Aqüeducte del Pont del Diable a Tarragona

Descripció formal

L’aqüeducte té el seu punt d’origen a 15 Km de Tarragona, a Puigdelfí, on pren aigua del riu Francolí. D’aquí en surt un canal que avança en paral·lel al riu fins al pont del Codony. Aprofitant el desnivell natural, la canalització arriba al barranc dels Arcs, on s’aixeca la part visible de l’aqüeducte, que salva el desnivell de la vall. El pont del Diable és l’únic tram sobre pont de tot l'aqüeducte, la resta de l’specus, que transcorria directament sobre el terreny, s’ha conservat en alguns trams.

Consta de dues fileres d’arcades de mig punt superposades. La filera inferior té 11 arcs i el pis superior 25. El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 26 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua (specus), avui destruïda, que devia fer un metres més.

Els arcs tenen una amplada (llum) de 5,9 m (20 peus romans), una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una amplada de l’intradós d'1,86m. La distància entre el centre dels pilars és de 26 peus romans (7,95 m). La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i al costat sud de 56,4 m.

L'Aqüeducte està construït a base de carreus isòdoms rectangulars lleugerament encoixinats (opus quadratum), excepte les dovelles dels arcs, que són llises, i col·locats en sec, sense argamassa o material aglutinant.

Són destacables les impostes (on arrenca l’arc), que sobresurten i juntament amb les cornises separen els pisos i la canal de l’aigua i remarquen l’horitzontalitat i la solidesa de la construcció. Els pilars inferiors s’organitzen en fileres de carreus esglaonats que esdevenen piràmides truncades, coronades per la línia d’imposta. Cada filera de carreus presenta un retrocés de mig peu romà (15 cm.). És una solució poc comuna i que trobem també a l'aqüeducte de Mediomatricum (Metz, Lorena, França). Els pilars superiors són prismes rectangulars.

Els arcs, d’entre 19 i 21 dovelles tenen una arrencada comuna per a dos arcs alhora, cosa que enforteix l’estructura.

L’specus té uns 80cm. d’amplada (2,5 peus romans), està protegit per murs majoritàriament aixecats en reconstruccions modernes i presenta un pendent molt suau, d’un 0,4%, pràcticament idèntic al que té la totalitat de l’aqüeducte. El canal fou construït amb morter impermeable, opus signinum (mescla de ciment (o calç), aigua i àrids que serveix per unir els maons o altres materials de construcció fet amb calç i ceràmica. Es creu que originàriament deuria estar cobert. Recentment s’han detectat indicis de que podia haver estat total o parcialment revestit d’estuc. En qualsevol cas, a més de resoldre la funció pràctica per a la que es va fer (l’estructura mai s’ha esfondrat), l’obra mostra una destacable qualitat estètica. Destaca la seva regularitat, l’aspecte majestuós i elegant i alhora serè i auster.

Funció, contingut i significat

L’escultura representa l’emperador August (63 aC- 14 dC) amb la indumentària militar pròpia d’un general romà en l’acte d'exhortar les tropes. La seva funció principal és la glorificació de la figura de l’emperador.

Té el braç dret alçat en signe d’autoritat, actitud d’orador i com a home que guia les tropes. D’acord amb la funció propagandística de la representació imperial, els relleus de la cuirassa són escenes relacionades amb els déus i amb la història militar del personatge: les dues províncies pacificades durant el seu mandat (Hispània i Gàl·lia); la imatge del seu fillastre Tiberi i a la part inferior, Diana i Apol·lo, divinitats protectores de la casa imperial i per qui August sentia una gran devoció.

En el centre, a la dreta, hi apareix un bàrbar persa, un dels parts de la frontera de l’Eufrates, que retorna els emblemes, les àligues que havien pres a les legions de Cras, quan les van derrotar i humiliar (el 53 aC) i més tard, en una altra derrota a Antonino. Simbolitza, per tant, la recuperació dels estendards que els parts havien aconseguit robar, és a dir, August aconsegueix recuperar l’honor de les legions i de la pròpia Roma: “Res Publica Restaurata”.

Qui rep les insígnies de Roma, amb casc i a l’esquerra, és Tiberi, representat com al déu Mart (guerra) acompanyat de la Lloba Capitolina, dos dels símbols dels orígens de Roma.

Possiblement Lívia va triar aquesta escena per a la cuirassa perquè va ser Tiberi, el seu fill preferit, qui va anar a recollir els trofeus. El fet que aparegui envoltat de divinitats dóna un valor mític a l’esdeveniment, a més de ser una acció propagandística i de promocionar Tiberi, futur emperador (se’l fa partícip dels triomfs del seu padrastre).

Hispània està tombada, amb aspecte afligit, derrotada i incorporada totalment a l’Imperi després de la derrotat dels càntabres. Porta la típica espasa hispana, la “glaudius hispaniensis” en senyal de derrota. A l’altre costat, la personificació de la Gàl·lia, pacificada després de les guerres de Juli Cèsar i també incorporada totalment, que porta els símbols de la seva província, la trompeta zoomorfa i un porc senglar.

Apol·lo està representat sobre un griu portant la lira (símbol de la cultura i el refinament per les arts que s’han de dominar per tocar-la bé). August seria el protector de les arts, i Apol·lo el protector del seu govern. S’identifica amb el déu amb la virtut de sanador perquè havia salvat Roma de la guerra civil. Diana apareix com a mare d’una nova generació de romans que viurà en pau, serà la protectora dels nens.

Totes les escenes estan emmarcades per un marc cosmològic, el Cel i Gea, la Terra. A dalt, sobre els pectorals, hi ha Caelus, que desplega el seu mantell que cobreix el món per protegir els mortals, i per aquesta volta celestial, el Sol amb la seva quadriga renova la seva carrera cada dia, aportant llum i calor. Davant del carro hi ha la personificació de la Rosada, amb una gerra fumejant, i darrere el Llumí, l’estel de la matinada, i junt al carro, l’Aurora, que anuncia el nou dia, i que sempre acompanya el sol.

A sota en la vertical del melic de la cuirassa, Tellus, anomenada a Roma Terra Mater, tombada i amb els emblemes de la fertilitat, entre els que destaca la banya (corn) del’abundància, per la qual la humanitat rep els fruits del sòl. La Terra assimilada, sovint, a Ceres, del que deriva el nom dels cereals.

A la part de dalt de la cuirassa hi ha representades dues esfinx alades, un motiu comú a l’època clàssica que solia acompanyar les al·legories militars.

En l’original en bronze (20 aC) el personatge anava calçat com corresponia al cap de l’exèrcit. En canvi, en la còpia feta després de la seva mort, la seva esposa Lívia va voler que el representessin descalç, suggerint que el difunt ja era a l’Olimp (divinització i inici del culte a August: Lívia n’era sacerdotessa).

La imatge del petit Cupido cavalcant un dofí deriva de les que hi ha a les figures gregues d’Afrodita i indica l’origen diví del cèsar, tal com era creença a l’època (acredita August com a descendent de la deessa Venus). També podria ser una al·lusió a la victòria naval d’Actium (31 aC), en què la flota d’Octavi desfà les forces de Marc Antoni i Cleopatra, eliminant el darrer obstacle per a la proclamació de l’Imperi.

L’escultura té tres grans funcions: Propagandística del poder imperial, Religiosa: per la divinització d’August. Hi ha també una identificació del poder polític i religiós, mostra la pèrdua de poder del senat a favor de l’emperador. Commemorativa: commemora la fi de els guerres pàrtiques i l’inici de la Pax Augusta amb la pacificació de la Gàl·lia i Hispània. Amb aquesta escultura s'inaugura el prototipus de retrat a peu de l’emperador, molt imitat posteriorment.