Antígona de Salvador Espriu: Anàlisi i Context

Caràcters morals

Creont

Personatge pla, tant físicament com de personalitat, semblant a Franco. No tem les divinitats i prefereix acontentar el poble. És un manipulador que maniobra políticament perquè vol el poder absolut, i actua segons els desitjos dels qui el mantenen al poder, i no segons el seu criteri (Antígona no ho fa mai). No perdona els perdedors per conservar el poder, com a Polinices (no permet els seus enterraments), i a Etèocles n'honra la memòria (perquè guanya). Creont arriba al poder perquè moren Èdip, Polinices i Etèocles. Aquests dos últims governen fins que Etèocles, aconsellat per Creont, trenca l'acord i fa fora Polinices. Aquest vol recuperar Tebes, i Antígona intenta aconseguir la pau, però Creont promou l'odi entre ells, moren, i Creont esdevé rei. Creont és semblant a com Franco arriba al poder.

Antígona

Superior en ètica i moral, segueix les lleis divines o eternes, l'amor i la pietat, i no l'odi i el poder. Representa la llei natural que s'enfronta a la civil (Creont). Sent debilitat per Polinices perquè és el més desafavorit i el protegeix. A la infantesa, Etèocles era el preferit de la mare, Iocasta, i Antígona jugava amb Polinices, que veia la injustícia. Durant l'obra, Polinices també està sense el suport del poble. Antígona no creu que justícia sigui igual a justícia civil, i respecta els codis naturals (com honorar els difunts, com Polinices).

El lúcid conseller

Representa el personatge que desafia l'autoritat i les decisions de Creont. És crític, amb una visió corrosiva, intrigant i fonamental a la trama. Desafiant i descontent, qüestiona la moralitat i les normes de Creont. Dona un contrapunt a la dinàmica política i moral, ofereix al lector una perspectiva alternativa dels fets i enriqueix la trama. El lúcid conseller és un dels consellers de Creont però, a diferència dels altres, no està d'acord amb ell, encara que mai no el contradiu. Apareix al tercer acte, durant la condemna d'Antígona, i critica l'acció de Creont i dels altres consellers, titllant-la d'irracionalitat i avarícia. Les acotacions expliquen que el lúcid conseller parla a un amic, però aquest mai no diu res. És l'alter ego d'Espriu perquè, amb el lúcid conseller, critica el règim de Creont, que té les mateixes característiques que el de Franco. Espriu el va afegir entre 1963 i 1964, i és irònic, amb una visió nítida i realista del poder. És fonamental a l'obra perquè, tot i no intervenir en l'acció, és l'espectador i mostra el punt de vista d'Espriu 25 anys després del final de la Guerra Civil. Espriu introdueix un autocomentari en boca del lúcid conseller, i el que fa és desmuntar els discursos dels altres. A la primera edició, Espriu utilitza Eumolp per manifestar el seu pensament i posar en dubte el valor del sacrifici d'Antígona, i tanca l'obra amb un parlament (reflexió d'un personatge sobre les accions de l'obra). Amb el lúcid conseller, revela la conveniència social de la mort d'Antígona i la indiferència horripilant amb què és tractada.

Dissolució, destí i perdó

Els personatges són esclaus del seu destí, i aquest és el causant de tots els conflictes, perquè la maledicció que des de feia temps tenien els Labdàcides condemnava a desgràcies els membres de l'estirp d'Èdip. Per això, el destí imposa la trama. Espriu planteja la contradicció entre lleis divines i lleis humanes. Els homes són presentats com titelles en mans del destí, que decideix el tràgic final: Antígona segueix les lleis divines (el destí) i accepta la mort i el sacrifici, encara que Eumolp s'ofereix a treure-la d'allà. Intervenen altres factors, com el poder autoritari de Creont, però el desenllaç ja estava escrit des de la maledicció dels déus. Sembla que Antígona actua amb llibertat, però no ho fa (pel destí). No pot canviar el destí, i hi connecta amb el sentiment, la pietat i la reconciliació, perquè és l'única manera de salvació possible. Ella creu que la seva mort reconciliarà i salvarà el poble. Amb això, Espriu mostra el desig d'amnistia i perdó, que no s'ha de dividir el poble entre vencedors i vençuts, i que la llei divina ha de ser més important que la civil. L'obra reflexiona sobre el conflicte moral, la llibertat, i la importància de la pietat i el perdó.

• Pietat: Impulsa l'acció de la protagonista i demostra la seva lleialtat a la família i als déus, desafiant Creont i enfrontant-se al destí amb coratge.
• Perdó: Entre Creont i Antígona, perquè es planteja com a via de pau i redempció.

Conclusió

La dissolució del destí i la responsabilitat es mostren amb la pietat i el perdó, i la importància de la compassió i la reflexió sobre la dignitat humana i la llibertat de consciència.

Significat d'Antígona a la postguerra

Amb Antígona, Espriu denuncia els problemes socials i polítics de Catalunya i Espanya, i reivindica la justícia dels drets inherents per sobre de lleis concretes. Hi ha un paral·lelisme entre la guerra de la tragèdia grega entre Polinices i Etèocles, i la Guerra Civil espanyola entre republicans i nacionals.

Contextualització

1939 (any d'escriptura): els franquistes ocupen Barcelona i guanyen la guerra, i comença la repressió dels republicans. Amb l'obra, Espriu vol destacar fets contraris a la lògica i la raó, l'obediència cega al poder i la imposició del poder de governar (com a la Guerra Civil).

Significat dels personatges a la Guerra Civil

• Creont: És Franco, perquè imposa la llei civil sobre la natural i no perdona, castiga.
• Eumolp: Representa la visió que la mort d'uns pocs servirà per salvar el poble; la seva mort significa la mort de la Guerra Civil.
• Enfrontament Polinices-Etèocles: Lluita entre germans, cadascun representa els bàndols de la Guerra Civil, i la mort dels dos indica que cap ha sortit guanyador.
• Lúcid conseller: Apareix 25 anys després i mostra el punt de vista d'Espriu, és la visió objectiva de la guerra i coneix el final abans que acabi. Irònic, nihilista, assenyala la solitud de la protagonista i destapa les intencions de Creont.
• Cants: Plany de les dones durant la guerra.
• Ismene: Contraris a Franco i la dictadura, tenien por a les represàlies.
• Euriganeia: Gent pessimista de l'època pel conflicte.
• Astimedusa: Visió optimista amb ignorància i sorpresa, perquè és ignorant, estàtica i passiva.
• Antígona: Protagonista que representa els valents afusellats que van lluitar per la pàtria (com Companys). Són més importants les lleis morals que les civils, i per això enterra el seu germà, sabent el càstig que imposa Creont (símbol de la brutalitat dels vencedors als vençuts després de la Guerra Civil).

Conclusió

El tema principal és que tots tenim dret a ser honorats i a tenir els mateixos drets. Fa un paral·lelisme entre el mite i la realitat propera, i reflexiona sobre la naturalesa humana i la mort de la gent estimada. La lluita entre germans representa la divisió d'Espanya a la Guerra Civil (gran contingut polític, i la lluita entre membres d'una mateixa família).