Anàlisi de Pintures: Cézanne, Fortuny i Casas
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,44 KB
Els jugadors de cartes: Anàlisi formal
Elements plàstics
Gamma cromàtica sòbria i harmònica. Predominen els colors càlids i foscos, alternats amb colors freds. Per a Cézanne, el color és fonamental per definir les formes. Rebutja el clarobscur i treballa amb pinzellades breus. També volia utilitzar el color per construir formes sòlides i geomètriques. Si veiem les dues persones, veiem que el de la pipa duu jaqueta marró i pantalons grocs, i l'altre a l'inrevés.
Composició
La posició i els gestos de les figures són força simètrics; la composició és lleugerament asimètrica. La tensió de la composició recau en els objectes de la taula i en les mans.
Perspectiva
Es desentén de la perspectiva i va utilitzar diferents punts de vista.
Ritme
El jugador de la dreta té un ritme menys rígid, mentre que la part esquerra és més estàtica.
Autoria
L'interès de Cézanne era la realitat estable i immutable. La seva recerca anava encaminada a l'essència de les coses. Es llença a la recerca de la síntesi formal dels objectes i els redueix a cossos geomètrics. Les seves obres mostren: figures planes, formes molt simples, gamma de colors molt variada. Pot considerar-se el precedent del cubisme. Obres: Les cinc banyistes, La muntanya de Santa Victòria.
Interpretació
Aquestes són de les poques pintures de Cézanne tancat al seu estudi. El quadre representa un fet quotidià en el poble on vivia ell. Cal destacar la relació psicològica entre els jugadors. El de l'esquerra sembla més segur. La mobilitat psicològica de l'altre ve expressada pels colors més clars i sensibles a la llum. Funció: seguir investigant en la tècnica i la pràctica pictòrica.
La Vicaria
Elements plàstics
Principals característiques de Fortuny: dibuix acurat, minuciositat i preciosisme, delicadesa i versemblança en els detalls, amplitud espacial, gran sentit del color, extraordinari estudi lumínic i interès per les expressions dels personatges que estaven retratats. Pinzellada àgil i solta. Composició: planteja l'obra amb una àmplia concepció espacial. Les figures humanes estan disposades de manera asimètrica.
La càrrega: Anàlisi formal
Elements plàstics
Va saber adjuntar el realisme potent de les figures de primer terme, la tècnica de múltiples pinzellades amb què representa la multitud o les tonalitats grises i ocres amb un espectacular cel vermell al fons. Les dues figures principals constitueixen un punt essencial de l'acció. La multitud del fons està pintada amb pinzellades llargues i sintètiques. Els protagonistes dels diferents termes queden units per una boirina que allunya la localització urbana. Llum difusa.
Composició
Oberta, que busca donar sensació d'espai il·limitat. L'espai està articulat gràcies a una geometria elemental definida per la verticalitat del cavall i el guàrdia i per l'horitzontalitat del fins ciutadà.
Ritme
Destaca el moviment dels protagonistes del primer terme.
Perspectiva
Fa servir un punt de vista similar al que adoptaria un fotògraf.
Autoria
El moviment artístic més característic de Catalunya va ser el Modernisme. Ramon Casas és considerat el més important del moviment. A París es va sentir fascinat per l'obra de Manet, així que el seu primer estil és un impressionisme tardà. A partir dels anys 90, s'orienta cap el realisme social. Les obres més conegudes d'aquesta etapa són: Garrot vil, La càrrega. A partir de 1897 es converteix en un extraordinari autor de cartells. També és considerat un excel·lent retratista.
Interpretació
Aquesta figura mostra la repressió policial de Barcelona de finals de segle. L'home a terra representa el proletariat, i aquesta sensació és accentuada per la violència amb què el cavall l'atropella. El guàrdia no fa res per frenar el cavall. Res no és autèntic, ni la ciutat de Barcelona, ni la vaga general, ni la data que figura al peu del quadre. Va pintar una segona versió per a un multimilionari. La influència de Goya sembla molt clara. Va obtenir el primer premi de l'Exposició Nacional de Madrid. Funció: denúncia social alhora que crònica d'una societat en plena transformació.