Antígona de Sòfocles: Mortals i Immortals en una Tragèdia Clàssica

Antígona és una obra escrita per Sòfocles, que va ser un poeta grec del segle V aC. El tema principal d'aquesta tragèdia és la contraposició entre l'ordre cívic i el diví. No obstant això, planteja altres temes que encara el dia d'avui conserven vigència i estan subjectes a debat: la llibertat, els drets de l'individu enfront del compliment de les lleis de l'Estat, el paper de la dona en la societat, etc. Podem dir que és una de les tragèdies més importants de la seva època.

A l'Antígona un dels grans temes que podem analitzar és l'oposició entre els mortals i els immortals, que està present al llarg de tota l'obra. Els mortals dels quals parla Sòfocles són els éssers humans, en canvi, els immortals són les divinitats gregues.

La relació entre aquests és que els mortals tenen un cert respecte cap als déus i aquests estan molt presents en la vida quotidiana dels humans. Només els poders divins poden salvar l'ésser. A més l'obra ens mostra que el destí de l'home sempre és la mort.

Antígona és la dona i protagonista de l'obra que s'enfronta a tot i a tots, amb l'objectiu de poder enterrar el cadàver d'un dels seus germans mort en batalla. És portada davant Creont i explica que ha desobeït perquè les lleis humanes no poden prevaler sobre les divines. A més, se'n mostra orgullosa i no tem les conseqüències. Per aquest motiu és condemnada a mort.

Com ja he comentat, aquestes dues oposicions es veuen influïdes durant tot el camí que recorren els personatges, per això a continuació us explicaré diverses referències del llibre que son clau per entendre les divisions i diferències entre mortals i immortals.

En l’episodi IV ens presenten a Antígona i Corifeu (líder del cor) al qual Corifeu disputa a Antígona que els mortals han d'obeir les lleis que proposa la ciutat i que Antígona està accedint a la desmesura amb impudència. En canvi, per a ella, honrar als déus ha d'estar per sobre de tot, el camí de l'amor és el que les divinitats desitgen. Per això, diu que prefereix morir havent sepultat al seu germà perquè, als seus ulls, aquest és el camí de l'amor, el que desitgen els déus de 'baix'. Aquí el més dolorós per Antígona és que el cadàver del seu germà quedi insepult que la seva pròpia mort. Creu que, en el món dels difunts, la seva acció finalment serà elogiada.

Aquest és el final d'aquesta obra amb l'acabament del cor (pàgina 101) on ens diu en els immortals els hi hem de tenir respecte, pietat, lleialtat, honradesa... perquè sinó el mortal pagarà la seva soberbia. En l'èxode, totes les decisions que es prenen semblen orientar-se cap a la mort.

Al llarg de l'obra m'he anat fent diverses preguntes una d'elles és 'quin és el súnion d'Antígona'? La conclusió que he arribat un cop llegit el llibre i que es veu reflectit des del principi i el final de l'obra és la justícia desafia la llei per a rendir la mort del seu germà Polinices. Defensora de les lleis divines, els actes de les quals es mouen pel respecte als déus i l'amor a la família i els seus valors. Durant la tragèdia es rebel·la contra les lleis dels homes i es decanta per les lleis naturals.

En el pròleg (pàg 50) intervé Antígona, que està tenint una conserva amb Ismene i diu: (...) En aquesta frase d'Antígona 'discuteixen' sobre la mort del seu pare, Èdip, per culpa de la llei i exposa que la vida després de la mort és la més important, ja que és la que tindràs per sempre. Podem veure en aquest context que ella té més fè i confiança amb els déus que en els éssers humans.

(...) En aquest fragment de l'episodi I que es troba a la pàgina 61, parla el guardià amb Creont sobre la hybris del ésser humà. L'únic que el pot fer estar protegit són els déus, ja que són els que tenen el màxim poder per satisfer al mortal. Així doncs, es veu clarament la diferència entre els uns i els altres. Els humans no són res sense els déus, i aquests són els encarregats de protegir-los.

En l'episodi III (pàg 74) Hèmon fa aquesta afirmació davant el seu pare Creont: (...) En resum, li diu que obeirà tot allò que la llei se li enfronti com a bon ciutadà mortal i per intentar amb tots els mitjans el perdó del seu pare. En aquesta obra ens reflecteix molt la unió familiar com en aquest cas.

(...) En l'estàsim III el cor intervé dient que ningú pot escapar de la maledicció de Creont, ja que està associat a les sagrades lleis que regeixen el món de manera embogida. L'esperança és un engany. També ens diu que l'ésser humà no està disposat a les desgràcies i que els déus són perillosos.

En conclusió, el conflicte entre Antígona i Creont és el més important de l'obra. Antígona defensa les lleis divines que, encara que no estan escrites, es mantenen vigents des de temps remots. En canvi, encara que aquests dos personatges siguin contraris per la defensa dels valors de cada un, Creont també la justícia i la pàtria estan per sobre de l'amor, en aquest cas fraternal, també el de la seva pròpia família. Si ell no compleix amb el que dicten les lleis per defensar a la seva família, possiblement no obté el 'respecte' del seu poble.

ÉS MILLOR CREURE EN LES DIVINITATS?

En la meva opinió, l'Antígona de Sòfocles ens fa veure que els déus tenen poder sobre l'home, amb la seva existència donen suport de l'autoritat, als conceptes de bé i de mal, i ens serveixen com a bon exemple per actuar correctament dins de la societat tot i quant aquesta és injusta.

Els conceptes de mortalitat i immortalitat són completament oposats. Mortal és allò que pot causar la mort espiritual o corporal i la immortalitat és allò que suposa una existència infinita o que aconsegueix superar la mort.

És important tenir en compte que tot ésser viu neix, es desenvolupa i mor. És a dir, no hi ha ningú que sigui immortal. Sempre, tard o d'hora, el que té vida acaba morint. Per això els éssers immortals pertanyen al terreny de la mitologia, ja que no existeixen en la realitat.

Encara que el món dels immortals i els mortals són idees molt obertes i que cadascú té visions molt diferents del que són, per mi, tenir fè en els déus em fa gaudir de pau i felicitat, perquè no temo el futur. Penso que estem en una entitat on estem programats i creure en déu, avui en dia, continua sent molt rellevant per molta gent perquè els fa viure amb calma i respondre a preguntes com 'per què estem aquí?'

Unes de les diferències que té l'immortal amb el mortal és que l'immortal és el sustentador de tot quan existeix, i el mortal un ésser dependent de l'immortal.

També en relació amb Antígona déu és l'únic legislador moral, i l'home ha de subjectar-se a les seves lleis.

Què passaria si ningú cregués en els déus? L'ésser humà és trampós per naturalesa. Pares, mestres, lleis, etc passen una gran feina i molt temps ensenyant a l'home a ignorar els seus instints i ser 'bo'. És trist, però la bondat ha d'ensenyar-se, ja que és molt difícil que sigui espontània.

'Has de compartir. No colpegis als altres. No prenguis el que no és teu.' Són problemes que ja existeixen des de que som petits. Com seria l'ésser humà si no cregués que, en tot moment, algú està mirant? Seria millor o pitjor?

Gràcies a l'ésser humà que ha navegat des del minut u pel món, s'ha trobat solució a la mort i que la presència de la divinitat està a tot arreu.

Uns dels fets que m'ha semblat interessant i efectiu que la protagonista i el centre d'atenció sigui una dona valenta que sigui fidel als seus ideals. Això no és el més comú en el teatre grec, ja que ens trobem en un moment històric on el lloc de l'heroi corresponia als homes. Estic a favor amb totes les seves accions que ha anat fent Antígona i també com ha hagut de defensar-se davant els seus 'enemics' per la seva família i els seus valors.

En conclusió, la convivència d'un ordre social establert només és possible en presència d'un conjunt de pressupostos legals que regulin eficientment els continguts de les interaccions que es produeixen entre els qui formen part d'una societat. En principi, queda establert que els individus han de complir amb les restriccions imposades per la llei. Però què succeeix quan estem en presència d'una llei injusta? En aquest cas, Antígona s'enfronta a una decisió tràgica: complir la llei i salvar la vida o actuar justament i perdre-la. (DISSERTACIÓ)