L'Ànima Segons David Hume: Empirisme i Percepcions

La Concepció de l'Ànima Segons David Hume

David Hume, un dels filòsofs empiristes més influents del segle XVIII, defensa una concepció radicalment diferent de l'ànima respecte a les tradicions racionalistes i metafísiques anteriors. En la seva obra, sosté que l'ànima "no és res més que un sistema o una successió de diferents percepcions [...] sense identitat ni simplicitat perfecta". Aquesta afirmació es basa en la seva teoria empirista del coneixement i en la seva concepció de la identitat personal, que neguen l'existència d'un "jo" estable i permanent. Per entendre aquesta idea, cal examinar la seva epistemologia, la seva crítica a la noció de substància i la seva teoria sobre la identitat personal.

L'Epistemologia Empirista de Hume

Segons Hume, tot coneixement prové de l'experiència i es fonamenta en les percepcions. Aquestes percepcions es divideixen en:

• Impressions: Sensacions vives i immediates.
• Idees: Còpies menys intenses de les impressions.

Quan intentem buscar una impressió del "jo" com a entitat estable i unificada, Hume argumenta que no trobem res més que una successió de percepcions canviants: sensacions, emocions, pensaments, records, etc. No tenim una percepció directa d'un "jo" permanent, sinó només d'aquest flux de percepcions.

Crítica a la Noció de Substància

Així doncs, per a Hume, l'ànima no pot ser una substància simple i immutable, com defensaven filòsofs com Descartes. La seva crítica a la noció de substància, tant material com espiritual, es basa en el fet que mai no en tenim una impressió directa. Si no podem percebre una cosa de manera immediata, segons els principis de l'empirisme, no podem afirmar-ne l'existència amb certesa. Així, la idea d'una ànima com una entitat indivisible i eterna és, segons Hume, una il·lusió creada pel llenguatge i la imaginació.

La Teoria de la Identitat Personal

La seva teoria de la identitat personal també és clau per entendre aquesta afirmació. La nostra sensació de continuïtat en el temps no es deu a l'existència d'un "jo" fix, sinó a l'hàbit i a l'associació d'idees. La nostra ment tendeix a unir percepcions diferents mitjançant relacions de causalitat, semblança i contigüitat, fent-nos creure que hi ha una identitat estable on, en realitat, només hi ha canvi constant.

Definicions Clau (Segons el Context de l'Època)

• Mitjà: Quelcom que s'usa per assolir una altra cosa, que és la que pròpiament es valora o es vol aconseguir.
• Deures perfectes: Aquelles obligacions morals que s'han de complir sempre.
• Estar d'acord amb ella mateixa: Ser consistent, no contradir-se.
• Màxima: Una regla que guia l'acció d'una determinada persona, que estableix com pensa actuar aquella persona en determinades circumstàncies, atès el que aquella persona vol.
• Sense contradicció: Sense que hi hagi presents aspectes incompatibles, que seria impossible que es donessin junts en la realitat.
• Imperatiu categòric: Un principi que diu com cal comportar-se, no per tal d'obtenir alguna altra cosa que es desitgi, sinó necessàriament, independentment de voler obtenir qualsevol altre fi ulterior.
• Llei pràctica universal: Una regla que diu com ens hem de comportar i que té validesa en tota circumstància i per a qualsevol agent.

Conclusió

En conclusió, Hume rebutja la idea d'una ànima com una entitat simple, estable i immaterial, proposant en el seu lloc una visió en què el "jo" és una successió dinàmica de percepcions en constant canvi. Aquesta concepció desmunta les idees tradicionals sobre la identitat personal i planteja una nova manera d'entendre la consciència humana, basada exclusivament en l'experiència i l'empirisme.