Antígona de Salvador Espriu: Una Visió de la Guerra Civil

Introducció

Comença al palau dels reis de Tebes. La ciutat és emmurallada i davant de les seves set portes, s’hi troben set guerrers enemics. Arriben notícies de les lluites a les set portes, augmentant la tensió. El clímax es produeix quan Ismene diu a Antígona que ha vist morir els seus germans.

Etèocles va lluitar contra Polinices a l’última porta i van acabar matant-se mutuament. Creont es proclama rei de Tebes i decideix donar honors fúnebres a Etèocles i deixar el cos de Polinices a fora perquè se’l mengin les aus. Si algú desobeeix les ordres, ho pagarà amb la mort.

Aquesta part s’acaba amb el plany de les “veus”. (Donar més força al paral·lelisme entre el mite grec i la realitat espanyola del moment, la guerra i la dura repressió)

Nus

Als voltants de Tebes. Tirèsias i Eumolp s’estan dirigint cap on hi ha el cos de Polinices. Quan hi arribem, Eumolp explica a Tirèsias que Antígona vol enterrar el cos del seu germà Polinices, tot i que la llei de Creont no ho permet. Aleshores, Eumolp demana a Tirèsias que li digui què passarà a Tebes.

Apareixen Antígona, Ismene i Euriganeia. Juntament amb Tirèsias i Eumolp, intenten evitar que Antígona enterri el seu germà, ja que saben les conseqüències que això comporta. Tot i això, Eumolp acompanya Antígona a complir el seu desig, ja que ella sempre ha estat bona amb ell.

Al final de l’escena, Eumolp li diu a Antígona de fugir, però Antígona no vol i se’n van a veure Creont.

Desenllaç

A l’interior del palau de Tebes. Creont, reunit amb els seus consellers, analitzen el que ha passat fins ara i el que podria passar (govern). Enmig de la reunió, entra Eurídice, dona de Creont, donant presagis dolents, apareix la solitud del poder... A continuació, entra Tirèsias i pronostica futurs dolents per Tebes si no enterra Polinices.

Seguidament, entren Antígona i Eumolp que són jutjats per Creont i pels consellers, ja que Creont els pregunta i tots responen el mateix: la mort dels dos. Creont, sense dubtar-ho, els envia a morir. Acaba amb el discurs del lúcid conseller, amb una visió irònica i escèptica, que introdueix el sacrifici d’Antígona.

El discurs del lúcid conseller (versió de 1967)

El discurs del lúcid conseller representa la opinió d’Espriu de l’obra i, simbòlicament, de la Guerra Civil, 25 anys després del final d’aquesta.

Aquest personatge té una visió nítida i realista del poder i és fonamental en l'estructura de l’obra ja que, tot i que no intervé en l’acció, és el seu espectador.

El discurs del lúcid conseller és el responsable de desmuntar els discursos dels altres. El personatge tanca l’obra amb les reflexions sobre el que acaba de passar a l’escenari. Revela la convivència social de la mort d’Antígona i la indiferència amb què es rep aquesta execució.

Paper similar Eumolp, contrapunt entre els altres, mostra part fosca de les intencions humanes.

Diferències entre les fonts clàssiques i l'Antígona d’Espriu

Semblances:

• Creont és el gran dictador.
• Antígona desobeeix Creont.
• Hi ha parricidi (assassinat a un familiar directe), fratricidi (assassinat a un propi germà) i incest.

Diferències

Espriu:

• Afegeix més dones.
• Només menciona Hèmon al final.
• Hi ha els consellers.
• Antígona és tancada en una cova i allà es mor.
• Fa a Creont més humà (no tant cruel).
• Afegeix Eumolp, el lúcid conseller i el pròleg.
• Deixa anar les coses i el lector ha de pensar.

Sòfocles:

• Antígona està compromesa amb Hèmon, fill de Creont.
• Apareixen el Corifeu i el cor.
• Antígona és tancada en una habitació matrimonial i ella se suïcida.
• Fa a Creont molt cruel.
• Ho explica tot directament.

Context històric de l'obra d'Espriu

Per a Espriu, la Guerra Civil havia estat una desgraciada baralla entre germans, que va tenir greus conseqüències per a les persones i la cultura catalana. Per això, va identificar ràpidament la guerra espanyola amb la guerra contra Tebes, i va utilitzar el mite d’Antígona com a metàfora per la situació de la seva nació.

Espriu utilitza la tragèdia d’Antígona per a vehicular un missatge de perdó i reconciliació entre els lluitadors. Va voler fer una transposició de la tragèdia clàssica a un fet d’actualitat concret que el públic pogués identificar fàcilment pel seu caràcter de drama col·lectiu.

Versió de 1939

Espriu escriu aquesta versió just en acabar la Guerra Civil Espanyola. A causa del nou ordre imposat, no es va poder publicar l’obra fins el 1955.

En la primera edició estan molt presents en l’autor els efectes de la guerra i això es tradueix en Eumolp, personatge que representa la visió d’Espriu: la mort de pocs servirà per salvar tot un poble. En aquest sentit, la mort d’Antígona serveix per acabar amb la maledicció de la seva dinastia.

La lluita entre Polinices i Etèocles representa la lluita entre germans, la mateixa lluita que va derivar en la guerra civil. Creont representa Franco, veritable guanyador de la guerra. Espriu manifesta el seu desig d'amnistia.

Versió de 1967

25 anys després de la fi de la guerra civil, Espriu va incorporar nous elements a la primera edició:

• El lúcid conseller, que representa el punt de vista d’Espriu després d’aquests 25 anys. Irònic i escèptic igual que l’autor, posa en dubte el resultat del sacrifici d’Antígona, ja que aquella esperada pau no ha arribat; a l'igual que aquella esperada amnistia tampoc ha arribat, i amb el lúcid conseller matisa les seves opinions.
• Els cants de les veus, intercalades amb personatges de l’obra, representen les reaccions davant Creont. La pau no està assegurada i cal vigilar davant d’un possible perill.

Creont manté la seva línia de tirà, com Franco: mantenir el silenci i la immortalitat mitjançant dures lleis i la por.