Antígona d'Espriu: Anàlisi i Context Històric

Antígona de Salvador Espriu: Una Tragèdia Atemporal

El Mite de Tebes

Laios, rei de Tebes, es va casar amb Iocasta, germana de Creont. Laios desitjava tenir descendència, però Apol·lo li va prohibir, afirmant que si tenia un fill, aquest el mataria i causaria la ruïna de Tebes. Malgrat l'advertència, Laios va engendrar Èdip, maleint així la seva família. Per por a la profecia, Laios va abandonar Èdip en un bosc. Anys després, Èdip va matar el seu pare sense saber-ho. Va tornar a Tebes i, seguint el consell de Creont, es va casar amb la seva pròpia mare, Iocasta. Van tenir quatre fills: Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan es va revelar el crim, Iocasta es va penjar i Èdip es va arrencar els ulls. Incapaç de suportar les actituds d'Etèocles i Polinices, els va maleir i, més tard, va morir.

Després de governar un any cadascun, Etèocles i Polinices es van disputar el poder de Tebes. Polinices va acabar exiliat a Argos, on va formar un exèrcit per dur a terme la seva venjança. L'exèrcit va atacar les set portes d'entrada a Tebes. A la setena porta, Etèocles i Polinices es van enfrontar i van morir tots dos. Creont, com a parent més proper, es va convertir en el nou rei. Va honrar la memòria d'Etèocles i va dictar que Polinices no podria ser enterrat, amenaçant de mort a qui ho fes. Antígona va enterrar el cos del seu germà, mig menjat pels voltors, i va ser condemnada a mort. Tirèsias, l'endeví cec, va intentar inútilment salvar-la.

Estructura i Anàlisi de l'Obra

Primera Part

Eumolp (l'alter ego d'Espriu, el bufó) dialoga amb les nodrisses Eurigàneia i Astimedusa, i amb l'esposa de Creont, Eurídice, sobre la mort dels germans i la maledicció de Tebes. Etèocles s'enfada amb Antígona perquè va parlar amb el seu germà enemic, Polinices. Creont anuncia l'arribada dels enemics a Tebes i comencen a actuar. El conseller li diu a Creont que a la setena porta hi ha el seu germà i, de manera indirecta i falsa, li aconsella que hi vagi, perquè si no l'anomenaran covard. Ismene i Antígona comenten que la ciutat està controlada, però que a la setena porta els germans s'han matat. Creont anuncia que regnarà i que preparin el funeral d'Etèocles. En canvi, ordena exposar el cos nu de Polinices als ocells i a la nit, amenaçant de matar qui el desobeeixi.

Segona Part

Tirèsias, l'endeví cec, juntament amb Eumolp, van a veure el cos de Polinices. Eumolp s'aprofita de Tirèsias perquè és un home respectat. Vol que Tirèsias convenci Antígona que no enterri el seu germà per evitar que la matin. Retraten com els corbs encara es mengen el cos. Tirèsias afirma que no enterrar els morts és incomplir la llei divina. Finalment, després de dialogar, Antígona i Eumolp es queden per enterrar els cossos. L'obra acaba amb Antígona recordant el passat i quedant-se a l'espera dels guàrdies.

Tercera Part

Creont parla amb els seus consellers de la situació de Tebes. Arriba Tirèsias i adverteix que ha d'enterrar Polinices per obeir els déus, però Creont no ho farà perquè prefereix contentar els fidels servidors de Tebes. Un missatger informa Creont de la desobediència d'Eumolp i Antígona, que ja estan presos. Al final, Antígona accepta la seva mort.

Temes i Simbolisme

• Dues lleis: L'obra presenta dues lleis basades en la venjança, no en el perdó ni la tolerància.
• Llenguatge: S'utilitza un llenguatge degradable.
• Actitud d'Antígona: Antígona mostra una actitud heroica i valenta. Ho fa perquè creu que la llei divina és superior a la humana. Ella perdona els dos germans enfrontats.

Context Històric i Al·legoria Política

L'obra està escrita en clau per representar l'Espanya dels anys 60, la Guerra Civil, la Guerra Freda i la dictadura de Franco. Creont representa Franco: abans era conseller i succeeix els germans morts perquè són parents. Actuarà com un tirà. És l'inici de la dictadura franquista després de la Guerra Civil, que és una guerra entre germans. Manté la por gràcies al silenci, la violència i la repressió. Dicta lleis cruels. Creont vol mantenir contents els homes, malgrat saber que desobeeix la llei divina de no enterrar el cos.

El Lúcid Conseller

El lúcid conseller, que apareix en la segona edició del llibre (1964), representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. És la consciència moderna que presenta l'actuació heroica com un gest insignificant i inútil. És irònic i distant, com si fos un polític, un personatge modern que fa judicis de la realitat, un analista. Espriu introdueix dos personatges que no apareixen en la tragèdia de Sòfocles i que tenen una mentalitat més moderna i progressista que la resta de caràcters: el conseller i Eumolp.

Estil i Llenguatge

L'obra presenta un to cruel, amb un llenguatge figurat i metafòric. Hi ha una acumulació de mots negatius, ironia, sàtira, tendresa i lamentació. Es retrata la societat dels anys 60 amb frases breus.

Versions i Estructura

Espriu pertany a la generació del 36, que va patir la Guerra Civil. Hi ha dues versions d'Antígona: una de 1939, publicada el 1955, i una altra de 1964, editada el 1969. A la segona s'afegeix el lúcid conseller. L'obra es divideix en tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Es mantenen les tres unitats clàssiques: temps (una jornada), lloc (Tebes, al palau reial o a fora) i acció (confrontació civil).

Al·legoria i Crueltat

L'obra és una al·legoria política que desenvolupa paral·lelismes al·lusius a la realitat històrica. Es destaca la crueltat divina i la indiferència.

Cites Destacades

Creont: "Cal que dicti lleis cruels per mantenir en silenci els llavis dels vençuts. Promotor de baralles i el príncep de l'autèntica glòria."

Tirèsias: "He d'escoltar i revelar tothora les calamitats dels altres. Parla de la seva nit."

Lúcid Conseller: "Descriu Creont com un obès amb ulls de serp. No és difícil de conviure a Tebes, és impossible."

Antígona: "Però Polinices també era el meu germà, el fill petit de Iocasta."

Eumolp: "Els voltors devoren Polinices, senten el soroll dels cops als ossos. La carn penja dels becs massa plens." (Frase violenta i dura que reflecteix la morbositat de la situació).