Aqüeducte de Segòvia i Ara Pacis: Obres Mestres de Roma

Aqüeducte de Segòvia

L'aqüeducte de Segòvia és una obra d'arquitectura civil romana feta per transportar i traslladar l'aigua. No en sabem la data exacta de la seva construcció, no obstant això, el professor Blanco Freijeiro va descobrir una inscripció que es troba al muret on diu "IMPERATOR NERVA CAESAR" i la qual permet datar l'aqüeducte durant el regnat de l'emperador Nerva, l'any 97 dC, encara que altres estudiosos avancen o retarden la data.

L'aqüeducte s'inicia a uns 16 km als afores de la ciutat. La part visible és dins la ciutat de Segòvia i està construït amb pedra de granit.

La gran capacitat romana de resoldre problemes es reflecteix a les obres públiques, tal com passa amb aquesta construcció que millora el nivell de vida dels ciutadans degut a què els subministra aigua corrent. Les arcuacions de l'aqüeducte serveixen per salvar desnivells del terreny i així fer possible portar aigua fins a la ciutat.

Característiques de l'Aqüeducte

L'aqüeducte s'iniciava fora de la ciutat de Segobriga, que era una important base militar, concretament a la serra de Guadarrama. La conducció de l'aigua havia de tenir una inclinació suau i constant fins a arribar a la ciutat. Per mantenir aquest pendent i salvar els obstacles topogràfics podien fer canals construïts a la superfície o subterranis, o bé, si calia travessar una fondària, es construïen arcades.

En aquest aqüeducte, la conducció de l'aigua es feia a través d'un canal soterrat en alguns trams fins a arribar al castell d'aigües, conegut avui dia com "El Caserón". És a partir d'aquí on comença la part visible de l'aqüeducte dividida en dos trams: un primer tram que va prenent alçada gradualment fins a la plaça de Díaz Sanz; i un segon tram, a partir d'aquesta plaça, amb dues arcades sobreposades. La superior és sempre de la mateixa alçada i la inferior s'adapta al terreny. La part visible són 728 m de longitud en total, amb una alçada mínima de 7 m i una màxima de 29 metres.

Està fet de pedra granítica tallada en carreus col·locats en sec, sense cap tipus d'argamassa, confiant la seva unió a l'experiència dels tècnics que el van pensar i els artesans que el van col·locar. Els arcs són de mig punt i a la part superior és on hi ha la canalització de l'aigua (specus). Possiblement estava coberta amb lloses que en determinats trams es podia netejar. L'horitzontalitat està ressaltada per unes línies d'imposta i el propi àtic que equilibra les verticals dels pilars i és el que li dóna harmonia. Hi havia una inscripció commemorativa sobre els tres arcs inferiors de més alçada, i a sobre una petita fornícula on, en època romana, es guardava alguna imatge de Déu, i actualment s'hi guarda una verge.

És la imatge més destacada del paisatge urbà de Segòvia perquè les seves arcades travessen el centre històric. Són particularment espectaculars a la plaça Azoguejo.

Funció i Context Històric

L'aqüeducte té la funció de portar aigua a la ciutat i és un hereu directe de l'urbanisme que Roma exportava a les províncies. La capital tenia més d'un aqüeducte per arribar als edificis públics i també als privats.

A les províncies occidentals de l'imperi, els aqüeductes van tenir un gran desenvolupament a l'època d'Octavi August i es conserven alguns grans aqüeductes com el Pont du Gard, a França; i a Espanya, a més del de Segòvia, el de les Ferreres, prop de Tarragona; o el dels Milagros, a Mèrida.

En aquest tipus de construccions hi conflueixen dos aspectes: l'utilitari, i també la voluntat de fer sentir la superioritat romana sobre els pobles conquerits. I són una mostra clara de la romanització, és l'assimilació dels models econòmics, polítics, socials i culturals que es van integrar en tot l'Imperi. És un procés en què la societat s'integra totalment, sobretot al nord del Mediterrani, que els va marcar en el seu desenvolupament.

Aqüeducte de les Ferreres

S'inicia a 3 km de la ciutat de Tarraco, al pont d'Armentera i pren les aigües del Francolí i el Gaià per abastir les necessitats de la ciutat de Tarraco, una ciutat molt important, ja que era la capital de la Hispania Citerior.

Va ser construït en època de Trajà al segle II i l'autor és desconegut. La longitud total és de 10 km i la part més espectacular és la que salva la vall del Francolí, al barranc dels Arcs. Té dos ordres d'arcades superposades. Els carreus són de pedra de les pedreres properes.

Importància de Tarraco

És una prova de la importància de Tarraco dins de la Hispania.

Ara Pacis Augustae

Context Històric

L'Ara Pacis és un altar, d'autor desconegut, construït entre els anys 13 i 9 aC, conservat al Museu dell'Ara Pacis a Roma, al costat del Mausoleu d'August, d'estil imperial. Etapa entre el 31 aC i el 476 dC en la qual s'opta per un nou sistema polític, liderat per un emperador, que divideix l'extens territori conquerit durant el segle II aC al voltant del Mediterrani en províncies per poder governar-lo. La creació d'aquest Imperi va ser aconseguida mitjançant 200 anys de guerres civils i exteriors.

Una peculiaritat important de l'Imperi Romà va ser l'elevada unificació política, social i cultural. Es viu una època de pau, però a partir del segle V les tribus bàrbares del nord iniciaren la reconquesta, fins que l'any 476 es posà fi a l'Imperi Romà d'Occident.

És en aquest període pacífic, concretament l'any 13 aC, quan el Senat Romà decideix erigir un monument al Camp de Mart per commemorar la Pax Romana (segles I-V dC) aconseguida amb les campanyes victorioses d'Octavi August a Hispània i Gàl·lia. El temple va ser consagrat l'any 9 aC.

Estil General de l'Art Romà

El poble romà va rebre la influència cultural de la civilització etrusca i de la cultura grega. Des d'un punt de vista cultural i artístic no es pot parlar d'un art pròpiament romà fins al segle II aC. Tradicionalment, però, s'ha diferenciat l'art romà en dos períodes.

L'Art romà és eclèctic sobretot pel que fa a l'arquitectura, que incorpora l'ús de l'arc de mig punt i la volta de canó o d'aresta (d'origen oriental). A més, fa servir els ordres grecs tradicionals (dòric, jònic i corinti), afegeix l'ordre toscà, d'origen etrusc, i es crea l'ordre compost (que barreja les volutes del capitell jònic i les fulles d'acant del corinti). L'arquitectura, juntament amb l'urbanisme, va ser un dels instruments de romanització més importants, ja que homogenitzaven els territoris conquerits i els comunicava mitjançant vies.

Distingim tres tipologies d'arquitectura romana:

• En l'àmbit públic: com l'arquitectura religiosa.
• En l'àmbit privat: insulae (edificis de veïns) o vil·les i palaus.
• De caràcter civil: edificis destinats a la diversió.
• Monuments administratius: com la basílica.
• Monuments commemoratius: columnes (rostral, que recreen la proa d'un vaixell, o historiada, com la columna trajana) i arcs de triomf.

Els materials més emprats en la construcció eren: el marbre, la pedra, el maó, la fusta i el formigó.

A l'escultura preval el gust pel realisme i una subordinació a l'arquitectura. A part del marbre, s'usa la pedra i el bronze. Els gèneres més populars van ser el retrat (tipologia: escultura exempta) i el relleu històric, caracteritzat per la recreació realista de les escenes, de paisatge i arquitectura i per l'alt grau narratiu que conté.

Les parets i el terra es decoraven amb mosaics i pintures. Les pintures es caracteritzen pel seu alt grau de realisme, l'ús de la perspectiva, el detall, la riquesa cromàtica i la força expressiva. Conservem mostres en un estat immillorable de pintures murals de les ciutats de Pompeia i Herculà degut a l'erupció del volcà Vesuvi. En la pintura mural es van establir quatre estils:

• Estil d'incrustació.
• Estil arquitectònic.
• Estil ornamental.
• Estil il·lusionista.

El mosaic, per altra banda, era un llegat hel·lenístic desenvolupat a l'època Imperial. S'utilitzen tres tècniques diferents: l'opus sectile, l'opus tessellatum i l'opus vermiculatum.

Descripció de l'Ara Pacis

L'altar de l'Ara Pacis Augustae està constituït per un recinte de planta rectangular sense sostre que envolta un altar central situat damunt un podi esglaonat. El monument té dues entrades: la principal, aixecada sobre un podi amb escales orientada a l'oest i era la que utilitzava el sacerdot durant els sacrificis; per l'altra porta, en canvi, orientada a l'est, s'introduïen els animals per als sacrificis.

La cara interior de l'estructura presenta a la franja superior, una decoració amb bucranis (cranis de bou en perspectiva frontal, de les banyes dels quals pengen garlandes), mentre que a la part inferior hi ha canaletes que suggereixen un tancat de fusta.

La cara exterior, per altra banda, està dividida longitudinalment en dues franges per una cinta de sanefes geomètriques. La franja inferior està decorada amb fulles d'acant i a la superior s'hi representen escenes relacionades amb l'emperador Octavi August i mitològiques. Als cantons i a banda i banda de les portes les franges longitudinals estan limitades per lesenes de capitell corinti.

Els relleus que decoren l'altar tenen una sèrie de característiques com són: l'assoliment de la profunditat aconseguit mitjançant la combinació de baix i mig relleu, l'aportació de moviment per part dels plecs de la roba i la posició de les figures, el realisme i la diferenciació dels rostres.

A l'est trobem escenes mitològiques, mentre que al nord i al sud està representada la processó de l'any 13 aC per commemorar la Pax Romana que inicià Octavi August, és a dir, representen un fet històric concret on les escenes són juxtaposades com succeïa a les Panatenees.

Significat i Funció

L'Ara Pacis fou construït per commemorar la Pax Romana, però també compleix una funció propagandística d'Octavi August (August: títol encomiàstic que afirmava el llinatge diví de la gens Julia) la qual vinculava a Octavi amb Enees, fill de Venus i heroi de Troia, i que el compara amb la nissaga dels fundadors de Roma (Ròmul i Rem).

A la façana oest, a l'esquerra, hi ha Mart i la lloba capitolina que alleta Ròmul i Rem; a la dreta, Enees, amb les faccions d'August, que fa un sacrifici ritual.

A la façana est trobem representada Tellus (deessa de la terra) flanquejada per dues nimfes, la de l'esquerra és de l'aire i està muntada sobre un cigne, mentre que la de la dreta és una nimfa de l'aigua i munta un tritó. Aquesta representació fa referència a l'abundància de la Pau Romana, en canvi, alguns investigadors opinen que es tracta de la deessa Venus Genetrix, mare de la gens Júlia, el llinatge d'August.

Als laterals s'hi representa la processó celebrada a Roma per commemorar la Pax Romana on August apareix com a Pontifex Maximus. En aquesta processó trobem retrats reals i concrets de la família imperial de l'època, cosa que no succeïa amb els relleus de les Panatenees.

Estat de conservació

L'arqueòleg Petersen va ser autoritzat a excavar sota el Palazzo di Fiano, antiga ubicació de l'altar, per recuperar els relleus que quedaven. L'any 1902 l'altar fou reconstruït i anys més tard, Richard Meier va dissenyar un edifici per protegir-lo de la contaminació urbana.