Àngel Guimerà: Poesia, Teatre i Renaixença

Àngel Guimerà

Importància de Guimerà

Va participar en els Jocs Florals i obtingué el 1877 el títol de mestre en gai saber, any memorable en què tres obres seves van acaparar els tres premis més importants del certamen. La importància poètica d'Àngel Guimerà és indiscutible. La gran presència de Verdaguer dins del panorama poètic de l'època va forçar Guimerà a dedicar-se de manera preferent al teatre, pel qual tenia també un gran talent. Guimerà s'inclou dins del marc del romanticisme històric, i la seva poesia està marcada per un to efectista i declamatori i per una tendència a l'acció dramàtica. Els seus poemes tenen argument, una acció que comença i acaba. En la seva poesia és on trobem les característiques que després nodriran les seves peces teatrals.

Característiques de la poesia

Es va donar a conèixer com a poeta l'any 1875, en què va obtenir gran èxit als Jocs Florals. La seva consagració va arribar el 1877. Les principals característiques de la poesia de Guimerà giren a l'entorn de tres aspectes importants:

• Caràcter èpic en contraposició a l'exaltació lírica de la pàtria dels poetes dels Jocs Florals.
• Aspecte religiós: virtuts cristianes i fe ingènua i sincera.
• Idealització del món rural a partir dels records infantils dels anys que va passar al Vendrell.

Teatre i Llengua

A Catalunya no hi havia hagut mai la tradició del teatre culte en català fins al segle XIX. El teatre en català estava molt relacionat amb les capes populars. Calia crear una llengua literària per al teatre, és a dir, elevar les obres teatrals a la categoria anomenada teatre culte. El fenomen dels Jocs Florals dins del panorama cultural català imposà una reflexió. Les opinions es van dividir entre els partidaris de conservar per al teatre la llengua espontània del poble, i els defensors d'un teatre més delicat des del punt de vista lingüístic. Àngel Guimerà aconseguí una profunda renovació del gènere elevant-lo a categoria de culte, sense perdre per això el suport popular.

Teatre de la Renaixença

A la primera meitat del segle XIX a Catalunya, l'activitat teatral estava quasi totalment centrada a Barcelona. Es classificava en: teatre professional, amateur i popular.

El teatre públic professional agrupava autors i actors dramàtics en un local que des del 1597 existia a Barcelona. A partir del 1833, i gràcies a la caiguda de l'absolutisme, es van obrir nous locals on es representaven obres en vers castellanes interpretades per companyies castellanes.

El teatre particular amateur, representat per societats particulars que organitzava la burgesia. S'escenificaven sainets breus i senzills en català.

El teatre popular adreçat a les classes populars. Es tractava d'una activitat dramàtica que oferia a la gent senzilla una distracció: el teatre d'estiu, que es feia als jardins, i els tallers. Els tallers eren pisos llogats en què la generació més jove de Barcelona es reunia per fer-hi funcions teatrals. En aquests tallers s'hi va donar a conèixer Frederic Soler, un dels grans autors dramàtics del segle XIX.

Teatre polític

Gràcies a algunes obres de teatre com les de Josep Robrenyo, podem conèixer la situació sociopolítica del segle XIX. Robrenyo, home de formació autodidàctica, va escriure un teatre d'estil directe i fresc, ple de locucions, frases fetes i girs populars que el van acostar a les classes treballadores. Va assolir molta popularitat.

El sainet i la comèdia de costums

El sainet va ser el gènere cabdal del teatre català de la primera meitat del segle XIX. El sainet és una peça teatral curta que tenia com a finalitat provocar el riure i es basa en situacions quotidianes caricaturitzades i personatges populars estereotipats. Gràcies als sainets el català es va anar introduint a les representacions teatrals. Frederic Soler (Serafí Pitarra), va ser l'autor més important d'aquest gènere.

Teatre romàntic

Els dramaturgs del segle XIX van mostrar un favoritisme per les formes teatrals que més commovien l'espectador: la tragèdia i el drama. A mesura que va avançar el segle, es va anar imposant una voluntat de superar el romanticisme i dotar el teatre de característiques cada cop més realistes.

La tragèdia

Víctor Balaguer va ser el primer que, conscientment, es va proposar conferir al teatre català el bagatge tràgic que fins llavors no havia tingut. El 1879 va publicar un volum de tragèdies.

Drama romàntic

A Barcelona es va anar imposant el gust de la burgesia ciutadana pels drames romàntics, de tema històric (drama històric) i emotiu (melodrama). Els primers dramaturgs que representen el drama romàntic a Catalunya ho fan en castellà. Però gràcies a la Renaixença es va anar imposant amb normalitat la catalanització del drama romàntic.

Drama realista

Els autors ràpidament es van adonar que la temàtica i les fórmules del gènere havien d'anar més lluny si es volia mantenir l'interès del públic i cridar l'atenció de la burgesia. Sobre 1860 una nova generació d'escriptors van posar en qüestió el teatre romàntic i es van acostar més a la realitat. Són els primers intents de drama realista, d'on sorgí Àngel Guimerà.