Antígona de Salvador espriu

1.EL MITE D’ANTÍGONA A L’ANTIGUITAT CLÀSSICA:

Segons diu el mite, la història d’Antígona comença quan Laios i Iocasta tenen un fill, en contra del
Déu Apol·lo, el qual el maleeix fent que el seu propi fill el mati, i s’hagi de casar amb la seva pròpia mare. D’aquest matrimoni del fill, Edip amb la seva mare, Iocasta neixen Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan Iocasta s’assabenta que Edip és el seu fill, se suïcida i Edip es treu els ulls. Aquest, tancat a la torre mor i el regne de Tebes queda pels fills Etèocles i Polinices, els quals regnen un any cadascú, fins que Etèocles decideix que ell ha de ser l’únic rei de Tebes, és recolzat per Creont, germà de la seva mare. Els dos lluiten pel poder de Tebes, i moren els dos. Creont decideix que només Etèocles mereix ser enterrat amb luxe, mentre que a Polinices el deixen tirat fora de la ciutat. Antígona i Ismene s’oposen a que el seu germà no sigui enterrat dignament. Ismene es fa enrere, però Antígona persisteix fins a la seva pròpia mort.

2

ANTÍGONA

I EL TEATRE CONTEMPORANI:

A una època on Europa es trobava plena de països amb règims totalitaris, alguns autors van utilitzar la tragedia grega d’Antígona per denunciar la situació dels seus països. Antígona presenta un paralel·lisme entre la baralla i la guerra entre dos germans i les disidències  del país al qual pertany l’autor, Espanya i Catalunya al cas d’Espriu (amb la dictadura franquista). Alemanya al cas de Bertolt (amb la dictadura de Hitler) i França al de Jean Anouilh (amb l’ocupació dels nazis). Espriu no està influenciat per l’autor francès, ja que no sabia de l’existencia de la seva obra però sí de l’alemany, ja és un dels autors que importa l’EADAG com a nou model. Com a conclusió, diferents autors d’Europa van denunciar la situació dels seus països utilitzant el paral·lelisme del mite d’Antígona.  

3

ANTÍGONA

EN EL TEATRE CATALÀ. SALVADOR ESPRIU I LES DUES VERSIONS D’

ANTÍGONA

Es poden trobar dues versions d’Antígona de Salvador Espriu. La primera versió va ser escrita al 1939, tot i que amb la repressió i censura del català no va ser publicada fins 1955. La seva representació va tenir lloc el 1958 al teatre Candilejas de Barcelona, dirigida per Frederic Roda. Més tard van ser els fundadors de l’EADAG els que van demanar a l’escriptor una revisió de l’obra, per poder representar-la amb els seus alumnes. Espriu va acceptar i va escriure una nova versió, representada pels alumnes, encara que la va donar per finalitzada el 1967. Aquesta és considerada la definitiva. Mentre que la primera està dividida en dos actes, la segona està dividida en tres, i també s’introdueixen nous personatges com el Lúcid Conseller.

4. SIGNIFICACIÓ D’ANTÍGONA EN LA POSTGUERRA ESPANYOLA

L’obra sorgeix en un moment en què no se sabia si Franco faria l’amnistia que havia promès als britànics. Antígona en l’obra d’Espriu representa els valors positius, eterns i inalterables de Catalunya. Espriu el que vol és acostar el tema a la realitat més propera. Són els diferents estatus com en la postguerra podia ser Franco i en l’obra Creont. També ens ensenya les diferents formes de ser d’una persona com ho podem veure amb Euriganeia, que representa a la gent pessimista de l’època o Ismene que representa a la gent contrària a Franco i que tenien por d’ell. Amb aquests personatges Espriu dóna un doble sentit.