Aristòtil: Ser, Canvi, Cosmologia i Filosofia Hel·lenística

1. El ser i les categories en Aristòtil: substància i accidents

Aristòtil es va adonar que hi ha diferents maneres de ser. Les coses són en diversos sentits; són les diferents maneres de dir que les coses són. Cadascuna de les diferents maneres de ser s'anomenen categories. El ser de les coses es divideix en diferents categories, o sigui, les coses poden ser diferents.

De les diferents categories, n'hi ha una que és més important que les altres, el què, perquè les altres categories la pressuposen, o sigui, que només tenen sentit si hi ha un què, però també és una categoria. Del què, Aristòtil en diu entitat. Se'n va dir substància, que és, i ell solia dir entitat. Substància: allò que està posat a sota, on abans hi ha un adjectiu. Les altres maneres de ser és el que Aristòtil va anomenar accident (allò que li passa a una substància).

Categories: com (caràcter), què (entitat), on (lloc), quan (temps, moment), fent què (acció), posició (posició), relació (relació). Aristòtil volia descobrir les diferències entre substància i caràcters. Hi ha idees que inclouen altres com blanc-color, són predicats. Els predicats pertanyen a categories diferents, s'inclouen i s'exclouen. Cada cos és una substància/cosa concreta que uneix les 10 categories (predicats). Aristòtil descobreix que les diferents maneres de ser queden justificades amb les categories.

2. El canvi en Aristòtil: potència i acte, matèria i forma

Admetre que les coses canvien, que són mudables o que estan en moviment, és admetre que són i deixen de ser, per tant, és admetre que ser no és una cosa estàtica.

Ser: arribar a ser o deixar de ser.

Ocupar-se del ser ha de consistir a trobar el ser i el deixar de ser.

Una de les obres més importants d'Aristòtil és Physis.

Com que la seva filosofia consisteix a ocupar-se del ser i no quedar-se mirant les idees immutables, té com a repte el ser o deixar de ser, un canvi, moviment. Un canvi substancial de fusta a taula o de llavors a arbre.

Els canvis accidentals són els que només afecten els accidents:

• L'alteració: el canvi que es produeix en el sentit de la categoria de caràcter. Per exemple, la fulla passa de ser verda a groga.
• De creixement/decreixement: els que creixen, després decreixen.
• Translació: afecta el lloc, és passar de ser a un lloc a un altre.
• Canvi substancial: és deixar de ser, quan la fulla que està a terra deixa de ser fulla i es converteix en una altra cosa.

Diu que tot canvi es produeix entre contraris, no qualsevol cosa pot arribar a ser una altra. Només el contrari de A és A en potència, només si és freda pot arribar a ser calenta.

Quan parla de matèria ve a dir que les coses només arriben a ser i deixen de ser a partir d'altres coses.

Causes de qualsevol canvi: material, formal, eficient, final.

3. La cosmologia d'Aristòtil i el primer motor immòbil

La física aristotèlica és, d'acord amb Plató, bàsicament finalista. Així difereix del mecanisme de Demòcrit i la ciència moderna. Per Aristòtil res no passa en la naturalesa per atzar: res no és casual, sinó causal: obeeix a una finalitat (causa final) pretesa de la naturalesa. Així doncs, la naturalesa és artista. Si les coses produïdes per l'art estan fetes amb vista a una finalitat, és evident que també ho estan les produïdes per la naturalesa. Aristòtil també recorre a la causa material i admet els quatre elements d'Empèdocles. Així doncs, la terra i l'aigua es mouen per dirigir-se al seu lloc natural, el centre de la Terra, de la mateixa manera que l'aire i el foc es mouen per assolir el cel.

El caràcter teleològic (finalista) de la física aristotèlica es mostra en una de les seves teories més famoses: la del primer motor immòbil. Tot en la naturalesa està en moviment. El conjunt del cosmos està format per una sèrie d'esferes concèntriques en moviment giratori i etern. Però el moviment ha de tenir una causa, ja que tot el que està en moviment ha de ser mogut per alguna cosa. Si hi ha moviment, hi ha d'haver motors, no tan sols motors immediats (com el bastó que mou la pedra), sinó també un primer motor que ha de ser immòbil, ja que si es mogués seria mogut per un altre i ja no seria el primer.

Com és aquest primer motor i com és el Cosmos? Aristòtil descriu la metafísica immaterial com una intel·ligència pura que tan sols es pensa a si mateixa: no coneix el món ni hi exerceix cap activitat provident. És un ésser feliç i autosuficient. El mou com a causa final.

4. Trets fonamentals del pensament hel·lenístic

Les escoles de filosofia

Està dintre de la filosofia grega, clàssica i la filosofia moderna. La religió és un fenomen hel·lenístic. Des del punt de vista cultural, va des de la mort d'Aristòtil al 322 aC fins al 476 dC, quan l'Imperi Romà d'Occident cau a mans dels bàrbars.

En diem hel·lenístic perquè fa referència a allò que és grec. El grec continua sent la llengua de Grècia i de les terres del nord. El grec va ser la llengua de cultura durant molt temps pels mateixos romans. Tots els romans cultes sabien grec. Els models grecs eren la literatura i el teatre.

En l'àmbit de la filosofia, no hi ha filosofia romana original, sinó que és grega, ja que s'apunten a escoles hel·lenístiques gregues.

Els textos del Nou Testament són literatura escrita originàriament en grec. El cristianisme neix en època hel·lenística amb la influència de Grècia.

Característiques fonamentals del període hel·lenístic

Es caracteritza per una cosa: la desintegració d'allò que havia constituït l'entorn dels grecs, la polis. La desaparició de la polis, abans era fonamental.

L'hel·lenisme començà quan Alexandre el Gran arriba i converteix les ciutats en ciutats de l'imperi, i allò es desintegra. Passen de ser ciutadans d'una polis a esclaus de l'emperador.

Els filòsofs hel·lenístics són hereus de la filosofia clàssica. Són hereus de la separació que va fer Aristòtil de la ciència. Els hel·lenístics divideixen la filosofia en branques: lògica (la manera d'expressar coneixements), la física (l'estudi de la naturalesa) i l'ètica (el saber com comportar-se). Les dues primeres estan supeditades a l'ètica.

Les principals escoles de la filosofia hel·lenística

• Estoïcisme (Zenó de Cítion): aguantava tot. La física estoica és la manera com concebem la filosofia. És per entendre la naturalesa. L'home hel·lenístic busca un sentit de la vida, davant del caos de l'home, la naturalesa té logos, ordre. El cosmopolita és algú que fuig de les lleis d'un home i busca refugi en la naturalesa. L'ètica: el coneixement humà ha d'obeir la raó, que és pensar d'acord amb la naturalesa.
• Epicureisme (Epicur). La finalitat de la vida és el plaer, això ha portat a moltes males interpretacions. Ell es referia a l'absència de dolor, tots busquen estar bé. Distingia entre plaers en plural i en singular. Els plurals són els immediats i el singular és un plaer durador.
• Escepticisme (Pirró d'Elis). Pronunciar-se sobre res, s'abstenen de creure res, no afirmen res.