Anàlisi d'Obres d'Art: Arquitectura i Escultura

La Torre Eiffel

Fitxa tècnica:

• Títol: La Torre Eiffel
• Autor: Gustave Eiffel
• Cronologia: 1887-1889
• Estil: Arquitectura del ferro
• Tipologia: Monument commemoratiu
• Materials: Ferro forjat
• Localització: Camp de Mart, París

Comentari:

Gustave Eiffel tenia un taller dedicat a construir tot tipus d'estructures de ferro, buscant sobretot la funcionalitat. Eiffel considerava molt important l'aerodinàmica en les construccions per resoldre el problema del vent.

Descripció formal:

L'edifici fa 324 metres d'alçada, però els 24 últims corresponen a l'antena. Per tant, el mirador es troba a 300 metres. Aquesta torre està formada per 18.000 peces de ferro i dos milions i mig de cargols. Aquesta estructura produeix una gran sensació de verticalitat, no tant per l'altura sinó per la seva forma esvelta i que es va aprimant a mesura que s'enfila. Aquesta forma està dividida en 3 blocs que a la pràctica són 3 pisos: el primer pis arriba fins als 57 metres, el segon fins als 115 i el tercer fins als 300. El seu tercer "pis", el que puja a més alçada, juntament amb l'estretor, és el que ens produeix la sensació de verticalitat. Els 4 costats de l'edifici són idèntics i s'aguanten damunt d'una base quadrada amb 4 grans pilars fent que a cada costat hi hagi un gran arc. Aquesta construcció ens mostra només la seva estructura i a dins de la qual hi ha escales i ascensors, un restaurant a la primera planta i un mirador a la tercera planta.

Entorn i integració urbanística:

Durant la Segona Revolució Industrial van proliferar els electrodomèstics, és a dir, l'electricitat ja no era patrimoni exclusiu de les fàbriques sinó que arribava a les llars. Aquest era l'objectiu de l'Exposició Universal de París: mostrar aquests electrodomèstics al mateix temps que es mostrava la nova forma de construir a través dels pavellons. Va ser la presentació en societat del ferro com a principal element arquitectònic. Inicialment, la funció de la Torre Eiffel era mostrar al món què podia aconseguir la nova tecnologia del ferro, però actualment simbolitza una ciutat, és a dir, n'és la seva principal imatge.

Models i influències:

L'Exposició Internacional de París, juntament amb la de Londres 30 anys abans, va servir per potenciar el ferro com a principal element constructiu per a les grans estructures: túnels, pavellons, estacions de tren, ponts... A partir d'aquest moment, l'enginyeria està al servei de l'arquitectura a l'hora de construir aquestes grans estructures.

Els Primers Freds

Fitxa tècnica:

• Títol: Els primers freds
• Autor: Miquel Blay
• Cronologia: 1892
• Estil: Realista / Simbolista
• Tipologia: Escultura exempta
• Materials: Marbre
• Mides: 2,93 x 1,95 metres
• Localització: MNAC (Barcelona)
• Tema: Anecdòtic

Comentari:

Miquel Blay es va formar a l'escola de pintura i dibuix d'Olot. El 1888 va anar a viure a París i el 1890 a Roma. El 1906 torna i s'instal·la definitivament a Madrid.

Descripció formal:

L'ancià amb barba està assegut al costat d'una nena que s'hi ha repenjat. Es tracta d'un nu, però la figura va vestida, ja que la temàtica de l'obra ens porta a pensar-ho, però en Miquel Blay ho aprofita per fer un tractament del cos. És un tractament molt realista pel que fa a la pell. L'ancià té una postura quasi simètrica mentre que la nena té una postura que fa una línia corba. Tot plegat fa la impressió de tensió corporal a causa del patiment (aquest patiment no és només el fred sinó d'escassetat). Tot això també ho veiem amb la forta expressió de les mans. La nena està esculpida amb un lleuger sfumato (difuminat) per tal d'accentuar la seva expressivitat.

Temàtica:

Tracta sobretot de la vulnerabilitat de l'ésser humà en dues etapes bàsiques de la seva vida com són la infantesa i la vellesa. És un retrat de la cruesa de la vida. L'ancià expressa en el rostre l'esgotament del pas del temps, però per la postura del cos expressa fermesa i voluntat, encara que sigui per protegir la nena. Aquesta ens mostra indefensió i temor. Tot això és el simbolisme de l'obra. Pel que fa al seu realisme, és una forma de retratar una part de la societat.

Models i influències:

Blay rep una forta influència de Rodin, però ell mateix serveix de punt de partida perquè escultors com Josep Llimona, Josep Clarà i Enric Clarasó segueixin el seu estil pel que fa al simbolisme, però amb una mica menys de realisme i, a canvi, amb una mica més d'idealisme.

Palau de la Música Catalana

Fitxa tècnica:

• Títol: Palau de la Música Catalana
• Autor: Lluís Domènech i Montaner
• Cronologia: 1905-1908
• Tipologia: Auditori
• Estil: Modernista
• Materials: Ferro, vidre, ceràmica i maó
• Localització: Barcelona

Comentari:

L'autor era professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (actualment Universitat de Barcelona). És també autor de molts edificis modernistes de l'Eixample.

Descripció formal:

Exterior:

L'edifici presenta dues façanes fetes de maó vist. A la planta baixa hi ha una successió d'arcs, alguns dels quals corresponen a l'entrada (el Palau de la Música ha sigut ampliat amb una entrada més amb cafeteria). A les plantes superiors hi ha una alternança d'arcs i columnes. Quan parlem de dues façanes és perquè l'edifici es troba a la cruïlla de dos carrers. En el punt on es troba el xamfrà, al nivell de la primera planta, hi veiem un conjunt escultòric fet a base d'alts relleus, que és una referència a la cançó popular i a Sant Jordi. Aquesta obra és de l'escultor Blay. En diferents nivells de l'edifici hi podem veure diversos elements decoratius fets amb ceràmica i mosaics.

Interior:

Està format per tres grans espais que són: 1) Les escales monumentals, 2) L'auditori, 3) L'escenari. L'auditori i l'escenari, a diferència d'altres auditoris o teatres, formen un mateix conjunt, de tal manera que l'un sembla la continuació de l'altre. Pel que fa a les escales, tot i estar separades de l'auditori per unes portes, mantenen el mateix nivell decoratiu. En els dos costats de l'escenari, concretament a les columnes que el delimiten, s'hi troben uns grups escultòrics; el de l'esquerra està dedicat a Beethoven com a símbol de la música universal i el de la dreta a Anselm Clavé com a símbol de la música popular. Al fons de l'escenari s'hi veuen uns relleus dedicats al compositor alemany Richard Wagner. L'interior de l'edifici és un compendi de les arts decoratives del moment. Hi destaquen, per exemple, els finestrals amb vitralls i la claraboia invertida del sostre.

Entorn i integració urbanística:

L'edifici es troba al barri de Sant Pere (Ciutat Vella) en una zona on a principis de segle hi havia una bona part dels cantaires i dels socis. Es tracta d'una cruïlla de carrers estrets que dificulten la visió completa de les dues façanes.

Funció, contingut i significat:

El 1891 ja s'havia fundat l'Orfeó Català. El Palau de la Música va ser construït per acollir aquesta entitat i així, simbòlicament, donar-hi més presència. A part d'allotjar l'Orfeó Català i prestigiar-lo, també es pretenia posar la música popular al mateix nivell que la música culta. El fet que l'escenari i el públic no tinguin una separació ben diferenciada dóna a entendre que la gent que canta a l'escenari (corals, orfeons...) formen part del mateix públic en el fons. Aquest edifici és la viva expressió del sentiment patriòtic català d'aquell moment impulsat per la burgesia que no oblidava els seus orígens populars.

Models i influències:

Pel que fa a la connexió entre l'escenari i el públic, el Palau es va inspirar en l'Auditori de Chicago de Louis Sullivan. El Palau de la Música recull una síntesi de tradició i modernitat (ús del ferro com a estructura, i la bona sonoritat de la sala).

El Pensador

Fitxa tècnica:

• Títol: El pensador
• Autor: Auguste Rodin
• Cronologia: 1880-1900
• Estil: Impressionista
• Tipologia: Escultura exempta
• Materials: Bronze
• Mides: 71,5 x 50 cm
• Localització: Museu Rodin (París)
• Tema: Simbòlic

Comentari:

L'escultor Rodin, durant la seva formació, no era mai acceptat a les Acadèmies de Belles Arts pel seu estil poc acadèmic. El 1875 va viatjar a Itàlia per veure de prop les escultures de Donatello i Miquel Àngel, que li servirien de punt de partida per als seus treballs posteriors. Quan va tornar a França va aconseguir reconeixement.

Descripció formal:

Es tracta d'una figura humana asseguda en el que sembla una roca amb el tronc mig ajupit repenjant el cap en el braç, mentre que el braç descansa damunt la cama del mateix costat. És un cos nu i aparentment inacabat amb la intenció d'accentuar el gest més que la forma. Podem dir que aquesta figura presenta un non finito que ja utilitzava Miquel Àngel al final de la seva carrera. La posició del cos és completament centrípeta, que dóna a entendre que en aquells moments el personatge representat s'aïlla de l'exterior en un exercici mental profund. Això ho va aprendre a Itàlia a través de la terribilitá de Miquel Àngel, que es pot veure en el seu David i en el seu Moisès.

Temàtica:

Rodin ens representa un personatge anònim immers en les seves preocupacions. De fet, simbolitza, sense ser un retrat, Dante. Dante està representat aquí com un símbol del pensament. L'obra havia d'anar a formar part de la decoració de la porta del Museu de les Arts Decoratives de París. La temàtica d'aquesta decoració havia de ser sobre la Divina Comèdia del mateix Dante. El personatge representat reflexiona sobre el destí final inevitable de qualsevol ésser humà, que és la mort.

Models i influències:

Del seu viatge a Itàlia, Rodin va agafar la influència de Miquel Àngel i Donatello pel que fa a la tensió, l'ús del bronze pel que fa a Donatello i el non finito de l'última etapa de Miquel Àngel. També va inspirar-se en unes escultures, una masculina i una femenina, en actitud reflexiva que decoren la tomba del Papa Juli II. Rodin va influir en els escultors simbolistes posteriors de l'època del Modernisme i també en l'Expressionisme, on el sentiment del personatge representat és més important que l'anatomia del cos.