Anàlisi de Pavellons i Obres d'Art: Racionalisme i Organicisme

1. Catalogació. L'obra a comentar és el Pavelló Alemany, el seu autor és Ludwig Mies van der Rohe i es troba a Barcelona. Es va construir el 1929 per representar la República de Weimar a l'Exposició Universal celebrada a Barcelona. Després es va desmuntar i, posteriorment, es va tornar a muntar al mateix lloc el 1986. Ressenya breu. Els materials utilitzats són l'acer, el formigó armat, el vidre, el marbre de travertí, l'ònix i el granit. L'aigua es tracta com un material més de l'obra. El sistema constructiu és arquitravat, amb dimensions a escala humana. 2. Elements de suport: Vuit pilars cruciformes d'acer inoxidable i les parets internes. Elements suportats: sostre pla de formigó. Espai exterior: L'absència de parets exteriors dóna una sensació d'ingravidesa a l'edifici. S'accedeix a través d'una escala de vuit graons que no porta a cap entrada principal, sinó que permet descobrir l'espai sense un itinerari prefixat. El Pavelló s'integra perfectament en l'espai que l'envolta, i gràcies a la vegetació del voltant i a la poca alçària de l'edifici, passa desapercebut. Espai interior: Planta lliure, sense delimitar cap espai interior tancat i amb obertura de l'interior cap a l'exterior. Damunt d'una plataforma rectangular s'aixeca l'edifici principal, d'una sola planta; a l'altre extrem, hi ha l'edifici secundari, dedicat a les oficines. Entre tots dos cossos, hi ha un estany rectangular i, a l'extrem de l'edifici principal, n'hi ha un altre més petit, amb l'escultura “Demà” de Kolbe, que es converteix en l'únic element decoratiu de l'edifici, juntament amb la cadira i el tamboret “Barcelona” dissenyats pel mateix Van der Rohe. En la decoració, únicament es combinen materials nobles (marbres de travertí, ònix, granit, acer inoxidable, aigua, línies rectes) per aconseguir crear ambient. La il·luminació és completament natural, donat que l'espai interior no queda tancat i entra a través de les parets de vidre, repartint-se per l'espai amb diversos ambients, gràcies a les parets que distribueixen l'espai interior. Estil: Pertany al Racionalisme (arquitectura racionalista). Es caracteritza per la seva planta lliure, combinació de materials, geometrització de l'espai, manca de decoració supèrflua, i pel fet que les parets han deixat de ser element de suport per passar a definir l'espai. Rohe va seguir els principis de l'arquitectura funcionalista iniciada per l'Escola de Chicago a finals del S.XIX.

3. Contingut i significació: El Pavelló Alemany és un edifici públic de caràcter civil. Fou projectat per a l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1929. L'espai havia de ser polivalent per a diverses funcions al llarg de l'esdeveniment, i havia de representar la modernitat d'Alemanya. Després de la Primera Guerra Mundial, la República de Weimar intentà superar l'antic imperialisme i integrar-se en un món democràtic. Els moviments artístics alemanys de les avantguardes, des de l'expressionisme alemany a l'abstracció proposada per la Bauhaus, van constituir els elements clau per a la modernització de la imatge d'Alemanya a l'interior i a l'exterior. Per aquest motiu, el govern alemany trià Mies van der Rohe perquè dissenyés un edifici que simbolitzés el canvi i la modernitat cap al futur. Poc després, Hitler pujà al poder i llavors els artistes més compromesos amb les avantguardes hagueren d'exiliar-se. Funció: L'edifici fou pensat com una mostra de l'Alemanya de la República de Weimar, que volia deixar de banda el passat i mostrar-se amb una nova cara, democràtica i moderna. El Pavelló havia d'acollir els visitants de l'Exposició Universal. Explicacions / Context històric: L'arquitectura de Mies van der Rohe fou un revulsiu en una exposició universal que concebia la seva arquitectura pensant en els paràmetres encara classicistes, a causa del Noucentisme encara imperant a Catalunya. Juntament amb l'edifici de la Bauhaus i la Ville Savoie, és l'edifici clau per entendre l'arquitectura del segle XX. A partir de realitzacions com aquesta, el concepte d'espai i de decoració canvià radicalment i molts arquitectes es van veure influïts per aquesta arquitectura racionalista. A Catalunya, els membres del GATCPAC van intentar seguir les pautes dels grans arquitectes a través de contactes directes i dels congressos internacionals d'arquitectura. L'edifici també presenta influències de l'arquitectura japonesa zen, tant pels espais oberts com per la integració en la naturalesa exterior (arbres i arbustos) i interior (estanyols). Mies van der Rohe va saber recollir diverses tradicions i adaptar-les a un llenguatge contemporani.

1. Catalogació. L'obra a comentar és la Casa Kauffman, el seu autor és Frank Lloyd Wright i es troba a Bear Run, Pensilvània (EUA). Es va construir el 1938. Ressenya breu. Els materials utilitzats són la pedra, el formigó armat, el vidre i l'alumini. El sistema constructiu és arquitravat, amb materials industrials. Dimensions a escala humana. 2. Elements de suport: Pilars de formigó armat. Elements suportats: Pisos de formigó armat que sobresurten de l'edifici en forma de grans terrasses. Espai exterior: L'adaptació a l'entorn natural fa que la planta es desplaci cap al torrent de manera centrífuga i s'aparti de la concepció de caixa que tenien els arquitectes racionalistes, gràcies a les terrasses voladisses que se superposen perpendicularment i serveixen de sostre per al pis de sota, deixant passar la llum a l'interior. L'arquitecte no destaca la façana d'entrada. Es pot observar una asimetria entre l'horitzontalitat construïda i la verticalitat natural. Espai interior: És un edifici de tres plantes esglaonades irregulars que l'adapten a l'entorn natural integrant-se en el paisatge. Componen els tres nivells unes terrasses de formigó armat que sobresurten cap a l'exterior i s'obren com un ventall a partir de la xemeneia de pedra que fa d'eix de les diverses plantes. Les estructures de formigó prescindeixen dels murs de càrrega i l'espai queda completament lliure i adaptable a les necessitats dels propietaris. L'arquitecte projecta l'edifici des de l'interior cap a l'exterior. La combinació perpendicular de les diverses terrasses permet l'entrada de llum gràcies als grans finestrals de tancaments metàl·lics que s'obren gràcies a l'absència dels murs de càrrega. Estil: Pertany a l'Organicisme (arquitectura organicista). Es caracteritza per l'harmonització i integració en el paisatge, l'aixecament de soterranis per considerar-los insalubres, l'ornamentació sòbria basada en el valor de les textures dels materials de recobriment (pedra, fusta...), i la concepció volumètrica dels voladissos de formigó. Rep influències de les cases japoneses zen, que s'integraven completament en el paisatge i que tenien una comunicació espai interior-exterior gràcies a una concepció de l'espai diàfan. Wright, deixeble de Sullivan, s'aparta de l'escola de Chicago i dels racionalistes i crea un llenguatge personal, més humanista.

3. Contingut i significació: Com a casa de camp per a la família Kauffman, és una construcció que s'integra completament en la naturalesa, obtenint l'efecte de descans que desitjaven els seus propietaris. Una noble residència que era un símbol de distinció social per al senyor Kauffman. L'asimetria dels blocs, el desplaçament dels volums i dels pisos, responen a una voluntat figurativa, però reflecteixen el “desordre” orgànic propi de la natura en la qual s'insereix. Funció: L'edifici fou pensat com a segona residència de la família Kauffman, un lloc de descans en un medi natural, allunyat de la ciutat de Pittsburg i dels negocis que tenia (grans magatzems). La casa respon a l'ideal de l'arquitecte de combinar el fet de viure en la natura amb les comoditats de l'arquitectura moderna, és a dir, ecologia i progrés. Explicacions / Context històric: Amb la crisi provocada pels règims totalitaris europeus i la segona Guerra Mundial, es va aturar a Europa l’activitat constructiva i passa el seu pes als EUA, una societat jove, àvida de novetats, que acceptava el cabal creador que arribava d’Europa. També es va anar desenvolupant una arquitectura nova, absolutament moderna, menys intel·lectual que l’europea: arquitectura orgànica. Pren l’home com a referència constant, igual que Le Corbusier, però no per ordenar mesures, sinó en un sentit més individual, més directe i poètic. La consolidació de les classes mitjanes-altes de la burgesia dels Estats Units va afavorir que s'integressin dintre de la societat de consum productes de cert luxe, com són les cases de camp, com aquesta.

1. Catalogació. L'obra a comentar és el Museu Guggenheim de Bilbao, el seu autor és Frank O. Gehry. Està situat a Bilbao i data del 1991 al 1997. Ressenya breu: Els materials utilitzats són la pedra calcària, el vidre i el titani; el sistema constructiu és amb materials industrials. 2. Elements de suport: Utilitza una gegantina columna de pedra que sustenta una impressionant marquesina que fa de terrassa. Els murs no tenen funció de suport, sinó que són murs-cortina de vidre. Elements suportats: La marquesina fa de terrassa i els diferents pisos que conformen les galeries d’art. Les cobertes planes i ondulades fan que l’edifici presenti un aspecte d’un vaixell sobre el riu. L'interior es vertebra a partir de l'enorme vestíbul de 50 metres d'altura, al voltant del qual s'articulen els tres nivells de sales expositives, connectades mitjançant passarel·les curvilínies, ascensors envidriats i torres d'escales. La superfície expositiva total és d'11.000 m2, distribuïts en un total de 19 galeries: deu de planta ortogonal, i nou de planta irregular, configurant-se totes elles amb les formes marcades a l'exterior, en les que sobresurt la gran sala o sala del peix de 30 metres d'ample i 130 de llarg. Situada a la planta baixa, el seu gran espai lliure de columnes li permet acollir grans peces i suportar el seu enorme pes. Gairebé totes les sales reben una il·luminació natural zenital a través de lluernes. L'edifici ofereix una visió exterior creada a partir de dos tipus de volums interconnectats: els ortogonals recoberts de pedra calcària, i els corbats i recargolats coberts de làmines de titani. Tots ells es combinen i s'uneixen a través dels murs cortina de vidre que doten de transparència al museu - relacionant interior i exterior-, destacant la vidriera de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa, que se sustenta en una gegantina columna de pedra. L'entrada principal, resolta a través d'una escalinata descendent que estàlvia el desnivell respecte a la plaça, queda amagada, per la qual cosa l'arquitecte aconsegueix crear una visió global del conjunt, i no un únic punt focal dominant. Domina l’horitzontalitat i la curvilinealitat.

Estil: Deconstructivista. Frank O. Gehry va estudiar arquitectura a la Universitat de Califòrnia del Sud i urbanisme a Harvard. A finals dels vuitanta, la seva arquitectura es vincula a les teories deconstructivistes desembocant en un llenguatge expressiu molt personal que considera al propi edifici una obra d'art, com si fos una escultura. Encara que construït amb posterioritat, en el disseny de la Sala de concerts Walt Disney de Los Angeles, Gehry apunta les bases estructurals i estètiques del Museu Guggenheim de Bilbao, vinculades a les teories deconstructivistes de finals dels anys vuitanta del filòsof francès Jacques Derrida, centrades en la fragmentació de la forma. La seva complexitat va fer que l'arquitecte utilitzés un programa de simulació per ordinador, capaç de calcular les estructures necessàries per aguantar l'edifici, l'impacte mediambiental i els costos totals, obrint noves portes a l'arquitectura a partir dels avenços tecnològics. 3. Contingut i significació: Es tracta d’un edifici privat amb caràcter públic, donat que pertany a la fundació Salomon R. Guggenheim i està destinat a ser-ne un dels seus museus. Funció: La funció de l’edifici és de museu. El Museu Guggenheim de Bilbao és un dels diversos museus que la Fundació Salomon R. Guggenheim té a tot el món, i la seva principal missió és poder exposar a les seves sales qualsevol manifestació i format artístic contemporani, a partir d'un fons propi i de les exposicions temporals itinerants entre la resta de museus de la fundació. No obstant això, hi ha qui diu que la millor obra d'art és el propi museu. Explicacions / Context històric: Vistes dins del riu, les seves formes orgàniques han estat identificades amb un vaixell, rendint així homenatge a la ciutat portuària que l’acull; i seguint el símil marí, els brillants panells de l'exterior recorden a les escames d'un peix. El colossal museu s'eleva en un dels marges de la ria del Nervión, 16 metres per sota de la cota de l'eixamplament de la ciutat. Aquesta diferència permet que, malgrat els seus 50 metres d'alt, l'edifici no sobrepassi l'altura de les construccions circumdants de la ciutat. La seva construcció ha aconseguit una integració urbanística total en el seu entorn, gràcies al seu atractiu reflex en les aigües i el color metàl·lic dels seus murs d'acord amb la tonalitat atmosfèrica del lloc.

1. Catalogació: Le déjeuner sur l'herbe és una obra d'Édouard Manet pintada el 1863. Breu Ressenya: És un oli sobre tela que es conserva al Museu d'Orsay, a París (França). Representa una escena costumista o de gènere: una dona completament nua acompanyada de dos homes vestits, probablement artistes, que seuen a la gespa, mentre una altra dona allunyada del grup es refresca en un rierol. 2. Elements plàstics: a.1) Línia o Dibuix: Predomina la corba; el trencament amb la perspectiva tradicional crea un espai en alçada per mitjà d’efectes atmosfèrics i cromàtics diverses tonalitats de verd en el paisatge, clariana de tonalitats blavoses, violents contrastos cromàtics. a.2) Colors: El color defineix el volum i les figures; el tractament consisteix en pinzellades soltes. Els verds, que predominen en l’obra, envolten els negres, blancs, ocres, blaus i morats dels personatges i els vestits. a.3) Llum: La llum es fon en els colors. Les ombres són simples taques de color juxtaposades a les altres. Ha desaparegut el clarobscur tradicional. b) Composició: Asimètrica, tancada i profunda. Té una estructura triangular que agafa tots els personatges, i dintre d'aquest hi ha tres triangles més: un la noia del riu, l'altre és l'home de l'esquerra i l'últim són l'home i la dona que estan junts. c) Temps: Referencial, perquè representa una escena quotidiana. d) Ritme: Equilibri entre moviment i repòs; com podeu veure, la noia del riu sembla que s'estigui mullant en ell, l'home de la dreta dona una petita sensació de moviment amb la mà i els dos personatges de la dreta donen sensació de repòs. e) Estil: Pertany a l'inici de l'impressionisme, tot i que no té les característiques específiques d'aquest estil. Els impressionistes el van considerar sempre el seu pare o mestre artístic, però Manet no va decidir mai a formar part del grup dels impressionistes ni a exposar amb ells. El seu trencament amb l'art de l'època i el seu estil pictòric ple de força féu que els impressionistes, amb els quals els unia l'amistat, el consideressin el cap de l'avantguarda artística de París. La influència dels impressionistes sobre Manet també féu notar: la passió per pintar a l'aire lliure i els estudis sobre la llum. Representa un canvi radical en la manera de pintar acadèmica de representació de la realitat.

3. Contingut i significació: En aquesta obra, Manet reflecteix una escena quotidiana en la qual se'ns mostra, en un primer terme, el seu germà Eugène -amb un bastó a la mà-, un escultor holandès Ferdinand Leenhoff -futur cunyat del pintor-, i Victorine Meurent – la seva model favorita des de feia un any. De la figura del rierol, se'n desconeix la identitat. “És una dona ordinària i completament nua que descansa sense cap tipus de vergonya entre dos homes vestits de dalt a baix. L'obra no va tenir una acollida gaire bona; és més, molts la van considerar una ofensa. El principal motiu de la crítica va ser la nuesa injustificada de la dona, pel fet de no tractar-se d'una pintura mitològica, ja que la moralitat hipòcrita de la societat del Segon Imperi prou que aplaudí la Venus de Cabanel exposada al Saló oficial. També va ser motiu de burla el fet que els personatges no semblessin tenir relació entre ells, i la sensació que la figura del rierol estigui flotant en l'aire com a conseqüència d'una perspectiva desconcertant. Funció: Decorativa. Explicacions: En el món artístic del S. XIX, denominava l'academicisme (Salons) que era imprescindible per aconseguir l'èxit social. Degut a la gran participació d'artistes en el Saló de 1863 i a les protestes dels artistes que no podien exposar, Napoleó III va crear el Saló dels refusats, on s'exposa aquesta pintura de Manet.

1. Catalogació. Aquesta obra és La Vicaria de Marià Fortuny, feta entre els anys 1867-1870. Ressenya breu. La tècnica emprada és l’oli sobre fusta. El lloc actual és el MNAC, però originàriament fou exposada a la galeria Goupil de París. En aquesta obra hi apareix representat un contacte marinonial. A la dreta de l’obra podem observar un grup de persones que, per la seva vestimenta, podem dir que representen la gent típicament espanyola. Al racó de la dreta podem veure uns estranys personatges que, aparentment, no tenen res a veure amb l'escena, i al centre de la composició trobem un grup de burgesos i el capellà signant els papers del casament. 2. Elements plàstics. Línia o dibuix: Predomina la pinzellada sobre el dibuix. És una pinzellada preciosista i detallista, que fa que ressaltin les brillantors de les reixes i del vestuari. Colors: Els colors dominants són càlids, marrons majoritàriament, rosats, blancs i alguns colors foscos també (el fum). Llum: És una llum irreal, no es veu d’on procedeix. Els colors aporten una gran intensitat lumínica, més enllà de l'hipotètic finestral que il·lumina l'escena des de l'esquerra. Composició: És una composició asimètrica i oberta. Les línies principals són les diagonals marcades pels personatges del costat dret de l’obra. La composició s'estructura a partir de la perspectiva, el punt de fuga de la qual s'estableix en la firma dels papers matrimonials, per part del nuvi, sota l'atenta mirada del testimoni i el vicari. Desvinculats de l'escena, a l'esquerra, apareixen un vicari que atén un senyor, i a la dreta, una representació de personatges del poble com són: el torero i una maja. Deixa un gran espai buit que s'estén a la part inferior de la tela i que ajuda a potenciar la perspectiva per mitjà de les línies del terra i la col·locació de la làmpada daurada que penja del sostre, i el braser, que ajuden a l'artista a equilibrar visualment la composició. Temps: El temps és referencial, donat que mostra un episodi de la vida quotidiana. Ritme: Destaca el moviment dels personatges de les diverses escenes, fent gestos, parlant, signant, etc. Estil: L'estil és el realisme. És un realisme preciosista. El quadre té influències de Goya, en els personatges estranys i foscos del racó que recorden les pintures negres de Goya, però sobretot en la pinzellada solta, però també en la pintura costumista del rococó.

3. Contingut i significació: El tema de l’obra és la representació dels tràmits burocràtics d’una boda burgesa o aristocràtica, possiblement la seva. Aquesta obra té lloc dins una vicaria ambientada en el segle XVIII. Podria ser la de San Ginés de Madrid, on Fortuny es casà amb Cecília Madrazo, i s'està signant el contracte matrimonial. Apareixen diversos tipus socials: clergues, cortesans, toreros, que acompanyen l'acte. El quadre fou preparat amb molta reflexió. Aquesta obra és de gènere quotidià, però també pertany al gènere de petit format anomenat tableautin. Fortuny tingué un gran èxit de vendes i reconeixement popular, però també imitadors dels seus temes i del seu estil (fortunyisme). Fou un dels pintors més cotitzats i la seva obra fou falsificada ja durant la seva vida. Funció: Decorativa i alhora testimonial. Destinada a decorar els petits salons de l'alta burgesia o l'aristocràcia. Explicacions / Context històric: En un segle XIX trasbalsat per les revolucions i pels greus trastorns derivats de la revolució industrial, les classes dominants van preferir una pintura que els servia d'esbarjo i distracció, amb temes d'un passat enyorat i anecdòtic.

1. Catalogació: Es tracta de La nit estelada, de Vincent Van Gogh, datada de 1889. Breu Ressenya: És un oli sobre tela. Es troba al MoMA de Nova York. El quadre mostra la vista exterior durant la nit des de la finestra del sanatori de Saint Rémy de Provença, on es va recloure Van Gogh després d'un dels seus freqüents atacs. És un quadre que ha estat reproduït en diverses ocasions, sent una de les obres més conegudes de l'autor. 2. Elements plàstics: a.1) Línia o Dibuix: Es prescindeix del dibuix; s'utilitza la pinzellada solta. Les línies són corbes, serpentejants, gruixudes. Hi ha algunes rectes en les teulades de les cases del poble. a.2) Colors: Predominen els colors freds: morats, blaus, grocs, molt vius, contrastats amb tons ombrívols en el poble. Suggereixen les emocions de l'artista. a.3) Llum: La llum prové de la lluna i de les estrelles. Composició: És una composició oberta, asimètrica i profunda. Els xiprers del primer terme vertebren la composició i donen profunditat al quadre, que té diferents plans. També uneixen el cel i la terra. L'horitzó és força baix, donat que el cel és l'important. Temps: El temps és referencial. Ritme: Les línies espirals del cel donen sensació de dinamisme, encara que el paisatge és estàtic. Estil: És estil post-impressionista. Aquest és el nom que se li dona al tipus de pintura que es fa després de l'impressionisme. Cada pintor post-impressionista té la seva pròpia manera de fer, no s'assemblen entre ells. Cadascú desenvolupa un aspecte de l'impressionisme diferent, o fins i tot hi van en contra, tot i haver començat dins d'aquest moviment. És un estil que evita la línia recta. La pintura, per la pinzellada, transmet inestabilitat. Utilitza colors nous i diferents. Els objectes, de vegades, no conserven el seu color original. Rebutgen limitar-se als efectes de llum i color de la natura. Apliquen els colors purs i brillants, en pinzellades soltes i tracten de plasmar les emocions. A part de Van Gogh, altres pintors post-impressionistes són Toulouse-Lautrec, Cézanne o Gauguin. Influeixen en l'expressionisme, estil posterior. Són la base de les noves avantguardes (com el fauvisme).

3. Contingut i significació: A Van Gogh li atreia especialment la nit perquè desplegava una llum especial. Les estrelles i la lluna donaven vida a un paisatge adormit i immòbil. En aquesta obra, la nit cobra un sentit totalment subjectiu. De tots els paisatges que va crear, aquest és el més vigorós i suggeridor. La naturalesa ho embolica tot, deixant l'ésser humà petit, que es veu aclaparat davant una força que no pot controlar. Van Gogh s'havia de sentir així, indefens davant les adversitats de la vida i fins i tot davant si mateix, incapaç de superar la seva angoixa. Els colors cridaners i les línies en espiral del cel i del xiprer reprodueixen la inestabilitat del seu estat d'ànim i la necessitat de descarregar aquesta frustració que l'inundava per dintre. Tot això forma part d'una estructura que també crida l'atenció; el quadre es divideix clarament en dues parts: el cel estrellat i el poble, presidit per la llarga agulla que forma la torre de l'església. Però el gran xiprer que hi ha en primer pla trenca aquesta divisió, elevant-se ondulant fins dalt de tot de l'obra. Fins i tot les muntanyes serpentegen i semblen unir-se amb el cel. Els colors que utilitza, groc, blau i morat, mostren l'estat d'ànim eufòric en el qual es trobava l'artista. Van Gogh creà per sobre del realisme, però també va més enllà de mostrar els efectes de la naturalesa. Aquesta és el lloc on reprodueix la seva tensió interior, i la llum i el color són el mitjà per expressar-la. Els paisatges de la Provença li serveixen per expressar la seva lluita interna. Funció: Expressiva del món individual de l'artista. Van Gogh busca en la natura les respostes a les seves qüestions sobre l'infinit. Explicacions: Vincent Willem van Gogh (Zundert, març del 1853 – Auvers-sur-Oise, juliol del 1890) fou un pintor postimpressionista neerlandès. La seva obra consta d'uns 900 quadres i 1.600 dibuixos. A més, va deixar 800 cartes, 650 d'elles dirigides a Theo van Gogh, el seu germà petit, que va ser la figura central de la vida d'aquest autor. Malgrat la qualitat de la seva obra, va caldre esperar a la seva mort perquè els seus mèrits fossin reconeguts i es convertís en un gran pintor. Va tenir una gran influència en l'art del segle XX. Saint-Rémy era una plana d'agricultura tradicional de secà on Van Gogh va viure el seu infern interior. Canviant la seva residència, sentia que deixava la vida decadent de la modernitat pel món tradicional, sobri i autèntic. El XIX fou un segle de canvis en els sistemes polític i econòmic que van suposar canvis socials i tecnològics. Tots aquests canvis de modernitat suposen també la deshumanització, el desarrelament, que seran presents durant tot el segle XX, però que s'inicien durant l'últim terç del XIX. Van Gogh viu intensament aquesta deshumanització que el portarà al suïcidi el 1890.

1. Catalogació: L'obra és el Sol Ixent d'Oscar Claude Monet, datat del 1872. Breu Ressenya: És una pintura a l'oli realitzada sobre tela. Actualment es troba al Musée Marmottan de París. Sobre un fons nebulós s'endevinen els pals dels grans vaixells mercants i les xemeneies fumejants de les fàbriques del port de Le Havre. El sol, representat per una petita rodona ataronjada, s'obre pas i il·lumina les tranquil·les aigües marines, on, apropant-se a l'espectador, naveguen tres petites embarcacions de rem. 2. Elements plàstics: a.1) Línia o Dibuix: Els contorns no es marquen amb línies, es prescindeix del dibuix. Els contorns s'aconsegueixen amb pinzellades soltes. a.2) Colors: Els colors són freds, exceptuant el sol i els reflexos. El color és el protagonista de l'obra. a.3) Llum: La llum ve del sol, i és molt important en la composició, ja que és la que produeix els reflexos de l'aigua. Les taques de color produeixen els efectes de llum. b) Composició: Té una composició oberta, asimètrica i profunda. Les línies són horitzontals i verticals. c) Temps: L'obra presenta un moment anecdòtic. L’impressionisme busca captar el moment precís. d) Ritme: Encara que les barques poden estar movent-se, el quadre en general transmet bastant quietud. e) Estil: L'impressionisme és una escola pictòrica nascuda a França. Va marcar la ruptura de l’art modern amb l’academicisme. Destaca la seva tendència a recollir les impressions fugitives, la mobilitat dels fenòmens més que l'aspecte estable i conceptual de les coses. L'impressionisme és considerat el moviment més important a la pintura de les últimes dècades del segle XIX. Cada pintor impressionista dedicava temps a l’estudi de la tècnica pictòrica. Durant la guerra de 1870, Monet, Pissarro i Sisley van anar a Anglaterra, on admiraren l’obra de Constable i Turner. En tornar, treballaren junts a la vora del Sena i les seves obres mostren elements comuns durant un temps. Els impressionistes eren pintors a l'aire lliure: volien aconseguir la llum directa i precisa entre el que s'observava i el que es pintava, estaven molt influenciats per la fotografia, tenien un gran interès pels efectes de la llum en determinats moments del dia, donaven molta importància al color i a la llum i usaven colors purs i vius, seguint les regles de la taula de colors. Ús de la pinzellada solta, temàtiques de paisatges i pintura.

3. Contingut i significació: Com comentà el seu autor, aquest quadre no era una representació fotogràfica del port de Le Havre, sinó més aviat la impressió que li causà en veure’l a la sortida del sol; no volgué captar una escena sinó una atmosfera. Segons sembla, Monet proposà per a aquesta tela un nom tan concís com Impressió, però el redactor del catàleg, Édouard Renoir, germà del pintor del mateix cognom, optà per afegir-hi Sol ixent a manera d’aclariment. b) Funció: Decorativa. Impressió expressava una nova concepció artística que, en lloc de representar escenes, pretenia captar la llum, l’atmosfera en què aquestes es produïen. Fou el referent del impressionisme i de tota una manera nova d’entendre la pintura. c) Explicacions: El nom d’“impressionisme” prové d’aquest quadre de Monet, el qual juntament amb els altres pintors com Renoir, Pissarro, Cézanne i Sisley organitzà una exposició al 1874 a l’antic estudi del fotògraf Nadar al Boulevard des Capucines. La crítica fou ferotge amb ells, però el comentari que es féu més cèlebre va ser el de Louis Leroy, que considerà el quadre de Monet Sol ixent, simptomàtic de la tendència general del grup i titulà la seva crítica “Exposició dels impressionistes”. En contra del que es podia esperar, els pintors al·ludits es prengueren el nom com un afalac, fins al punt d’acabar autonomenant-se “impressionistes”. Tot i exposar plegats, els impressionistes no tenien una identitat o estil comuns, sinó que el que més els unia era el seu sentiment d’animadversió i de rebuig envers l’art oficial.

1. Catalogació: L'obra a comentar és La llibertat guiant el poble del pintor Eugène Delacroix, pintat en 1830. Museu del Louvre (París). b) Breu Ressenya: La tècnica és pintura a l'oli amb el suport de la tela. En aquesta obra es vol representar la revolució de 1830. En primer terme es veuen cadàvers de soldats i ciutadans. En segon lloc: un home amb un sable (símbol dels obrers), un home amb un gran barret (símbol de la burgesia) i al centre el personatge de la Marianne que a França simbolitza la llibertat. Als dos costats de la llibertat, un home moribund que la mira i un noi que simbolitza els estudiants. 2. a) Elements plàstics: a.1) Línia o Dibuix: Predomini de la línia. a.2) Colors: Freds (menys el vermell de la bandera de França). a.3) Llum: És simbòlica i irreal (s’il·luminen les figures i el paisatge). b) Composició: Simètrica; oberta; profunda; línies principals: diagonals. Utilitza la perspectiva aèria amb els fums de les descàrregues que creen una atmosfera tensa. c) Temps: Referencial (revolució 1830) i simbòlic, perquè és una al·legoria a la llibertat. d) Ritme: Moviment. e) Estil: L’estil és el romanticisme, es nota pel tema (la llibertat), el tractament del paisatge (una fantasmal París darrere del fum) i la inspiració en temes d’actualitat i no temes religiosos (paisatges, temes revolucionaris, escenes històriques, costumistes, mitològics...) propi de la pintura moderna. Composicions lliures, dinàmiques. Expressivitat i dinamisme (corbes, diagonals, cossos reforçats, gesticulació, dramatisme...). Domini del color i la pinzellada sobre el dibuix (les taques omplen les obres).

3. a) Contingut i significació: El tema d'aquesta obra és la revolució de 1830 per enderrocar la monarquia de Juliol. El gènere és històric. Recepció: L’autor va fer l’obra sense encàrrec; aquesta va ser comprada pel rei Lluís Felip I. El poble està representat per diversos personatges: el personatge del sable representa el proletariat; el noi, armat amb dues pistoles, representa la joventut; l’home amb barret i arcabús representa la burgesia; el cos estirat mort, en primer pla, representa el sacrifici anònim i el ferit que intenta aixecar-se representa l’esperança en la llibertat. Combina l’al·legoria i la realitat. b) Funció: Il·lustrativa, propagandística i al·legòrica.

c) Explicacions: El quadre es va presentar públicament en el saló parisenc en el 1831; es va pintar en tres mesos, encara que les seves dimensions eren considerables. La revolució de 1830 va posar fi al govern dels borbons de França i va obrir pas a la monarquia constitucional (Lluís Felip d’Orleans). És l’època de transformacions i canvis: revolucions burgeses, defensa de la llibertat individual i els nacionalismes, aparició dels mitjans de comunicació, difusió ràpida de les modes artístiques, revolució dels transports... En definitiva, canvis socials, tecnològics, polítics i econòmics que marcaran la modernitat.

1. Catalogació. L'obra a comentar és una obra pictòrica anomenada Els jugadors de cartes, el seu autor és Cézanne. Va ser pintada entre el 1890 i el 1895 i es troba en el Museu d'Orsay a París. Ressenya breu: La tècnica és pintura a l'oli sobre tela. El tema de la pintura és un retrat figuratiu de dos homes jugant a cartes, asseguts al voltant d’una taula presidida per una ampolla de vi. 2. Elements plàstics. Destaca el color sobre la línia, a partir de pinzellades breus, fines i superposades, de diferents tonalitats, que anaven modelant el volum i els objectes. Els colors són més aviat càlids que ajuden a intensificar la confrontació entre els dos personatges. El jugador de la pipa porta una jaqueta de tons marronosos i els pantalons groguencs, i el seu contrincant al revés. Es tracta d’una composició simètrica i tancada. Es tracta d’un quadre amb simples volums geomètrics. L’ampolla actua com un aparent eix de simetria, tot i que són lleugerament diferents. La part esquerra és més gran i el cos del jugador apareix sencer; en canvi, en el de la dreta no. La divisió del quadre intensifica l’enfrontament dels personatges. La tensió de la composició recau sobre els objectes de damunt la taula i en les mans dels jugadors. La línia emmarca les siluetes dels personatges i dels objectes. La pinzellada és ampla i de colors nets i purs, cosa que permet la geometrització de les formes. Predominen les línies verticals; el temps és dinàmic i el ritme en repòs. És d’estil postimpressionista; anava a la recerca de figures geomètriques que per ell eren l’essència bàsica dels objectes i el tractament de les formes com a definidor de les formes. Cézanne és considerat l’antecessor directe del cubisme. Superant l’obligació de copiar amb precisió les formes i els colors de la natura, obria un món de maneres d’expressar les emocions. Utilitza el color per construir formes sòlides i volumètriques. Les avantguardes cubistes van incorporar els seus mètodes analítics de treball.

3. Contingut i significació: El quadre representa un fet quotidià on residia l’artista, a Ais de Provença. Les partides de cartes eren una activitat de lleure molt corrent entre la classe treballadora de l’època. El tractament dels dos personatges és antagònic, ja que el de l’esquerra és més veterà i es veu més segur, mentre que l’altre és més jove i corpulent. Es creu que les cartes blanques simbolitzen la victòria del jugador, mentre que les més fosques la derrota. L’enfrontament podria simbolitzar la lluita entre l’artista i el seu pare perquè acceptés la seva pintura. La funció principal és la de seguir investigant en la tècnica i les pràctiques pictòriques. Va pintar una sèrie de cinc quadres de la mateixa temàtica, amb els esbossos previs de cadascun dels personatges per separat. Aquesta llarga maduració de la composició i de les formes és fruit de la recerca pictòrica i, per tant, la funció real d’aquesta obra fou la investigació plàstica, més que no pas la decorativa. Context històric: El segle XIX va ser una època en què la investigació científica va revolucionar el món. Aquesta obra s’emmarca en una època de gran ebullició pictòrica: els pintors volien explorar nous camins d’expressió, d’investigació plàstica. Cézanne defuig els postulats impressionistes i cerca en la naturalesa les formes essencials que ell identifica com a geomètriques, expressant-ho en els seus quadres.

1. Catalogació. Es tracta de El crit, datat de l'any 1893 i creació d'Edvard Munch. Edvard Munch va abandonar la carrera d’enginyeria el 1880 per dedicar-se a la pintura. Afectat per les morts sobtades de la seva mare i de la seva germana gran, la seva obra va reflectir una actitud tràgica i desesperada de la vida. Al 1885, viatjà per primera vegada a París, on va conèixer les propostes més avantguardistes del moment i va quedar admirat pel tractament del color així com dels plans en l’obra de Gauguin. A partir d’aquí creà un estil molt personal, en el qual accentuà l’expressivitat de la línia, reduí de manera esquemàtica les figures i va fer un ús simbòlic del color. El pintor deia de si mateix que, de la mateixa manera que Leonardo da Vinci havia estudiat l'anatomia humana i dissecat cossos, ell intentava «dissecar ànimes». Per això, els temes més freqüents en la seva obra van ser els relacionats amb els sentiments i les tragèdies humanes. Se'l considera precursor de l'expressionisme, per la forta expressivitat dels rostres i les actituds de les seves figures, a més del millor pintor noruec de tots els temps. Ressenya breu. La tècnica utilitzada va ser l'oli i tremp sobre cartró. Actualment, l'original es troba a Nasjonalgalleriet, a Oslo. El tema de l'obra es resumeix en una persona en primer pla que no se sap bé si és un home o una dona per la poca definició de la silueta, que crida angoixada. El crit sembla que es transmet a tot el paisatge. 2. Elements plàstics. Línia o dibuix: Adonem-nos d'un predomini de les línies diagonals i corbes i de la pinzellada sobre el dibuix. Colors: Els colors són càlids (groc, taronja i roig) i també freds (blaus, negres i grisos). Llum: La llum es transmet de manera irreal i aquesta i la barreja de colors ens transmeten un estat anímic convuls i totalment subjectiu. És a més, universal (il·lumina tot el quadre per igual). Composició: La composició ve donada per la diagonal del pont que divideix l'escena en dues parts, la del pont i els personatges i la del mar i el cel, que es troben força contrastats. És oberta, asimètrica i profunda. Les línies compositives són ondulants i una diagonal, que creen inestabilitat visual. L'obra ens presenta una perspectiva forçada. Temps: Temps referencial: el moment exacte en què l'hipotètic protagonista crida, però alhora és simbòlic: la desesperació que sent i la convulsió interior que l'angoixa.

Ritme: La pinzellada gruixuda, que se'ns presenta de manera violenta, ens transmet una sensació de moviment global a gairebé tot el quadre. Les línies ondulades donen un dinamisme irreal a tota la composició. Estil: Pertany a l'estil expressionista. Munch va començar a pintar com un impressionista. Aviat, però, es va adonar que el que buscava era un mètode artístic diferent de la barreja òptica de l’impressionisme, que distreia del contingut i impedia que les emocions afloressin en la tela. Posteriorment, també va defugir la difícil comprensió de les escenes simbolistes i inicià un estil propi, que va portar fins a les últimes conseqüències. Tot evolucionant cap a una expressió propera a Van Gogh i Gauguin, obrí definitivament les portes a l’expressionisme. Els temes que exposa estan estretament lligats a la seva pròpia experiència vital, i no pas a la història antiga, la religió, la mitologia o els mons allunyats. Les línies ondulades que utilitza són una projecció del seu estat d’ànim. El seu creixent interès per la pintura de paisatge anava justament en aquesta direcció: fer de la natura la caixa de ressonància de les seves pròpies sensacions. 3. Contingut i significació: Edvard Munch es va quedar orfe de mare als cinc anys, a causa d’una tuberculosi. La seva germana gran va morir el 1877, a conseqüència de la mateixa malaltia. Dos anys després també va perdre el pare. Aquestes circumstàncies van donar al pintor un caràcter poruc i angoixat que, afegit a una salut fràgil i a l’alcoholisme, configurà una personalitat que va viure la pintura com un element d’anàlisi, catarsi i curació. En primer terme, un personatge –el sexe del qual no es pot identificar– obre la boca per fer un crit que es fon amb el de la natura. Amb les mans s’agafa el cap, deformat, en què destaquen uns ulls desorbitats. Sembla que aquesta imatge té com a font d’inspiració una mòmia peruana exposada en aquella època a París i que, avui, es troba al Musée de l’Homme. Hi ha hagut molt d’interès a identificar el geni de Munch amb el de les cultures nòrdiques.

Funció: Té una funció estètica i psicològica. Els descobriments sobre l’inconscient de Freud contribuïren a bandejar les sòlides certeses del positivisme del segle XIX. El crit, tot i tenir un origen autobiogràfic, transcendeix aquest aspecte i posa de manifest la soledat que afecta tots els éssers humans en la societat moderna. Explicacions: Edvard Munch realitzà aquesta obra el 1893, és a dir, en ple imperialisme (1870-1918). Durant aquesta època, Europa visqué tot un seguit d’esdeveniments. En la segona fase de la Revolució Industrial, un nou grup de països accediren a la industrialització, aparegueren fonts d’energia (electricitat, petroli), es desenvoluparen nous procediments i noves branques de la indústria (farmacèutica, química, fibres artificials...) i evolucionaren les formes d’organització. El repartiment del món colonial va fer que les grans potències dominessin les àrees menys desenvolupades del planeta. El progrés tècnic i l’acumulació de capital en mans burgeses conduïren a la lluita de classes, que es posà de manifest en la importància que adquirí el moviment obrer. Al mateix temps s’establí un sistema d’aliances i tractats que portaren a la Primera Guerra Mundial. El pensament filosòfic inicià un camí cap el nihilisme i un plantejament radical de la societat (Kierkegaard, Nietzsche, Ibsen, Strindberg).