Anàlisi de l'obra "Antígona" de Salvador Espriu

Anàlisi dels Personatges d'"Antígona" de Salvador Espriu

Personatges principals:

Antígona:

El seu caràcter es manté força intacte. (Sòfocles també)

Ismene:

Intenta convèncer Antígona que no enterri el cos de Polínices.

Sent rebuig a Tirèsias perquè li recorda la ceguesa del seu pare Èdip, mostrant que la relació entre Ismene i Èdip no era gaire bona.

Creont:

Afegeix algun detall en el personatge que recorda a Franco, amb intenció crítica a aquest.

Eurídice:

Dona supersticiosa, fidel a Creont (marit) i odia la família d'Antígona. Al final prediu una desgràcia sobre el seu llinatge i sent compassió per Antígona, encara que no fa res per evitar la seva mort.

Tirèsias:

Es posiciona al costat de Creont i quan s'assabenta que Antígona vol sepultar Polinices, s'oposa a ella.

Tot i això, quan els guardes entreguen Antígona i Eumolp a Creont, Tirèsias demana pietat al rei.

Personatges secundaris (Espriu):

Euriganeia i Astimedusa:

Dues serventes d'Eurídice, fidels a la reina i a Antígona durant tota l'obra. A la primera escena del primer acte es lamenten del destí tràgic de Tebes, sobretot Euriganeia que ha perdut els fills a la guerra.

Eumolp:

Fidel esclau d'Antígona. Des del principi la vol convèncer que no contradigui les lleis de Creont pel seu bé, però com que Antígona no hi està disposada, Eumolp li ofereix ajuda per enterrar Polinices. És condemnat a mort amb Antígona.

Etèocles:

Realment no desitja fer la guerra amb el seu germà, de fet, el veuria en privat, però les seves obligacions com a rei no li permeten fer-ho. Creont és una gran influència per a Etèocles i influeix en les seves decisions: és Creont qui li aconsella que no cedeixi el poder a Polinices i també l'incita a lluitar contra el seu germà.

Consellers de Creont:

Sempre afirmen i veneren les paraules i decisions del rei, i diuen el que Creont vol sentir. Només volen guanyar-se la seva confiança per tenir una vida plena de luxes, sense tenir en compte les necessitats del poble.

Estructura Dramàtica i Evolució de l'Obra

L'estructura dramàtica d'"Antígona" d'Espriu es divideix en tres actes, precedits per un pròleg en què un personatge contextualitza l'obra.

Acte 1: Estableix els fets i motius dels personatges, destacant la inminència de la guerra civil a Tebes. Antígona intenta en va evitar el conflicte, mentre Creont l'encoratja. Aquest acte culmina amb una escena coral que reforça el paral·lelisme amb la realitat espanyola de l'època.

Acte 2: Canvia l'escenari i mostra els intents d'Antígona per enterrar el cos de Polinices malgrat les advertències. Eumolp emergeix com un personatge clau, contrastant amb altres personatges en la seva determinació.

Acte 3: Torna al palau, on Creont enfronta pressions per enterrar el cos i Antígona és jutjada. L'obra culmina amb un llarg parlament del Lúcid Conseller, que reflecteix sobre la naturalesa de la tragèdia i el paper del teatre en la denúncia social.

Espriu adapta el mite clàssic amb una estructura que implica una progressió dramàtica constant, revelant els motius i dilemes dels personatges mentre els condueix cap al desenllaç tràgic.

Revisió de l'Obra:

La revisió de l'obra "Antígona" de Salvador Espriu entre la versió del 1939 i la dels anys 60 mostra una clara evolució en la seva interpretació del mite grec i en la seva reflexió sobre la realitat contemporània.

• Versió del 1939: Escrita en un context marcat per la Guerra Civil espanyola i la repressió lingüística, reflectint els conflictes socials i polítics del moment. L'obra s'entrellaça amb els esdeveniments contemporanis, com ara l'ocupació de Catalunya per part de les tropes feixistes. L'autor presenta una trama que, tot i basar-se en el mite d'Antígona, també fa al·lusió a la resistència cultural i la lluita contra l'opressió.
• Revisions dels anys 60: Mostren una modernització de l'obra, amb canvis en el diàleg, l'estructura i la presentació dels personatges. Aquests canvis són influïts per canvis socials i polítics més amples, com ara l'augment de la resistència cultural i una major consciència dels efectes de la guerra i la repressió.
• Influència del teatre brechtià: Una diferència clau entre les dues versions és la influència del teatre brechtià en les revisions dels anys 60. Aquesta influència es manifesta en un estil més distanciat i reflexiu, així com en una representació més col·lectiva dels temes de la tragèdia. En aquest sentit, la versió dels anys 60 mostra una major preocupació per la crítica social i política, reflectint els canvis en la mentalitat i les tendències culturals de l'època.