Antiguitat Tardana i Regnes Germànics: Crisi, Reformes i Caiguda de Roma

Antiguitat Tardana i regnes germànics

Primers símptomes de la crisi desequilibris territorials i econòmics

Crisi demogràfica (pestes), Pressió de pobles aliens a l'Imperi (limes oriental i nord)
Vigilància i defensa de la de les fronteres
Problemes per controlar tota l'extensió de l'Imperi, Augment de la pressió fiscal, L'Imperi es continentalitza
Les fronteres
Fronteres respectades (pactes), Est (sassànides)
Fronteres amenaçades, Meridional: berbers (atacs
ocasionals) Septentrional: escocesos, celtes, pictes etc...
Fronteres trencades, Gran plana centreeuropea.

Inestabilitat política

L'anarquia militar (235-284): 33 emperadors en 50 anys

Crisi econòmica i social

• Augment de les despeses públiques
• Augment de la pressió fiscal
• Depreciació de la moneda:
• Inflació
• Reducció de la recaptació fiscal

Disminució de la producció
Reducció del consum
Les reformes: Dioclecià (284-305)

• Èmfasi a la dignitat imperial
• Profundes reformes
• Reforma política
• Reforma administrativa
• Reforma militar
• Reforma de les constitucions imperials
• Reforma fiscal i monetària

Reforma política: la Tetrarquia

Orient (Júpiter)-Diarquia (285) August
1-Dioclecià 2-Galeri
Occident (Hèrcules)-Tetrarquia (293) Cèsar
1-Maximià 2-Constanci, Clor

Reforma administrativa

De 42 a 100 províncies, 12 diòcesis
Prefectura del pretori
Nova administració central: 4 consistoris
imperials, 5 oficines palatines, magister
officiorum, agents del fisc, rationalis, cos de
notaris
Separació del poder civil i militar
Noblesa de servei
Obligacions curials

Reforma militar

Augment del
nombre de soldats
Reclutaments
massius
Infraestructures
militars (Strata
Diocletiana)

Reforma fiscal

Unificació de la pràctica
fiscal
Impost mixt: capitatio -
iugatio
Edicte de preus
Aureus

Constantí

Inicià els foedus, que es tractava d’un pacte entre iguals de l’emperador romà cap a un poble germànic, com a mesura de contenció vers la inestabilitat de les fronteres al nord. A una de les seves reformes va crear el colonat, una mena de repartició territorial basada en els colons, que eren homes lliures que treballaven i vivien a la terra d’un senyor. Amb això, apareixen les rendes, enteses com el benefici que extreu un home cap a un altre sense la intervenció de l’estat i els tributs, impostos que pagaven els colons a l’Estat.

També va dur a terme una reforma fiscal que feia eregir el iugum com a unitat fiscal (des dels temps de Dioclecià) i el caput com a unitat fiscal informal. Aquesta última tenia fins a tres significats pel que fa a la recaptació fiscal: responsabilitat fiscal personal, per a petites propietats i taxació de persones (esclaus) i animals. Era una mena de declaració de la renda, ja que cada propietari rebia un rebut explicitant quin era el seu deute personal amb l’Estat, segons els iuga que tenia.

Teodosi I (379-395)

Era d’origen hispànic, es va forjar a Orient i fou proclamat August per Gracià el 379. En la repartició del territori s’instal·là a Constantimoble, mentre que Gracià ho va fer a Milà, totes dues noves capitals de l’imperi. Cal afegir que del 388 al 392, Teodosi es va instal·lar a Milà.

Davant la difícil situació de l’imperi, promulgà una política de defensa d’aquest, establint una pau amb Pèrsia, aprofitant la debilitat de la successió de Sapor II i cedí a Pèrsia la meitat d’Armènia el 389. Aquesta pau duraria fins al segle VI i Constantinoble tindrà capacitat per posar l’esforç a Occident.

La greu inestabilitat que continuava a les fronteres del nord provocava una continua guerra i contenció a l’alçada del Danubi (379-382) i es va pactar un nou foedus el 382, on van entrar amb tots els honors pobles sencers

Triomf de l’ortodòxia nicena

El cristianisme es va imposar com a única religió, ja que en el concili de Constantinoble (381) es confirma nicea i es proclama l’Esperit Sant consubstancial al Pare i al Fill. Aquest concili obliga a lliurar totes les esglèsies als bisbes catòlics. També desapareix la tolerància i el cristianisme es convertí en la religió de l’estat, portant així una situació de persecució vers els maniqueus, donatistes i pagans, entre d’altres. Teodosi renuncià a ser el “pontífex maximus” i ho acabà sent el bisbe de Roma, juntament amb aquest fet es fixà l’organització de l’esglèsia, tal com ho va fer l’imperi i, per tant, prevalia el metropolità de la província sobre els altres bisbes, fent que els metropolitants no poguessin interferir en les arxidiòcesis.

El Monaquisme

El monaquisme es tracta de la teoria i la pràctica de la forma monàstica. Prové de monachós, en grec, solitari. Tenia llarga tradició a Orient. En aquest context sorgeixen diferents tipus de vida: per una banda l’anacoretisme, a Orient, practicat per Simeó. I per altre l’eremitisme, també predominant a Orient, gràcies a Sant Antoni d’Egipte i el cenobitisme, amb la figura clau de Sant Basili (330-379).

Les invasions germàniques o bàrbares

Qui eren els bàrbars?

Manca de fonts i manca de fonts fiables fonts molt
subjectives, • “barbar” molt genèric, • Gran varietat de pobles, • Difícil singularitzar-los, • Relacions Roma – altres pobles, • El “fantasma” dels romans

Com s’organitzaven i de què vivien abans
d’arribar a l’Imperi?

Trobem descripcions d’aquests pobles a les obres de: Tàcit,
Estrabó, Tolomeu, Zòsim, Procopi, Julià, etc.
• Nòmades, sedentaris ..., • Agricultura itinerant, ramaderia, caça, comerç, • Família nuclear, sippe..., • Jerarquització

Per què, com i quan arriben a l’Imperi?

Els historiadors distingeixen tres fases o etapes en les relacions
entre l'IR i els pobles bàrbars:

• 1a etapa “crisi fronterera” (s. IV aC – s. II dC) control de la
frontera Rin – Danubi., • 2a etapa es mantenen relacions de “veïnatge”, polítiques i comercials (s. II dC – s. IV dC)
– S’instal·len a les fronteres (a la banda interior), – Formen part de l’exèrcit i de les estructures de l’Estat any 378 els visigots travessen el Danubi
-3a etapa (s. V) les “invasions”, – Hist. Alemanya: "moviment de pobles" o "desplaçament de pobles“ moviments migratoris de molts diferents
pobles d'una banda a l'altra d'Europa. – J. Le Goff: “es tractava més aviat de multituds de persones que es traslladaven pacíficament al sud per
instal·lar-s’hi”, Lentes però persistents migracions = un ampli moviment de pobles

Foedus / foedera

• Des del punt de vista dels bàrbars contribuir a la defensa de
l’IR a canvi d'aliments i de terres, mantenint la seva
singularitat, • Des del punt de vista dels romans “salari de la pau social” /
compra de pau / “un mal menor” “pactes entre aliats”
• El foedus estableix el reconeixement jurídic dels bàrbars dins l’Imperi.

La caiguda de Roma (476)

"uno de los sucesos nunca acaecidos más famosos de la historia, a saber: la denominada caída del imperio Romano de Occidente“ Averil Cameron l'Imperi Romà d'Occident ja no existia el 476, però ningú no se n'havia adonat.

El resultat: les monarquies germàniques

El regne dels sueus al NO d'Hispània. Va durar molt poc i va ser absorbit pels visigots.El regne vàndal, primer a Hispània, entre el 411 i el 430, i des de llavors al N d'Àfrica.El regne ostrogot, a Itàlia des del 493 sobre un
efímer regne dels hèruls (476-493), i conquerit el 522 pels bizantins. El regne llombard o longobard, arriben en una segona onada. Des del 568 a Itàlia, d'on van fer fora als bizantins. El regne franc a la major part de l'antiga Gàl·lia. El 751 agafarà el poder la dinastia carolíngia. El regne burgundi, al mig de la Gàl·lia, al voltant del Ròdan, absorbit pel regne franc durant el segle VII. Els regnes anglosaxons, a la Britània, seran 7 heptarquia. El regne visigot, primer amb capital Tolosa i després a Toledo, conquerit el 711 pels musulmans.

Esglèsia i cultura en el període germànic. El papat: Gregori el Gran. El monaquisme: Sant Benet.

Tradició cultural romana

D’una forma o altra Roma continuà dominant mitjançant unes èlits però no es preocupava de l’educació dels pobles sotmesos. El seu sistema es basava en les Escoles municipals que van funcionar fins ben tard. Per altra banda estaven les Escoles del gramàtic que utilitzaven manuals amb nocions de geografia, història, filosofia i dret, entra d’altres.

El Papat

Les característiques de l’Occident altomedieval eren les de la desintegració de l’Imperi i la formació de regnes germànics, això provocà una via de cohesió per a la fe imposada per Teodosi, així com la llengua llatina, a la qual s’adaptaren la majoria dels pobles germànics. En aquell moment de desordre, que careixia d’una autoritat “moral” i on destacava la decadència generalitzada, sobretot en l’àmbit cultural, l’Esglèsia comptava amb unes institucions fortes, hereves de l’Imperi i personatges amb alta formació clàssico-humanística. Aquesta organització es basava en les velles províncies romanes i es coneixien com a seus metropolitanes i, més tard, arquebisbats; exemples en són Èfes, Ràvena o Tarragona. Però les més importants van ser les seus patriarcals: a Occident, Roma. A Orient, Alexandria, Jerusalem o Constantinoble.

Els bisbes de Roma, a partir del segle V, fan prevaldre la qualitat de ser doble seu apostòlica (de Pere i de Pau), i dels poders de les claus o traditio legis.

Així doncs, tenim tres papes que destaquen pel seu important paper a l’època: en primer lloc trobem a Lleó I Magne. Pactà amb Àtila (a Màntua) que no saquejarien Roma, fet que va fer augmentar el prestigi del papat enfront de Valentinià III que fugí de Ràvena a Roma. També va fer situar al papat com a principal força política a l’Europa romana; conseqüentment la constitució de Valentinià III (445) obligà a l’obediència dels bisbes al Papa. El següent fou Gelasi I, que reclamà l’excel.lència del poder papal per sobre de l’Imperial, posant èmfasi a la diferència entre la sacra auctocritas del Papa i la potestas de l’emperador. Finalment i, el més important, arribà Gregori el Gran. Va ser nomenat praefectus urbis i va escollir la opció de ser el cap de l’Europa occidental i cap dels cristians, mancada d’unitat i lideratge. Ho va aconseguir amb l’ajut dels monjos benedictins i de la monarquia franca, així monjos i eclesiàstics feien de consellers reials. Va substituir l’Imperi per la Cristiandat i es va intitular Servus Servorum Dei. Qualificà a de “fills” a tots els reis germànics i va extendre la influència papal arreu d’Europa.

Tot i això, aquesta concentració de poder comportà tensios amb Bisanci i renuncià a ser el cap de tota la Cristianitat, essent únicament el cap de totes les esglésies europees. Els seus mèrits com a Papa van ser: l’enfrontament amb el lombard Agilulf i defensa de la ciutat, que comportà l’aliança amb els francs, utilitzar recursos propis per a proveir la ciutat en moments de fam, pesta i mesures contra els desbordaments del Tíber, considerant-se, per tant, Defensor civitatis i Consul Dei. A més, organitzà el Patrimonium Petri (patrimoni dels sants), gràcies a donacions i el titllà de inviolable, indivisible i no identificable amb cap persona física.