les noves propostes derivades de la utilització del ferro com a material constructiu. L’enderrocament de les antigues murades va portar a moltes capitals europees a promoure nous plantejaments urbanístics. El 1853, Napoleó III va encarregar al baró Eugène Haussmann un pla urbanístic per París, que va anar acompanyat per un seguit de lleis que permetien l’expropiació d’edificis per a fer desaparèixer els carrerons estrets del centre de la ciutat que havien donat recer als aldarulls de 1830 i 1848. Es va afavorir la instal·lació d’infraestructures urbanes com una xarxa d’aigua corrent, de gas i de clavegueram. Es va incentivar la construcció d’escoles, hospitals, presons i cementiris per als 20 nous districtes, i es van obrir bulevards i places que van facilitar la circulació així com també el sanejament i la ventilació. També es van crear parcs urbans per al lleure dels aristòcrates i l'alta burgesia com el Bois de Boulogne i per a les classes menestrals com el Bois de Vincennes. Madrid, Barcelona i Viena, entre moltes d’altres ciutats, també engegaran les seves transformacions.

Urbanismes utòpics

Van ser un grup de pensadors socialistes que tenien la pretensió de millorar el sistema de vida dels obrers amb la creació d’un conjunt d'habitatges per als treballadors anomenades Colònies. Són exemples d’aquest tipus de construccions utòpiques la factoria de New Lanark al Regne Unit (1800), i la factoria de New Harmony als EUA (1825), ambdues fundades per Robert Owen. Entre 1830 i 1860 el francès Charles Fourier va crear els anomenats Falansteris (allotjaments per a molts treballadors) i els Familisteris (conjunts d’edificis situats en un parc amb la finalitat d’harmonitzar la vida rural i la vida urbana).

Les colònies a Catalunya

Una colònia tèxtil és un tipus específic de colònia industrial que a Catalunya va aparèixer entre la segona meitat del segle XIX i inicis del XX, amb uns trets molt específics pel que fa al model industrial, empresarial i social. Són un element característic del procés d'industrialització de Catalunya i van entrar en crisi a finals del segle XX.

L'arquitectura de ferro

Paral·lelament a aquests estils eclèctics i historicistes, el progrés va exigir respostes a nous problemes:

• L’augment de la població que farà necessàries construccions ràpides i barates.
• Els nous mitjans de comunicació, com el ferrocarril, van exigir l’edificació d’estacions, la construcció de ponts, i en general, la realització de grans obres públiques.
• Les noves indústries necessitaven instal·lacions de característiques i dimensions fins aleshores desconegudes.
• El progrés en cultura i educació va fer créixer la creació de museus, biblioteques i escoles.

La gran riquesa produïda va estimular la cerca de nous mercats, i es van potenciar les exposicions universals, amb les seves grans instal·lacions efímeres que exigien un alt desenvolupament de la tècnica constructiva. Al final del segle XVIII, els nous materials van esdevenir els protagonistes de la nova concepció arquitectònica, principalment el vidre i el ferro colat, un material de gran resistència que permet construir grans bigues per cobrir espais molt amplis.

L’arquitectura de ferro: Exposicions Universals

Exposició Universal és el nom genèric de diverses exposicions de gran envergadura celebrades per tot el món des de la segona meitat del segle XIX. Les Exposicions Universals es van originar a la tradició francesa d'exposicions nacionals, una tradició que va culminar amb l'exposició industrial francesa del 1844 celebrada a París. L'organització que s'ocupa oficialment de nomenar les ciutats organitzadores d'aquest tipus d'esdeveniments és el Bureau International des Expositions (BIE). Una característica determinant de les exposicions universals, és que són els països els que hi són representats i no les empreses o altres entitats com passa a les fires o exposicions temàtiques. És per aquesta circumstància que presenten el millor dels seus productes naturals, culturals i folklòrics, així com dels seus avenços tecnològics. Així, des de la segona meitat del segle XIX com al principi del XX, foren molt marcades per les exploracions i pels invents. Aquests esdeveniments van contribuir fortament a la propaganda dels èxits imperialistes, en elles es van incorporar com a curiositats elements etnogràfics propis de les cultures dominades per part de les grans potències.

Les més rellevants van ser:

• 1851. Londres. Crystal Palace
• 1888. Barcelona. Parc de la Ciutadella
• 1889. París. Coincidint amb l’aniversari de la Revolució francesa.
• 1900. París.
• 1929. Barcelona. Plaça d’Espanya, Montjuïc i Pavelló de Mies van der Rohe.
• 1937. París (fou classificada com de 2a categoria). Pavelló espanyol govern republicà; quadre del Guernica de Picasso.

1a Exposició a Londres 1851

The Great Exhibition of the Works of Industry of all Nations, (1851) va tenir lloc a Hyde Park, Londres, de l'1 de maig al 15 d'octubre de 1851. L'esdeveniment va ser organitzat per Henry Cole i el Príncep Albert, marit de la reina Victòria I del Regne Unit. Persones famoses de l'època van assistir a la Gran Exposició, com Charles Darwin, Karl Marx, Michael Faraday (que va ajudar en la planificació i jutjat de les exposicions), Samuel Colt, membres de la Família Reial Orleanista i els escriptors Charlotte Brontë, Charles Dickens i Lewis Carroll. El primer refresc del món, Schweppes, va ser el patrocinador oficial de l'esdeveniment. Hi hagué prop de 14.000 expositors, dels quals 7.381 eren britànics i 6.556 de la resta del món, amb més de 100.000 obres exposades. El nombre total de visitants fou de més de sis milions. L’emblema d’aquest esdeveniment fou el Crystal Palace de J. Paxton, un monumental hivernacle de ferro i vidre, que va donar cabuda a la majoria d’expositors.

2a Exposició a Barcelona 1888

Es va celebrar entre el 8 d'abril i el 9 de desembre de 1888, i va rebre un total de 400.000 visitants procedents de tot el món.

Va representar una gran remodelació urbanística per a la ciutat:

• Urbanització del Parc de la Ciutadella
• Reordenació de tot el front marítim de la ciutat, entre el Parc de la Ciutadella i la Rambla, construint el passeig de Colom i un nou moll a l'actual Moll de la Fusta.
• Monument a Colom a la Plaça Portal de la Pau.
• Es va inaugurar el Mercat del Born.
• Es van inaugurar Las Golondrinas, embarcacions d'esbarjo que ofereixen passejades pel port.
• Es va dotar d'il·luminació elèctrica els primers carrers de Barcelona (La Rambla, Passeig de Colom, Plaça de Sant Jaume i interior del recinte de l'exposició).

3a Exposició a París 1889

Es realitzà l'any del centenari de la Presa de la Bastilla, esdeveniment simbòlic del començament de la Revolució Francesa. L'exposició incloïa una reconstrucció de la Bastilla, ocupava el que avui es coneix com el Camp de Mart, el Trocadero, el quai d'Orsay, una part del Sena i l'esplanada dels Invàlids. El transport al voltant de l'exposició era parcialment proporcionat per una via de ferrocarril de 3 quilòmetres, es calcula que va transportar devers 6.000.000 milions de visitants. L'emblema principal de l'exposició fou la Torre Eiffel, que serví com arc de l'entrada a l'exposició. Un altre edifici singular i molt significatiu d’aquell any fou la Galerie des Machines, que era un pavelló on es van exhibir els més curiosos mecanismes i invents.

4a Exposició a París 1900

L'estació d'Orsay (ara Museu d'Orsay), el Petit Palais, el Grand Palais i el pont Alexandre III van ser construïts per a celebrar l'exposició universal. Els Jocs Olímpics d'Estiu 1900 van ser organitzats a París durant l'exposició.

5a Exposició a Barcelona 1929

Es va urbanitzar l’actual plaça Espanya i el recinte firal de Montjuïc que actualment acull el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Molt a prop hi ha el que va ser el pavelló d’Alemanya, fet per l’arquitecte Mies van Der Rohe, un dels símbols de l’arquitectura racionalista contemporània.

Modernisme (1880-1910)

Característiques generals arquitectura

• Inspiració en la natura i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència en els vegetals i animals, formes arrodonides de tipus orgànic. Predominen les línies corbes, els arabescos, la decoració floral, els temes marins, els cabells femenins ondulats, que es barregen amb animals també curvilinis, com garses, papallones i libèl·lules. Sense abandonar el naturalisme, alguns corrents de l'estil tenen predilecció per la línia recta i els plans perpendiculars.
• Ús de la línia corba i l'asimetria; tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració.
• Tendència a l'estilització dels motius, sent menys freqüent la representació estrictament realista.
• Ús d'imatges femenines en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes (drapejat). Actitud tendent a la sensualitat i a la complaença dels sentits, arribant fins a l'erotisme en alguns casos.
• Llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures, com per exemple l'ús d'estampes japoneses, cultura islàmica o mossàrab.
• La diversitat nacional, que coincideix amb la varietat de denominacions que el moviment tindrà en cada país. El record del passat continua estant present (especialment del medieval); això no obstant, no copia el repertori dels estils històrics, sinó que pretén imitar els processos i formes de la naturalesa.
• Es cerca la fusió entre la vida quotidiana i l'Art. Per això, els artistes dissenyen des dels objectes -mobles, coberts, catifes- fins als edificis. Es produeix així una unificació de les arts que es conceben com a elements per a crear un ambient determinat.
• Els elements estructurals (columnes o bigues de ferro, ciment o pedra) queden a la vista i funcionen com a parts essencials del sistema decoratiu.
• Els edificis deixen de ser concebuts com a blocs compactes i tancats. Les superfícies sinuoses afavoreixen les grans obertures i espais buits; miradors i balconades que es despreocupen de la simetria; i la incorporació de motius decoratius a base de materials de color (ceràmica, vidre majoritàriament, ferros forjats i fustes variades).
• La figura de l’arquitecte com a personatge públic i responsable de cada projecte adquirirà un nou protagonisme; se’l considerarà el principal responsable de cada un dels projectes, del seu criteri dependrà la unitat del conjunt que vol simbolitzar el triomf de l’època moderna i la nova classe social burgesa.

Es poden distingir dos tipus de Modernismes, depenent de la seva ubicació geogràfica:

• Modernisme Ondulant: Caracteritzat per l'ús dels motius històrics (sobretot el Gòtic) i que insisteix en el caràcter orgànic de l'espai i la decoració. Bèlgica, França, Espanya i Itàlia.
• Modernisme Geomètric: Més sever i amb gust per les superfícies planes sense regruixos ornamentals. Gran Bretanya, Àustria, Alemanya i Països nòrdics.

Bauhaus (1919-1933)

Context històric

La Bauhaus va ser una escola d'art i disseny fundada el 1919 a Weimar, Alemanya, per l'arquitecte Walter Gropius. Es va desenvolupar en un context històric marcat per la fi de la Primera Guerra Mundial i la creació de la República de Weimar, un període de grans canvis polítics, socials i culturals. L'objectiu principal de la Bauhaus era unificar totes les arts aplicades i belles arts sota un mateix sostre, combinant art, artesania i tecnologia per crear un nou llenguatge estètic adequat a l'era moderna.

Objectius

• Integració de tots els gèneres artístics i sectors artesanals (cal dir que al final hi havia una forta preponderància de l'arquitectura).
• Orientar la producció estètica dels productes industrials per a satisfer les necessitats d’amplis sectors de la població. Faran seva la màxima d’Adolf Loos, la forma ha de derivar de la seva funció, i allò de Menys és més.

Períodes

Etapa de Creació 1919 - 1913

Els principals professors de la primera etapa foren Johannes Itten, Lyonel Feininger, Oskar Schlemmer, Paul Klee i Georg Muche. En els primers anys Itten impartia, ell tot sol, 4 cursos preparatoris en els quals es basava en promoure la creativitat individual a base de collages de diferents materials i textures. A partir del 1922 l’escola va entrar en contacte amb el Constructivisme rus i l'abstracció amb la contractació de W. Kandinsky. Durant els primers anys hi va haver un curs preliminar anomenat Vorkus impartit per J. Itten, era un curs elemental i comú a totes les especialitats. Les matèries estaven organitzades en tallers on hi havia dos mestres: un Mestre de la forma -artista- i un Mestre artesà -de caràcter més tècnic-. En el decurs dels primers anys, les idees bohèmies i més romàntiques de J. Itten van entrar amb contradicció amb les de W. Gropius, partidari d’una formació més tècnica per part dels alumnes i que incloguessin en els seus projectes els processos i materials industrials. Aquest conflicte es va solucionar el 1923, amb la sortida de Itten i l’entrada de Laszlo Moholy-Nagy i la col·laboració de Theo van Doesburg del corrent Neoplasticista holandès.

Etapa de Consolidació 1923 - 1928

El 1923, la Bauhaus va experimentar el seu primer gran canvi; va fer un gir cap a la integració de la producció industrial. Gropius aconsegueix imposar la seva fe en la màquina, la tècnica i la voluntat d'unió entre Art i indústria. Amb Laszlo Moholy-Nagy reorientaria el curs preliminar i organitzaria les matèries al voltant de diferents tallers: taller de metall, Impremta, Moble, Pintura Mural i Taller tèxtil. Paradoxalment, l'arquitectura -tot i ser considerada la vertebradora de totes aquestes disciplines- no entrarà com a matèria acadèmica fins el 1927. El projecte de la Casa Experimental (1923) de Muche i Meyer es basava en el disseny d’un model de casa senzilla, cúbica. S’havia concebut com l’inici d’una colònia destinada a l’habitatge dels mestres de l’escola i per alguns alumnes. Tot i que el projecte no es va arribar a acabar, si que va servir per a plantejar molts dels conceptes que es desenvoluparien en la dècada posterior en els habitatges unifamiliars privats dels projectes funcionalistes contemporanis; eliminació dels passadissos, un menjador-cuina ampli i lluminós, el plantejament d’una cuina equipada amb electrodomèstics i mobles funcionals d’obra i integrats, finestres horitzontals i la integració de la tecnologia i materials industrials i orientats a la producció en sèrie. Al voltant de 1927 en tots els tallers de la Bauhaus de Dessau es treballa amb vistes a la venda de prototips per a la producció industrial. En aquest mateix any es crea el Departament d’Arquitectura, sota la direcció de Hans Meyer (1889-1954), paulatinament aquesta incorporació farà perillar la pròpia existència dels diferents tallers. En aquesta època els tallers i impremta de la institució publicaran la revista de l’escola (1926-31) i fins a 14 volums dels anomenats llibres de la Bauhaus (1925-1931). El 1928, Walter Gropius dimitirà com a director i serà substituït per H. Meyer.

Etapa de declivi i desintegració 1928 - 1933

Amb Gropius sortiran de l’escola L. Moholy-Nagy, M. Breuer i Bayer. Sota la direcció de Hans Meyer la Bauhaus produirà més dissenys que en qualsevol altra època, alguns estudiosos consideraran que es descuidaran els conceptes estètics per sota dels socials. En aquesta etapa la Bauhaus s’organitzarà en 4 departaments principals:

• Arquitectura.
• Publicitat.
• Acabat (producció de fusta i metall).
• Teixits.

Es va donar molta importància a l’aspecte científic i tècnic dels cursos i s’introduiran nous ensenyaments i professors. El 1932, Meyer serà substituït per Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) un arquitecte molt destacat ja en aquell moment. Havia estat l’autor del Pavelló alemany de la República de Weimar per a l’exposició de Barcelona de 1929. Van der Rohe seguirà les directrius de Meyer, pel que fa a la importància del paper de l’arquitectura en l’escola. Van der Rohe va seguir la tendència imposada per Meyer pel que fa a l’orientació acadèmica al voltant de l’arquitectura. El canvi més notable fou la reducció notable del treball productiu i una major atenció vers els aspectes pedagògics. El 1932 hi va haver un canvi dràstic en les eleccions municipals de Dessau, els nacionalsocialistes -Nazis- van guanyar els comicis fet que va marcar el tancament de l’escola. El mes d’octubre del mateix any, l’escola es va traslladar a Berlín, en uns locals que presentaven greus mancances de mitjans. Durant el curs acadèmic 1932-33, els locals de la Bauhaus van ser registrats diverses vegades per la policia nazi i els seus alumnes detinguts i interrogats. El 20 de juliol de 1933, el director i el claustre de professors decidiren clausurar l’escola. Molts de professors s’allunyaren d’Alemanya; Kandinsky s’instal·là a França, Paul Klee a Suïssa, Feininger, Gropius i Mies van der Rohe acabaren als EUA.

Art Decó (1880-1910)

Característiques

• Retorn a la puresa de formes. Es deixen de banda els dissenys exuberants i les sinuositats del coup de fouet de l’Art Nouveau per unes formes més geomètriques i rectes.
• Simplicitat visual i geometria. Es cercarà l’elegància i l’equilibri a partir de la depuració formal. Tot allò que sobra, que no intervé en la funció de l’objecte s’elimina (Ornament i delicte, text d’una conferència que va fer el 1910 A. Loos). Es pretén deixar de banda el caràcter efectista i orgànic del Modernisme, per tal d’assolir una sofisticació de formes més rígides inspirades en l’arquitectura. L’arquitectura serà considerada com l’Art total aquell que dóna cabuda a totes les manifestacions artístiques; paisatgisme i integració en l’entorn, disseny industrial i de mobiliari, arts decoratives, creació d’ambient, pintura i escultura. Els principals exponents d’aquest nou concepte seran l’arquitecte austríac Adolf Loos -antic membre de la Secessió vienesa- i el dissenyador francès Francis Jourdain.
• El disseny del mobiliari adquirirà gran protagonisme. L’arquitectura serà considerada com l’art de viure i cada espai estava concebut per assegurar una bona educació i un benestar psicològic.
• Les noves propostes rebutgen l’ornament a favor de l’equilibri, la racionalitat, la funcionalitat i el confort.
• Les línies ortogonals de l’arquitectura s'arrodoneixen en les cantonades dels objectes, es van cercant propostes molt depurades que cerquen l’aerodinamisme imperant en la indústria (automòbils i artefactes elèctrics com ràdios, telèfons i d’altres).
• Es comença a projectar models en sèries industrials que fomentaran el disseny de formes modulars. Les propostes lineals amb cantonades arrodonides afavoriran l’acoblament de diferents parts i la unió. Això permetrà àmplies possibilitats compositives i funcionals; un mateix moble es pot adaptar i transformar depenent de l'espai i funció que se li demani.
• Incorporació de nous materials: metall tubular (interior buit que permetrà lleugeresa a les peces). Els primers plàstics -baquelita- s'aniran incorporant als nous productes com electrodomèstics i mobles de cuina i bany, resines sintètiques, pell de serps i pells d’animals exòtics -algunes de peixos- formaran part del nou repertori d’estampats i textures. Les fustes importades d’indrets remots -banús polit- es combinaran amb tècniques com el lacat japonès amb un ampli ventall cromàtic.
• La sofisticació en serà la característica més descriptiva dels nous productes. Mobles i aparells molt vistosos i atractius amb acabats exclusius i artesanals començaran a omplir les llars benestants. Per altra banda, la indústria s’afanyarà en treure línies més econòmiques, en sèrie i d’imitació que facilitaran la propagació del nou estil i l’estètica moderna de consum massiu i depurat. El nucli més important de difusió del nou estil va ser París, i Jean Dunand, Katsu Hamanaka i els germans Jallot, els seus màxims representants. Els seus dissenys venien definits per espectaculars lacats, sobre dissenys inspirats en la cultura africana i japonesa.

Pop Art (1945-1990)

Context històric 1945-1900

• Fi de la II Guerra Mundial. Agost 1945, esclat de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki.
• EUA vs URSS. Dues maneres antagòniques d’entendre l’economia el capitalisme americà (OTAN) contra el comunisme soviètic (Pacte de Varsòvia).
• Guerra freda. Principals conflictes bèl·lics:

        ○ 1947. Divisió d’Alemanya en dues parts; RDA República Democràtica Alemanya a l’est sota la influència soviètica i la RFA República Federal Alemana, sota influència occidental.

        ○ 1950-53. Guerra de Corea. Divisió del entre Corea del Nord (comunista) i la del sud (sota la protecció dels EUA).

        ○ 1962. conflicte dels míssils de Cuba. la URSS va instal·lar míssils a Cuba, que apuntaven als EUA.

        ○ 1964-1975. Guerra del Vietnam. Divisió del país en dues meitats -Nord, comunista i Sud capitalista-, al final els EUA es van haver de retirar deixant milers de soldats americans morts, el país va caure sota el domini del nord.

INFLUÈNCIES→ Mass media i comunisme

INFLUÈNCIES POSTERIORS→ Basquiat i en Keith Harring