Anàlisi d'Obres d'Art Clau: Guernica, Pavelló Alemany i Més

GUERNICA

Títol: Guernica

Autor: Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881-Mougins, 1973).

Cronologia: 1937

Tècnica: oli sobre tela.

Mides: 3,51 × 7,82 m.

Estil: cubista, expressionista.

Tema: denúncia política.

Localització: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid).

Context històric:

Guernica és un quadre de Pablo Picasso, pintat a París entre els mesos de maig i juny de 1937, el títol del qual al·ludeix al bombardeig de Guernica, ocorregut el 26 d'abril d'aquest any (1937), durant la Guerra Civil Espanyola.

Temàtica:

El 26 d'abril de 1937, i en el marc de la Guerra Civil espanyola, els avions de la legió Còndor alemanya van bombardejar la localitat basca de Guernica. Aquesta massacre, considerada la primera gran matança de civils de l'època contemporània, va captar l'atenció de Picasso, a qui el govern de la Segona República havia encarregat, el gener d'aquell mateix any, una gran obra per a l'Exposició Internacional de París de 1937. Impressionat pels fets, Picasso va iniciar la pintura l'1 de maig amb la intenció de denunciar davant del món l'atac sobre la població civil.

Models i influències:

L'estructura formal de l'obra de Picasso recorda la d'un dels frontons del temple de Zeus a Olímpia, i l'acumulació de personatges en un caos aparent remet a les complexes composicions barroques i també als grans quadres històrics i romàntics, com ara La matança de Quíos, de Delacroix, o El rai de la Medusa, de Géricault.

No hem d'oblidar tampoc els models directes, com La matança dels innocents, de Guido Reni, on s'aprecia la referència que Picasso va fer servir per pintar el cap de la dona que entra per la finestra amb el quinqué.

PAVELLÓ ALEMANY

Edifici: Pavelló alemany.

Autor: Ludwig Mies van der Rohe (Aquisgrà, 1886-Chicago, 1969).

Cronologia: 1929.

Tipologia: pavelló d'exposició.

Material: marbres de colors, travertí, vidre, ònix daurat i acer.

Estil: funcionalista.

Localització: Montjuïc (Barcelona).

Context històric:

El famós Pavelló Alemany va ser dissenyat per a l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i reconstruït el 1986 a la seva ubicació original. Va ser concebut per albergar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes.

Entorn i integració urbanística:

L'obra s'ubica dins el recinte firal que es va construir amb motiu de l'exposició internacional, a Barcelona. Aquesta situació, allunyada de l'eix principal de l'exposició, va ser escollida per l'arquitecte per evitar trencar visualment la proposta historicista dels grans palaus oficials que es van construir per a l'exposició.

Funció, contingut i significat:

L'edifici ha estat concebut per ser la seu de la representació d'Alemanya a l'exposició celebrada a Barcelona el 1929, va ser desmuntat i es va reconstruir fidelment el 1986.

Models i influències:

Mies Van Der Rohe va seguir els principis de l'arquitectura funcionalista del segle XIX, que va tenir continuïtat a Alemanya, amb Walter Gropius, i a França, amb Le Corbusier. El 1926, l'arquitecte francès va formular els cinc principis bàsics de la nova arquitectura: planta lliure, ús de pilons, terrasses planes, finestral continu i lliure formació de la façana, uns preceptes que Mies van der Rohe va utilitzar per l'edifici barceloní. El Pavelló ha inspirat a generacions d'arquitectes contemporanis.

Formes úniques de continuïtat en l'espai

Títol: Formes úniques de continuïtat en l'espai.

Autor: Umberto Boccioni (Reggio de Calàbria, 1882-Sorte, Verona, 1916).

Cronologia: 1913 (guix), 1936 (bronze).

Tipologia: escultura exempta.

Material: bronze

Mides: 88 × 111 cm.

Estil: futurista

Tema: figura humana en moviment.

Localització: MoMA, Museum of Modern Art (Nova York).

Context històric:

Nascut a principis del segle XX, en una societat marcada pels continus avenços tecnològics, el futurisme buscava postular-se com una alternativa potent a l'oferta artística italiana, ancorada des de temps immemorials als moviments classicistes.

Temàtica:

Per a l'artista, el moviment absolut són les forces internes invisibles d'un objecte, que l'escultor revela en relació amb el moviment relatiu, el que s'experimenta a través de l'espai i del temps. Formes úniques de continuïtat en l'espai és la posada en pràctica d'aquestes teories. Un retrat tridimensional d'un cos enèrgic i poderós en acció, a través del qual Boccioni reprodueix l'energia interna i dinàmica de l'ésser humà. Alguns crítics pensen que aquesta escultura recull l'essència de la teoria nitzscheana del "superhome", l'ésser humà del futur, que es desenvoluparà en llibertat trencant les barreres i les normes que el tenien atrapat.

Models i influències:

Boccioni va ser qui va saber transmetre millor els conceptes futuristes. Va saber aprofitar els efectes de la llum elèctrica, a partir d'un acurat treball de brunyiment del metall, cosa que atorga a les seves escultures una brillantor més intensa. En aquell període de canvis estètics promoguts pels canvis tècnics, la fotografia va acomplir un paper central. La fotografia seqüenciada dels moviments del cos humà serà motiu de reflexió per a Marcel Duchamp.

LA NIT ESTELADA

Títol: La nit estelada.

Autor: Vincent Willem van Gogh (Zundert, 1853 - Auvers-sur-Oise, 1890).

Cronologia: 1889

Tècnica: oli sobre tela.

Mides: 92 × 74 cm.

Estil: postimpressionista

Tema: paisatge

Localització: MoMA (Nova York).

Context històric:

Finals de la segona meitat del segle XIX, la segona revolució industrial ja ha estat duta a terme. Descobriments i avenços científics i tècnics. Canvis econòmics, socials, culturals, polítics, … regressió dels valors religiosos qüestionats pels avenços tècnics... Es busquen noves maneres de concebre l’art per adaptar-lo a les necessitats de la gent del moment, que, per exemple, amb el sorgiment de la fotografia en blanc i negre es deixa enrere el Realisme per buscar un estil pictòric on la importància siguin els colors per sobre de la pinzellada.

Temàtica:

Aquesta obra va ser pintada durant l'estada que Van Gogh va fer al sanatori de Saint-Rémy. En una carta enviada al seu germà Theo, escrivia el següent: "Aquest matí he vist el camp des de la finestra molt abans que es fes de dia, sense cap altra cosa que l'estel del matí, que semblava molt gran". L'obra ha de ser interpretada des del vessant emocional i simbòlic de l'artista i no com un reflex d'un paisatge.

Models i influències:

La força de la pintura de Delacroix, la preocupació de l'Impressionisme per la llum, el color pla, sense ombres ni clarobscurs i el resseguiment de les figures amb una línia negra dels gravats japonesos de l'ukiyo-e es converteixen en el punt d'arrencada de la pintura de Van Gogh. L'artista neerlandès va abandonar la doctrina impressionista en favor de la utilització simbòlica del color i de la forma per mitjà d'una pinzellada vigorosa i empastada. Això converteix Van Gogh en precedent d'artistes fauves com Matisse o Vlaminck, que van apostar per l'ús de registres cromàtics violents i aleatoris.

Sol ixent. Impressió

Títol: Sol ixent. Impressió.

Autor: Oscar-Claude Monet (París, 1840-Giverny, 1926).

Cronologia: 1872

Tècnica: oli sobre tela.

Mides: 63 × 48 cm.

Estil: impressionisme

Tema: paisatge

Localització: Musée Marmottan (París).

Context històric:

Segona meitat del segle XIX. Ens trobem en la segona revolució industrial, una època de canvis i innovacions tecnològiques. També hi ha canvis en la manera de viure i de pensar. La religió deixa de tenir tant de pes. El 1870 comença la 3a República que posa fi al govern de Napoleó III.

Models i influències:

L'obra de Monet no es pot entendre sense l'experiència pictòrica de l'Escola de Barbizon i la influència de l'obra del paisatgista anglès William Turner. Dels primers, en va heretar la defensa de la pintura a l'aire lliure (à plein air). De l'artista anglès, Monet en va recollir la sensació vaporosa de l'atmosfera i les variacions de la llum. Monet va aportar a l'art un element clar de ruptura en relació amb el sistema perceptiu i representatiu tradicional, i la seva experimentació va servir de base per a les posteriors revolucions postimpressionistes i avantguardistes.

Temàtica:

Sol ixent. Impressió mostra una vista plàcida del port de Le Havre, on Monet va passar la joventut. En aquesta obra, el pintor recorre a un dels temes més preferits d'aquella època: la plasmació dels reflexos de la llum sobre l'aigua. S'hi pot apreciar també l'interès que suscita en el pintor francès la voluntat de captar la presència i influència de l'atmosfera en la natura.

Eros i Psique

Títol: Eros i Psique.

Autor: Antonio Canova (Possagno, 1757-Venècia, 1822).

Cronologia: 1787-1793.

Tipologia: escultura exempta.

Material: marbre

Mides: 1,55 × 1,68 m.

Estil: neoclàssic

Tema: mitològic

Localització: Musée du Louvre (París).

Context històric:

Des de la meitat del segle comencen a produir-se grans canvis socials: la burgesia intentarà influir en el govern absolut perquè es facin reformes socials i econòmiques: les noves activitats industrials i comercials les demanen, per millor desenvolupar-se. El Despotisme il·lustrat va voler conjugar la realitat de la Monarquia Absoluta amb la Il·lustració: reformar la societat sense tocar el sistema polític, millorant diferents aspectes de la realitat social; però, des de 1780, l’Absolutisme es nega al canvi i pretén mantenir-se, desesperadament, sense fer res; això farà que, a França, s’iniciï un moviment que demanant reformes acabarà en revolució.

Temàtica:

Aquesta escultura reflecteix el final de la història mitològica narrada per l'escriptor llatí Apuleu a l'Ase d'or, l'única novel·la llatina completa que es conserva. Eros, déu de l'amor, es va enamorar de Psique, la bella i capritxosa filla d'un rei d'Àsia. Per seduir-la, Eros va construir un palau on es trobaven cada nit sense que Psique sabés qui era el seu amant. Psique li va acostar un llum mentre dormia. Eros es va despertar i, veient que havien descobert la seva identitat, va fugir. Desolada, Psique va recórrer a un oracle de Venus, que li va posar tres condicions per recuperar el seu amor.

El pensador

Títol: El pensador.

Autor: François-Auguste René Rodin (París, 1840-Meudon, 1917).

Cronologia: 1880-1900.

Tipologia: escultura exempta.

Material: bronze

Mides: 71,5 × 40 cm.

Estil: impressionista

Tema: simbòlic

Localització: Musée Rodin (París).

Temàtica:

Actualment l'escultura d'El pensador s'ha convertit en la representació d'un personatge anònim capficat amb les seves preocupacions. Amb tot, inicialment Rodin va fer aquesta escultura d'El pensador com una imatge de Dante, el gran poeta autor de la Divina Comèdia. Malgrat això, l'escultor no tenia la intenció que la imatge s'assemblés físicament al poeta; allò que pretenia era modelar una metàfora del pensament de l'home enfrontat al seu destí mortal. La figura formava part del projecte que l'artista francès havia ideat conjuntament amb Camille Claudel: una gran porta per al Museu d'Arts Decoratives de París, que tenia com a motiu central el famós llibre de Dante. El projecte, titulat la Porta de l'Infern, va ser un encàrrec de l'estat francès que va desbordar l'escultor, que no va acabar mai les 186 figures que inicialment havia projectat.

Models i influències:

L'obra de Rodin no es pot entendre sense la influència de les escultures de Miquel Àngel. Aquesta influència es revela aquí en el tractament anatòmic de la musculatura, així com en els volums sobredimensionats de certes parts del cos. Rodin està considerat el gran renovador de l'escultura contemporània. Tant el seu particular tractament de la matèria com el gust per les formes arrodonides van tenir un gran eco en l'escultura modernista i de principis del segle XX.

Aquesta escultura va ser feta a finals del segle XIX, durant la segona revolució industrial. Aquesta va ser una època de canvis en la societat degut a la inseguretat causada per la proximitat de la 1a Guerra Mundial i també a avenços com la descoberta del petroli, l'automòbil, l'electricitat, la invenció del cinema, de la fotografia, etc.

Casa Milà o la Pedrera

Edifici: Casa Milà o la Pedrera.

Autor: Antoni Gaudí (Reus, 1852 – Barcelona, 1926).

Cronologia: 1906-1912.

Tipologia: civil

Material: pedra, maó, ceràmica i ferro.

Estil: modernista

Localització: Barcelona

Entorn i integració urbanística:

La seva innovadora façana principal, situada justament en la confluència de dos carrers, permet a l'edifici aprofitar tota l'amplada del xamfrà i gaudir alhora de les àmplies perspectives visuals del passeig de Gràcia de Barcelona.

Funció, contingut i significat:

Roser Segimon de Milà va encarregar a Gaudí la Pedrera en 1906. En l'actualitat, l'edifici serveix com a seu de la Fundació Catalunya la Pedrera i també és un centre cultural amb espais museístics. La Casa Milà és també anomenada popularment la Pedrera, ja que les pedres que s'utilitzaren per a la seva construcció foren tallades i treballades en un solar que hi havia davant del mateix edifici.

Models i influències:

En la Pedrera, Gaudí no es va oblidar de la funcionalitat i va aportar un sistema d'ascensors que conduïen directament a cadascun dels habitatges. Igualment, es va avançar en la idea de planta lliure propugnada pel Moviment Modern, utilitzant pilars a l'estructura, en lloc de murs de càrrega. Finalment, el tractament escultòric de la pedra ha estat considerat un antecedent de l'arquitectura expressionista alemanya de Erich Mendelsohn i Bruno Taut.

Context:

A principis del s. XX el sistema polític de la Restauració no funciona a Catalunya. Arran d'això sorgeix el Catalanisme polític, que és recolzat per la burgesia. Antoni Gaudí era un home molt vinculat al Catalanisme i molt religiós. De fet, la idea original de l'arquitecte era construir una gran verge a la teulada de l'edifici, però es va abandonar el projecte degut a la Setmana Tràgica (1909) durant la qual es van cremar edificis religiosos. El moviment obrer té un paper molt important en aquesta època. A nivell mundial, hi ha colonialisme i tensions entre països que acabaran provocant la I Guerra Mundial.

El 3 de maig a Madrid

Títol: El 3 de maig a Madrid.

Autor: Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 1746-Burdeos, 1828).

Cronologia: 1814

Tècnica: oli sobre tela.

Mides: 3,47 × 2,68 m.

Estil: neoclàssic / romàntic.

Tema: històric / al·legòric.

Localització: Museo del Prado (Madrid).

Aquest quadre pertany al gènere de l'anomenada pintura històrica, en què es narren esdeveniments reals o literaris. Aquest tipus de pintura va arribar a constituir l'ocupació més important per a un pintor de la cort. El 24 de febrer del 1814, al cap de sis anys que haguessin passat els fets que hi ha representats, Goya va escriure al regent, el cardenal Lluís de Borbó, per oferir-se a "perpetuar mitjançant el pinzell les més notables i heroiques accions o escenes de la nostra gloriosa insurrecció contra el tirà d'Europa", referint-se a Napoleó. Madrid es va enfrontar a l'exèrcit francès davant la imposició per part de Napoleó de coronar rei d'Espanya el seu germà Josep Bonaparte per ocupar el lloc de Ferran VII. La implacable persecució dels civils que es van revoltar comportava la mort per afusellament en diversos indrets de Madrid. L'acció està situada a la muntanya del Príncipe Pío, des d'on es pot veure, presumiblement, la caserna del comte-duc, l'arquitectura de la qual es dibuixa al fons de la composició. La inclusió d'una dona i d'un frare a l'escena és un tret de versemblança a l'hora de construir l'escena, perquè les dones s'havien unit a la lluita i també van ser víctimes de la repressió i perquè aquella nit va ser afusellat el clergue Francisco Gallego y Dávila. La figura de l'home amb els braços en creu es relaciona amb la crucifixió de Jesús, mentre que els colors groc i blanc, divises heràldiques del Papa, simbolitzen l'Església, i la llum és una metàfora de l'assistència divina als condemnats a mort. No se sap quina funció tenien aquests quadres que va pintar Goya. Hi ha algunes hipòtesis que suggereixen que devien servir com a decoració d'un arc de triomf aixecat amb motiu de la tornada del rei Ferran VII al tron d'Espanya, o bé per commemorar el Dos de Maig. El tres de maig, també conegut com Els afusellaments, va formar parella amb La càrrega dels mamelucs.

Context:

Es situa a La guerra del francès (1808-1814), el pinta un cop acabada la guerra però l’escena representada és de l’inici de la guerra. Durant la guerra del Francès hi havia un rei absolutista, Carles IV, amb el seu primer Ministre Godoy fins que hi va haver el Motí d'Aranjuez i Godoy va dimitir i el rei va abdicar a favor del seu fill. Després el rei se'n va arrepentir i li va demanar a Napoleó que l'ajudés a recuperar la corona. Napoleó aprofitant l’ocasió va reunir al pare i al fill i va aconseguir que els dos renunciessin a la corona en favor de Napoleó. Aquest li dona al seu germà Josep Bonaparte (també anomenat Pepe Botella).

Models:

Goya s'acosta a l'esperit de denúncia de la guerra i de l'invasor francès que ja havia tractat a la sèrie de gravats Els estralls de la guerra (1810-1812). Per fer-ne la representació, el pintor aragonès recull l'herència de la cruesa dels martiris de sants pròpia de la tradició barroca i fa un ús dramàtic del clarobscur de la pintura espanyola i italiana del segle XVII. I alhora converteix la imatge heroica característica del Neoclassicisme, El jurament dels Horacis, de David, en una icona romàntica dels qui lluiten per la llibertat.