L'argumentació: tipus, estructures i característiques

L'argumentació

Una argumentació és un text que té la intenció de fer acceptar una idea determinada al receptor mitjançant el raonament. A diferència dels textos expositius, en els textos argumentatius l'objectiu és raonar les idees pròpies per intentar convèncer l'interlocutor.

Tipus d'argumentació

Distingim diferents tipus de textos argumentatius segons diversos criteris:

• Segons el canal de transmissió, diferenciem entre textos argumentatius orals i escrits. Trobem textos orals en ponències, discursos, tertúlies, debats, taules rodones, etc.; i en trobem d'escrits en els mitjans de comunicació (editorials dels diaris i revistes, articles d'opinió, cartes al director, blocs, crítiques de productes culturals o manifestacions artístiques) i en la literatura assagística.
• Segons l'àmbit temàtic que tracten, distingim textos comercials, sociològics, ideològics, culturals, polítics, filosòfics, religiosos, etc.
• Segons la intenció, diferenciem textos pròpiament argumentatius, que pretenen convèncer amb el raonament, i textos persuasius, que apel·len sobretot a les emocions dels destinataris.

Estructures argumentatives

Les tres estructures més habituals en els textos argumentatius són les següents:

• Inducció. Es presenten ordenadament els arguments, és a dir, els fets, les raons i les proves que permeten arribar a una conclusió. També es poden aportar contraarguments (és a dir, arguments contraris a les idees pròpies), amb la intenció de rebatre'ls i acabar reforçant la idea que es vol defensar.
• Deducció. Si se segueix aquest tipus d'organització, es parteix d'una tesi general (la idea que es vol demostrar) i es defensa amb arguments successius i sistemàtics. També en aquest cas es poden incorporar contraarguments i descartar-los.
• Ponderació. En aquest tipus d'argumentació, es presenten els avantatges i els inconvenients d'una o de diverses opcions. Generalment, la intenció és arribar a una conclusió favorable a alguna de les possibilitats contemplades, però sempre de manera ponderada. En alguns casos, però, la conclusió pot ser equilibrada i no decantar-se per cap de les opcions plantejades.

Un text argumentatiu pot combinar aquestes estructures, per exemple integrant la ponderació en qualsevol de les altres dues. També hi ha altres possibilitats d'organitzar el text, com ara la combinació d'una primera part expositiva amb una segona de pròpiament argumentativa.

Característiques dels textos argumentatius

Per tal de convèncer l'interlocutor, els textos argumentatius han de presentar els arguments i els contraarguments (o bé els pros i els contres) i, sobretot, la conclusió, amb la màxima claredat i autoritat possibles. Les característiques gramaticals que afavoreixen aquestes condicions generals són les següents:

• Predomini de les oracions declaratives afirmatives o negatives, que serveixen per presentar pensaments i idees. També poden aparèixer oracions interrogatives, útils per atreure l'interès del receptor, per implicar-lo en el raonament, per presentar alternatives, etc.
• Ús freqüent de connectors que expressen les relacions lògiques que s'estableixen entre les oracions. Poden ser de causa (com que, perquè, a causa de...), conseqüència (per tant, així doncs, de manera que, en conclusió...), oposició (però, tot i això, amb tot, tanmateix...), etc.
• Proposta d'exemples i comparacions que, més enllà de les dades objectives, il·lustren les idees que es defensen d'una manera més viva i creïble per als receptors.
• Ús de citacions, és a dir, fragments de textos d'altres autors que s'utilitzen per donar suport a les pròpies idees. Amb caràcter general, les citacions aporten un element d'autoritat al que s'expressa, perquè algú considerat més important que l'autor del text ja ha defensat amb anterioritat la mateixa idea.

Que/què

que;

• conjunció introdueix o. sub.
• loc conjutiva
• pron rel (no precedit per prep)
• valor exclamatiu o desig
• reforça oració int total

què;

• = quina cosa (valor interr)
• pron rel (precedit per preposició)

Manlleus

Paraules adoptades per la nostra llengua procedents d'una altra llengua, i que estan integrades (adaptades a la grafia i morfologia catalana i estan al diccionari)

Castellanismes (burro, entrega, alabar, mosso, pandero, xoc)

Gal·licismes (xalet, hotel, nicotina, somier, mascota, garatge, dossier, menú, beix)

Italianismes (casino, pilot, fragata, arsenal, escopeta)

Anglicismes (xampú, tràiler, club, flaix, tiquet, film)

Neologisme

Paraula nova (sovint procedent d'altre llengua) que s'han adaptat al nostre sistema lingüístic recentment (grafit, pírcing)

Interjeccions

Mots exclamatius que expressen sentiments o per emfatitzar la comunicació (paraules sempre, verbs a vegades)

Onomatopeia

Paraula que intenta reproduir un so/soroll de la vida quotidiana o sons animals o repetitius.