Anàlisi de 'El rai de la Medusa' i 'La Vicaria'

El rai de la Medusa

Géricault i la pintura romàntica

El rai de la Medusa és una pintura romàntica de Géricault; la tècnica és oli. El predomini dels colors càlids permet l'apropament sensorial i emocional a l'obra. La pinzellada és densa, de colors violents i foscos, la qual cosa fa que el color destaqui sempre per damunt del dibuix. L'escena és il·luminada com si hi hagués un focus que provoca un clarobscur contrastat; Géricault va aprendre aquesta tècnica de Caravaggio.

Per aconseguir el negre tenebrós i relluent que buscava per a algunes zones del quadre, utilitzà betum, però aviat el llenç s'ennegrí i quedà malmès. La composició del quadre està organitzada en dues construccions piramidals, que s'encreuen. La primera la dibuixen els vents que inflen la vela juntament amb l'onada que amenaça l'embarcació, i la segona és una progressió des de la desesperació fins a l'esperança: les figures inferiors són mortes i la piràmide s'alça passant pels moribunds i malalts fins a arribar al personatge del cim, que encarna la vitalitat davant la perspectiva del rescat.

Aquesta és la realitat del fràgil rai i dels seus ocupants: debatre's entre la vida i la mort, i la desesperança encarnades per l'onada que s'apropa, els núvols amenaçadors i el vent que els empeny mar endins, allunyant-los del vaixell salvador; i la vida i l'esperança encarnades en la minúscula nau Argos. Els personatges estan disposats de manera que sembla que s'endinsin en el quadre i s'allunyin de l'espectador.

Estil i context històric

Quant a l'estil, el detallisme amb què foren tractats podria indicar que l'autor busca un màxim realisme, però no pretén imitar la natura, sinó que cerca denunciar un esdeveniment que commogué la societat de l'època, i per fer-ho havia de trencar amb l'esquema convencional neoclàssic (l'artista disposà un embolic de cossos entrellaçats que transmetien un sentiment general d'angoixa). En el dramàtic realisme d'aquests cossos, hi ha diverses referències pictòriques d'altres artistes, com Caravaggio, però les dimensions de la tela, el rigor escultòric, la gesticulació i els grans sentiments són influència de David. La diferència era que els personatges d'aquesta escena han perdut la fe en l'autocontrol de les passions per mitjà de la raó i desconeixen l'heroisme, només els mou l'instint de supervivència.

Val a dir que la terrible odissea dels nàufrags de la Medusa va escandalitzar l'opinió pública francesa, ja que fou un esdeveniment de dramàtica actualitat en temps de Géricault. Finalment, Géricault pertanyia a un nou tipus d'artista que disposava d'ingressos propis i que es podia permetre aquesta temàtica; la seva curiositat i la inclinació pels temes d'horror i violència com a instrument de denúncia van fer que trobés en aquest fet la manera de fer pública la hipocresia de la Restauració. L'al·lusió més evident és l'uniforme abandonat d'un soldat francès.

La Vicaria

Fortuny i la pintura realista

La Vicaria és una pintura realista de Fortuny; la tècnica és oli. La pinzellada de Fortuny destaca per la llibertat i el preciosisme. El color és desbordant en vitalitat i riquesa, hi predominen les tonalitats càlides per damunt de les fredes. La llum es reparteix homogèniament per tota la superfície del quadre. Les figures humanes estan disposades de manera asimètrica, i hi ha una marcada concentració de personatges a la dreta.

L'acció principal, la signatura del nuvi al registre eclesiàstic sota l'atenta mirada del vicari i del testimoni, transcorre desplaçada cap a l'esquerra del centre del quadre. Els convidats semblen més interessats a parlar entre ells que en l'esdeveniment mencionat. El fet que a l'esquerra no s'observi cap paret que limiti la sala impedeix a l'observador de fer-se una idea real de les seves dimensions. La verticalitat dels assistents, del respatller de la cadira, del llum que penja del sostre i del quadre en un cantó de la paret predomina en el conjunt del quadre per damunt de l'horitzontalitat de la taula i els bancs.

A la dreta de la taula hi ha uns quants personatges (alguns toreros), més humils, que semblen esperar el torn. La catifa groguenca als seus peus contrasta amb el terra marró de la resta de la sala i serveix d'element distintiu entre ambdós grups, que podria simbolitzar una certa condescendència cap als menys afortunats.

Estil i influència

Quant a l'estil, Fortuny combinà una tècnica virtuosa amb temes lluny de la crítica social. Per això, també se l'ha considerat un membre destacat de la pintura preciosista. Les seves obres tingueren molt èxit i la crítica de l'època arribà a relacionar-lo amb els impressionistes, però l'ús del clarobscur tradicional l'allunyava de la concepció de l'art d'aquest. La gran acceptació de les seves obres per part del públic i la crítica provocà que molts artistes s'inspiressin en la seva manera de concebre la pintura. Un detall que dona fe del renom de Fortuny és que a Roma, en vida de l'artista, hi hagués nombroses falsificacions amb el seu nom.

La Vicaria és un quadre costumista inspirat en els tràmits burocràtics que el mateix Fortuny va haver de fer per casar-se. La seva destinació havia de ser la llar d'algun personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança amb una obra costumista com aquesta.