Antropologia: Conceptes Clau i Branques d'Estudi

; Política: Poder, Legitimitat i Autoritat

Política: Conjunt d’institucions a través de les quals es manifesten el poder i l’autoritat.

Antropologia política: Branca de l'antropologia que estudia les formes de dominació dels diferents grups humans.

Característiques del poder: Reconegut a totes les societats, té com a objectiu defensar la societat contra les debilitats.

Què és el poder? El poder és una forma de controlar l’expectativa de resposta a una proposta –sent la forma d’imposar alguna cosa als altres– i aquest control s’exerceix mitjançant: la dominació, la manipulació, la resistència, la contestació, la negociació, el consens, el conflicte, l’adhesió i la identificació.

El poder és la capacitat d’imposar a la resta la pròpia voluntat, controlar la conducta dels altres independentment dels seus desitjos, exercir la voluntat pròpia sobre la resta.

L’autoritat és l’ús del poder, sent reconegut socialment → Qui ostenta l’autoritat: Tota institució, i els seus representants, a qui se’ls ha atorgat i reconegut la capacitat de gestionar i sancionar assumptes públics i comuns.

El control social: Control de la conducta que es desvia de la norma (conjunt d’estàndards i guies socials per als individus per distingir entre conductes apropiades i inapropiades). Conjunt de mecanismes, formals i informals, que s’utilitzen per mantenir les formes imposades per la societat i per les quals els individus les mantenen. Concepte més ampli que política, afectant a política, religió i reputació social.

Quins són els mecanismes de control social?:

• Formals: Lleis, normatives i estatuts que regulen conductes socialment considerades no desitjades/acceptades, a més, també són mesures exercides per les institucions que ostenten l'autoritat.
• Informals: No estan institucionalitzats, sent l'existència de normes socials i exercida per la societat en general, aquests són més importants perquè transmeten hàbits, normes i valors determinats que s’autorregulen més enllà de l’existència de lleis i normatives.

Com s’exerceix el control social?: Mitjançant l'existència de normes, estàndards culturals o punts de referència que permeten als individus distingir entre comportaments adequats o inadequats; fomentant la ideologia igualitària, mantenint la cooperació tant de la llei com econòmica; les amenaces d’ostracisme; rituals; mecanismes de desvaloració pública o comunitària o amenaces de càstigs extrems.

L’Estatus social:

• Estatus adscrit: Els individus tenen poca o cap capacitat de triar (ètnia, edat, sexe).
• Estatus adquirit: S'aconsegueix mitjançant talents, accions, esforços, etc.

; Creences, Simbolismes i Rituals

Què és l'antropologia de la religió?: Estudi de la religió a través de l’antropologia, analitza els rols socials que emergeixen en la pràctica de la religió, el contingut, les accions, els processos, analitzant les manifestacions de creences religioses i de les declaracions vinculades sobre ètiques, normes i moralitat.

L’animisme: Idea d'E. Burnett (fundador de l'antropologia de la religió), considera l’evolucionisme una “religió primitiva”.

La religió com un fenomen social: Associa dos aspectes, el fet humà individual i el fet social de la comunitat. Provoca que com la religió ve de fenòmens socials s’estudiï per àmbits socials.

Mite: Narració d’un succés fonamental (època anterior a la història), s’explica la validesa de les institucions socials i dels valors primordials d’una societat.

Ritual: Curs d’una acció carregada de significat, repetitiva i formal que expressa més un significat que una operació tècnica. Junta individus religiosos dins una comunitat moral.

El procés ritual: La màgia i la religió redueixen l’ansietat i apaivaguen els temors, però les creences i rituals també poden crear ansietat i sensació d’inseguretat i perill.

Els rituals de pas: Forma en la que els humans practiquen el pas d’un estat al següent. Es divideixen en tres fases: la separació (abandona la seva antiga situació dins de l’estructura social); el període liminar (estat ambigu) i l’agregació (quan el pas es consuma, adquireix nous drets i obligacions).

El sincretisme: Combinació de trets culturals, inclouen les barreres religioses, sorgides de l’aculturació, l’intercanvi de característiques culturals quan diverses cultures entren en un contacte continu de primera mà.

; Antropologia del Gènere

Què és l’antropologia del gènere?: Estudi de tots els trets que una cultura assigna i transmet a homes i dones. Aquesta es dedica a recopilar dades etnogràfiques sistemàtiques sobre les similituds i diferències entre els gèneres en molts entorns culturals.

Els rols de gènere: Conjunt de tasques i activitats que la cultura assigna al gènere.

Estereotips de gènere: Idees relacionades amb els rols de gènere, simplificades, però molt arrelades, sobre les característiques pròpies d’homes i dones.

Estratificació de gènere: Distribució desigual de les recompenses entre homes i dones, reflectint les seves diferents posicions en una jerarquia social. El patriarcat, governat per homes on les dones tenen un estatus polític i social inferior.

La dicotomia espai públic-privat: “En la societat occidental, la família, la llar i lo «domèstic» es junta amb una a la esfera «pública» del treball, els negocis i la política; en altres paraules, a las relaciones de mercat del capitalisme”. “Aquesta particular visió de las esferas «domèstica» y «pública» de la vida social i de las relaciones entre les dues, no puede calificar-se d’universal”. La dicotomia dels espais és una construcció social occidental.

; El Parentiu

El parentiu de l’antropologia: És la relació humana universal amb base biològica i amb variacions en els significats socioculturals particulars. Pot ser vist com una referència pel posicionament social; a totes les societats humanes els individus adquireixen els primers elements de la seva identitat social mitjançant el parentiu.

El parentiu és un tipus de relació pautada. Les funcions que té el parentiu són funcions socials, econòmiques (subsistència i control de reproducció), psicològiques (seguretat emocional...).

Segons l’antropologia social britànica: Tant la tribu, com el clan, el llinatge o la família són grups de filiació corporatius que organitzen la vida política al marge de l’Estat, un conjunt de drets i d’obligacions morals dels quals no és possible sostreure’s.

Segons l’antropologia estructural francesa: La lògica d’un sistema de parentiu descansa sobre l’aliança i la reciprocitat. Tenint com a funció la regulació de les formes d’intercanvi entre grups humans.

Grups de parentiu: L’antropologia del parentiu també estudia les definicions, límits i relacions dels grups de parentiu. Per exemple, les divisions socials amb vincles rellevants.

A moltes cultures quan els avantpassats són oblidats els seus descendents no es consideren parents d’entre ells. A altres cultures, els grups de parentiu estan connectades amb un TOTEM –un objecte emblemàtic amb el què s’estableixen una relació especial–.

En algunes cultures tenim el parentiu per doble filiació a diferència d'altres cultures que només és per via paterna o via materna.

Teoria del parentiu:

Què explica el parentiu?: Conjunt de característiques: el grup de pertinència de l’individu; el lloc de residència i el seu grup domèstic; a qui “obeeix” cada individu; els seu cercle social; les seves aliances matrimonials; les propietats, bens i sistemes d’herències; la reciprocitat i el “sistema” de cures; l’ordre social; d’entre altres.

Termes importants: Paraules per definir parents en una llengua particular: construcció social.

• Parents biològics es defineixen per les relacions genealògiques de filiació.
• Els parents afins que s’obtenen pels vincles com el casament, amb el que poden incloure elements més enllà de l’home i la dona casats (pares d’aquests, germans, grups de parentiu, etc).
• El parentiu bilateral: relació genealògica establerta a través dels homes i les dones, és a dir, els oncles i tietes per via materna o paterna són el mateix tipus de parent.

; Economia i Subsistència

Què és l’antropologia econòmica?: L’estudi de les circumstàncies socials i materials en les quals es produeixen, es distribueixen i es consumeixen els béns. Investigant tant les pràctiques econòmiques com en les idees que s’han desenvolupat al voltant d’aquestes pràctiques (producció, distribució i consum).

Escoles de pensament de l’antropologia econòmica:

• Formalistes: Estudien l’antropologia econòmica a través de la definició clàssica d’economia.
• Substantivistes: Conceben l'economia com a “les formes i les estructures socials de la producció, la distribució i la circulació de béns materials que es caracteritzen a aquesta societat en un moment donat de la seva existència”. Tenint en compte la variabilitat cultural de cada poble en un moment històric concret.

Distribució: Fenòmens de transferències dels béns, producte del treball que es realitzen entre persones o conjunts d’aquestes prèviament unides entre sí per altres vincles, econòmics i no econòmics, diferents del que estableix la pròpia transferència (episodi momentani d’una relació social continua).

Els tres principis que guien els intercanvis: Karl Polanyi, al 1968, desenvoluparia (principi de mercat, la reciprocitat i la redistribució). Indicant que en una societat determinada acostumava a dominar un d’aquests principis, però podien conviure tots tres. El principi de mercat, és propi i característic de l’economia capitalista mundial, indica que governa la distribució dels medis de producció, amb l’intercanvi de mercat, els articles es compren i es venen, utilitzant diners, amb l’objectiu de maximitzar el beneficis (llei oferta i demanda). La negociació és una característica dels intercanvis segons el principi de mercat.

Reciprocitat i cultura:

• Reciprocitat generalitzada: La contrarecíproca no és estipulada per temps, quantitat o qualitat; l’expectativa de reciprocitat és indefinida; l’aspecte material de la transacció és reprimida per la social.
• Reciprocitat equilibrada: Les transaccions estipulen un valor o utilitat commensurats dins d’un període finit i no molt llarg.
• Reciprocitat negativa: En vista d’un avantatge utilitari net, com els saqueigs i robatoris fruit de relacions entre tribus.

Exemple de reciprocitat (el Kula): Intercanvi de grans magnituds que articula tot certs tipus de reciprocitats, intercanviant determinats ornaments de closca realitzats entre socis juntament amb comerç de béns al Pacífic Occidental. Aquests intercanvis segueixen una mateixa direcció i han de ser equivalents. El Kula es fonamenta en la circula de collars i braçalets, en un sistema d’organització social. Esdevenint un fet social de dimensions econòmiques, cultura material, religiosa i social, tenint tot un conjunt de codis, normes, creences, simbòliques, representacions... Articulant-se reciprocitats; on també el prestigi està en circulació.

Tipus de Redistribució

• Redistribució igualitària: El col·lector i el redistribuïdor del fons comú no ho son per la pròpia iniciativa ni permanent, variant complexa de la reciprocitat.
• Redistribució estratificada: El col·lector i el redistribuïdor ho són per iniciativa pròpia i/o permanent.

Exemple redistribució (el Potlach): Cerimònia feta pels kwakiutl, una comunitat de caçadors-recol·lectors de la costa nord-oest americana, organitzada en llinatges màxims (numayn) associats en determinats territoris. Aquesta cerimònia consistia en oferir a altres numayn pels respectius caps, incloent la distribució de béns i aliments que proporcionava prestigi als amfitrions.

Assaig sobre el do: Marcel Mauss, en el seu llibre The gift (1924), parlaria de diverses maneres de comprendre les institucions socials des de l’òptica econòmica i cultural. Establint diverses “normes” i pautes dels intercanvis, sent aquestes: 1) la lògica de donar i rebre és per una lògica de retornar –un do estableix un contra-do–; 2) quan es rep un regal hi ha una obligació de tornar-ne un altre i, 3) en aquests intercanvis de dons s’estableixen i s’intercanvien jerarquies. Es canvien les coses no per el que valen sinó pel que val el canvi: aliança, solidaritat, prestigi...

Estratègies d’adaptació; sistema de producció econòmica d’una societat:

1. La caça i recol·lecció
2. Horticultura
3. Agricultura
4. Pasturatge
5. Industrialisme

La caça-recol·lecció com a mode de subsistència: Les persones depenen de la natura per guanyar-se la vida. No tenint cultius ni animals domesticats. Com a estratègia de subsistència ha permès a la espècie humana habitar les zones més extremes de la terra.

Caça o recol·lecció? Mètode de subsistència associat al nomadisme i acompanyada de recol·lecció (més important a l’aportació de caloria i proteïna). Desenvolupament amb la caça d’habilitats, coneixements i fomentant la cooperació.

Horticultura i agricultura: Caracteritzades per l’explotació de dos tipus de cultius:

• No intensius i migratoris: Model típic de la horticultura, les quals depenent de les pluges i d’eines senzilles per ser mantingudes.
• Intensiu i continu: Típic de l’agricultura, caracteritzat per l’ús d’animals domèstics i el de sistemes de reg.

El pasturatge: Mètode de subsistència que implica la cria i el manteniment del bestiar per l’obtenció de productes, en la seva majoria complementen la seva dieta amb la caça, recol·lecció, pesca, cultiu o comerç. Sent caracteritzats per dos patrons de moviments, el nomadisme pastoral i la transhumància.

L'Etnicitat

Comunitats que: s’autoperpetuaven biològicament; compartien valors culturals fonamentals amb unitat manifesta en formes culturals; s’integren en un cap de comunicació i integració i, compten amb membres que s’identifiquen a sí mateixos i són identificats per altres, constituint així una categoria distingible dins les categories del mateix ordre.

; Etnicitat, Raça i Alteritat

Què és la raça?: Concepte per fer una classificació d’animals (mateixa espècie), segons diverses característiques físiques. La humanitat té classificació física, cultural i social.

Existeixen les races humanes?: Molt polèmic, perquè no hi ha tantes diferències físiques. En el cas humà, hi ha una única raça humana “dividida” en diverses ètnies, classificació centrada en aspectes culturals i socials.

Què és el racisme?: Discriminació d’una persona o col·lectiu a raó de les seves característiques ètniques, per la cultura i/o pels seus trets físics. Fomentada per estereotips i discursos de l’imaginari col·lectiu (imatges, pel·lícules, art, publicitat, …).

Els estereotips: Idees o imatges simplificadores, generalitzadores i caricaturitzades sobre la cultura i comportament d’un grup, a partir d’un nombre reduït de trets, distorsionats, d’aquest mateix grup.

Alguns exemples d’estereotips:

• Jim Crow → Home submís i complaent, perpetua l’idea d’inferioritat.
• Uncle Tom → Arquetip d’home negre servil i lleial que serveix per justificar l’esclavitud.
• Mammy → Arquetip de dona cuidadora i servil.
• Seductive mulatta → Dona “exòtica” seductora i sensual.
• Brute Savage → Persona còmica però no gaire intel·ligent.
• Virile Buck → Masculinitat exagerada.
• Strong Matriarch → Dona d’autoritat i d’emasculació.

En què es basa el racisme: Doctrina occidental moderna. Certes característiques físiques de les races determinen tipus de trets culturals i individuals de caràcter intel·lectual i moral.

“Fonaments” del racisme: Lévi-Strauss indica que el racisme s’utilitza per establir una jerarquia “natural” fonamentada per “idees” pressuposades. Correlació entre la genètica, intel·lectuals i la moral d’aquestes “races”, aquestes diferències genètiques autoritzen a les races superiors a dominar, explotar i destruir a les altres.

“Història” del racisme: Propi de societats que ideològicament es basen en el la igualtat com a valor. La Il·lustració dona avenços científics (Taxonomia: camp d’estudi que defensa que tot pot ser estudiat). Després de la Revolució Francesa, s’expliquen diferències en la biologia. Hunt defensaria que la jerarquia de les categories racistes es justifica com a condició inherent de la naturalesa humana. Al segle XIX es produeix un gran avenç en les ciències biològiques, trobant un nou enfocament als problemes clàssics. Amb la publicació de L’origen de les espècies (C. Darwin, 1859) s’ampliaria el concepte de “natura” a gairebé totes les institucions socials: el dret –en la formulació de lleis successòries com l’herència, la pertinència a estat-nacions–, l’escola, el colonialisme...

Tot això acabaria desembocant en el desenvolupament d’un primer tipus de racisme, el biològic, el qual plantejava el perquè hi ha éssers humans que mostraven diferències respecte altres, fonamentant-se en les teories darwinistes de l’adaptació per la selecció natural així com en l’evolució.

Idea de la raça: Desenvolupat al segle XVIII i XIX, per Blumenbach, qui classificaria a la humanitat en unes 5 grans races al seu llibre, depenent les seves característiques cranials, facials i físiques (Mongòlica, Americana, Caucasiana, Màlica i Etíop). Idea de races més desenvolupada per Joseph Arthut (Assaig sobre la desigualtat de les races humanes), indicaria que > i afegiria raça mediterrània, conseqüència del mestissatge degeneratiu.

Relació naturalesa / cultura: Al segle XIX, idea de progrés, humanitat avançava de forma lineal i passava per tot un conjunt de “fases” (Salvatgisme – Barbàrie – Civilització).

• L. H. Morgan, primers antropòlegs que utilitza distinció de “fases” al seu treball.
• E. B. Taylor, recolzaria la teoria i popularitza la distinció en la seva obra.
• H. Spencer popularitzaria la idea d'evolució social i va aplicar la distinció entre fases en la seva teoria general de l’evolució.
• J. G. Frazer exploraria les creences i les pràctiques religioses en diferents cultures de tot el món. Contribuint a la comprensió del desenvolupament de la religió i la màgia –des del salvatgisme fins a la civilització–.

El genoma humà: >.

El racisme: La ideologia → racialització, en la construcció d’una escala jeràrquica entre grups humans a partir de característiques morfològiques externes, mal anomenades “races” per justificar desigualtats d’arrel social i l’explotació econòmica d’uns grups per parts dels altres, la segregació social, fins i tot, la destrucció física.

Després de la Segona Guerra Mundial, les doctrines racistes van ser desacreditades, però es va acceptar la identitat cultural, així com les tradicions i l’herència com a límits culturals. A més, es va introduir la noció de “hàbit nacional”, el qual emfatitzava l’exclusivitat de pertinència, generant una diferenciació entre “nosaltres” i “ells”. Aquest concepte implica percebre a “l’altre” a través de l’elogi de la identitat primordial, la diferència cultural i l’exclusivitat, neutralitzant les diferències sociopolítiques d’origen econòmic-polític.

Discursos culturalistes que consideren les relacions entre cultures com inherentment hostils.

El fonamentalisme cultural invoca una concepció de la cultura inspirada en la tradició universalista de la Il·lustració i en el romanticisme alemany –amb l’idea del Volkgeist (“l’esperit del poble”). Deixant certa obertura per a l’assimilació –fent discursos de “si no t’ingresses és perquè no vols”...