Anàlisi de l'obra "Antígona" de Salvador Espriu

Antígona de Salvador Espriu

Personatges

Antígona

Antígona és la protagonista. És el personatge que sobresurt per damunt dels altres, amb una elevada moral. Representa la llei natural o divina que s’enfrontarà a la llei civil o humana de Creont. Es mostra valenta, decidida i amb molta fermesa sense cap mena de por, encara que mostra una mica de pena per no tenir un marit i fills.

Antígona és la germana gran dels quatre fills d’Èdip i Iocasta. I es troba al mig de la violenta relació que mantenen els seus dos germans pel poder. S’estima a tots dos, però sent debilitat per Polinices, ja que aquest ha estat el més desfavorit dels dos en el desenllaç de la lluita. Mostra la seva inclinació per protegir el desfavorit Polinices des de que eren petits.

El seu sentit de justícia no té res a veure amb la justícia civil imposada per Creont. Antígona respecta els codis divins i per això no entén l’edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte d’heroisme o de rebel·lió serviria per equilibrar les forces i la injustícia i restablir la pau.

Antígona se sacrifica perquè Tebes pugui continuar endavant, que és el que diu Espriu en la primera edició (representat també per Eumolp): és necessari el sacrifici d’uns pocs per salvar tot un poble. Però més endavant en la segona edició Espriu va incorporar el personatge del lúcid conseller per posar en dubte el valor del seu sacrifici.

Ismene

Ismene: Germana d’Antígona i també d’Etèocles i Polinices, Ismene significa la indecisió i l’oblit. Ella, que ha vist la mort dels germans no participa de la superioritat noble d’Antígona: Ismene és feble. Si abans acompanyava Antígona en la inhumació del germà, aviat defallirà; Ismene és guiada per la por i per la llei del tirà. L’únic camí que li restarà és l’oblit. Esdevindrà, doncs, un ésser buit, sense memòria, mort.

Eurídice-Euriganeia-Astimedusa

Eurídice-Euriganeia-Astimedusa: Eurídice és la muller de Creont. Si Astimedusa representa l’optimisme, la incredulitat envers els auguris de Tirèsias, Euriganeia representa la fatalitat i el pessimisme; ella, que ha perdut els fills a la guerra, és dominada pel dolor. Un dolor que, de tan fort, li esvairà la memòria, el record.

Euriganeia, que farà uns passos amb Antígona a la recerca del cos mort s’allunyarà, amb Ismene, del lloc tràgic i mantindrà amb la vida una relació resignada malgrat el dolor. Eurídice, que en Espriu no tindrà el destí tràgic de l’obra de Sòfocles, es va perfilant com un personatge neci, que no tem els déus.

Etèocles

Etèocles: germà d’Antígona, és utilitzat per Creont, el seu oncle, per fer-se amb el poder. Mort Èdip, el seu pare, s’estipulà que els dos germans, Etèocles i Polinices, regnarien un any l’un, un any l’altre; però Polinices és desposseït dels seus drets i Etèocles esdevé únic rei de Tebes. Dominat per aquesta ambició és incitat a la guerra fraticida per Creont, el qual, astutament, li desaconsella el combat perquè sap que així Etèocles sentirà ferit el seu orgull i s’enfrontarà, finalment, amb Polinices. Encegat pel poder, la seva mort afavorirà l’autòcrata que la utilitzarà per a guanyar-se els seus partidaris. Víctima de la seva pròpia ceguesa i de l’astúcia de Creont.

Creont

Creont: germà de Iocasta, pretén el govern de Tebes; així, ho disposa tot per erigir-se nou rei de la ciutat. El seu comportament serà guiat, doncs, per aquest propòsit i, més per pragmatisme polític que per venjança, disposa de no honorar el cos de Polinices. Així mantindrà contents els lleials a Etèocles i la seva autoritat no serà discutida. Això, però, dividirà Creont entre els déus i els homes. Malgrat els vaticinis de Tirèsias que li auguren fatalitat si no enterra Polinices, Creont no cedeix. L’hipòcrita tirà, inseguir i recelós, vacil·la uns moments davant la suprema dignitat d’Antígona a la qual, per condemnar-la, li cal encara l’ajut dels consellers als quals els exigeix l’últim determini. El Creont espriuà no atreu, però, damunt dels seus la fatalitat del destí per la mort d’Antígona, com succeeix a l’obra de Sòfocles.

Creont és l’oncle d’Antígona. Simbolitza la tirania, també simbolitza Franco en la guerra civil espanyola (1936-39). Espriu el descriu despectivament física i psicològicament a través del lúcid conseller, ja que el menysprea. Sembla un retrat del dictador Franco.

Creont es comporta com una ombra sinistra i sinuosa que s’amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. Desitja l’enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin mútuament i ocupar ell el tro.

Té el comportament propi d’un tirà: no perdona, sinó que castiga amb crueltat i sense dubtar, i a més humilia i oprimeix els vençuts. Creont imposa la llei civil per sobre de la llei divina. Totes les veus i els seus consellers segueixen la línia del pensament del tirà: no pensen en l' amnistia o en el perdó, sinó en castigar i dividir el poble entre vencedors i vençuts. Aquesta crueltat s’accentua amb el seu nebot Polinices a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament.

Vol afermar-se en el poder i per fer-ho sap que ha de ser inflexible. Ret honors a la memòria d' Etèocles i els seus fidels però en el fons no fa més que imposar la seva autoritat. Fins i tot menysprea el vaticini de Tirèsias i desafia els déus per imposar la seva voluntat.

Tirèsias

Tirèsias: l’endeví cec és un personatge la presència del qual sovinteja la poesia d’Espriu com és el cas de Cançó de Tirèsias de Mrs. Death, per exemple; d’altra banda és força constant a la seva obra l’aparició de cecs i també el tema de la ceguesa, referit ja anteriorment. Tirèsias, orb per al món exterior, posseeix una visió interior que li permet vaticinar el futur. L’únic consol que li resta és el diner dels prínceps, que esdevé llum en la seva tenebra. Com tots, també Tirèsias obeeix la llei de Creont. Malgrat que les seves darreres paraules reproven l’acció del tirà, no pot impedir, però, el destí tràgic d’Antígona.

Eumolp

Eumolp: Podríem dir que aquest personatge (esclau geperut, espècie de bufó), introdueix l’element grotesc a la tragèdia espriuana. Un grotesc, però, mínim. Eumolp coneix i suporta la dura realitat. Cansat de la colla de voltors que governa Teves, que s’acarnissen damunt el cos del jove mort com també ho han fet damunt d’ell, un pobre geperut, Eumolp es rebel·la, finalment, i acompanya Antígona en el seu sacrifici. Amb la seva rebel·lia i mort, l’esclau s’allibera, a la fi, dels necis personatges que l’envolten. Eumolp representa Espriu mateix, no resta grandesa ni heroïcitat a l’actuació d’Antígona a la qual tan sols ajudarà. Els dos personatges compartiran, però, una mateixa noblesa d’esperit.

El Lúcid Conseller

El Lúcid Conseller:

1. Incorporat per Espriu a la darrera versió de la tragèdia, el Lúcid Conseller és un personatge situat al marge del temps en què transcorre l’obra, la qual cosa es fa evident pel tipus de reflexions (modernes) que fa, pel to de les seves paraules i pel llenguatge, diferent al dels altres personatges, que el caracteritza: lacònic i categòric, crític i irònic, distanciador.
2. El seu únic parlament – que ha de contemplar, forçosament, la realitat dramàtica de la guerra i postguerra al nostre país. La seva visió dels fets – a manera de síntesi irònica i desesperançada – converteix l’acte tràgic d’Antígona en sacrifici estèril i va; no hi ha, per tant, salvació possible. El nihilisme que traspuen les paraules d’aquest Lúcid Conseller aboca el lector / espectador a una doble tragèdia: la de l’heroïna i la de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris i cansat on no valen rebel·lia ni heroisme. Tal volta perquè no hi ha res a salvar. Per a Espriu, l’esperança vers un futur desvetllat i feliç, era fràgil. Com també ho era per al Lúcid Conseller, el personatge espriuà que parla, sovint, amb la veu de l’autor.
3. Així, Espriu li atorga el paper modern, actualitzat, del Tirèsias clàssic. El que per al cec endeví era vaticini tràgic, per al Lúcid Conseller serà diagnosi sarcàstica de futur. Un futur que, lluny de patir les fatalitats del destí, s’augura monòton, uniforme i altament mediocre. Una altra diferència separa, encara, els dos personatges: si Tirèsias es veia obligat a parlar, el Lúcid Conseller, en canvi, haurà d’emmudir i aconformar-se a contemplar, fredament i distanciada, la realitat. La seva paraula no esdevé consell sinó perill. Sobretot per a qui l’escolta.
4. D’altra banda, el personatge introduït, el lúcid conseller, que sempre va acompanyat d’un altre conseller anònim que no diu res però que l’escolta, serveix a l’autor per adreçar-se directament al públic. Perquè el lúcid conseller assenyala amb ironia, i fins amb un cert cinisme, la soledat de l’heroïna davant dels esdeveniments, i el conseller anònim que no diu res és un mer recurs perquè el lúcid conseller pugui parlar en veu alta i revelar al públic el veritable mòbil dels personatges.

Llenguatge i estructura

El llenguatge de l'obra

Tal i com escau als personatges de la tragèdia, el llenguatge espriuà presenta, en aquesta obra, una elevada contenció i austeritat. L’esquematisme i la nitidesa del seu lèxic, la precisió de la seva expressió, comporten l’absència d’elements superflus; així doncs, el seu lèxic apareix carregat de contingut. La ironia i el símbol són els protagonistes.

També volem assenyalar, sobretot pel que fa al parlament final del Lúcid Conseller, la influència que l’obra rep del llibre de l’Eclesiastès de l’Antic Testament; influència que no només es manifesta a nivell del pensament sinó que s’entreveu, també, en el llenguatge.

L’estructura de l'obra

El text d’Espriu té tres parts o actes, precedits d’un pròleg una mica especial. Perquè per tal de posar el públic en antecedents i refrescar el coneixement del mite clàssic. Espriu fa una cosa sense precedents, converteix el pròleg en un personatge i el fa sortir a escena amb l’únic propòsit de situar l’acció i els personatges en el seu context. Aquest personatge, doncs, té una funció molt concreta i no torna a aparèixer més.

Les dues versions de l'Antígona d'Espriu

Antígona consisteix en una versió de la tragèdia original de Sòfocles. Espriu trasllada el mite a la Guerra Civil i la seva immediata postguerra. El personatge d’Antígona, com molts catalans republicans van desobeir les lleis imposades (per Creont o Franco) ja que les van trobar injustes, per aquest motiu van decidir actuar segons la seva llei moral, però va ser precisament per això que van ser condemnats a mort

D’una primera comparació dels dos textos resulta evident que l’Antígona de 1955 té dos actes, i la de 1967 en té tres. En l’Antígona de 1967 està disposat en tres actes ben diferenciats. També és fàcil veure que entre la primera versió i la segona s’ha produït un canvi de personatges, n’han desaparegut alguns, d’altres s’han fusionat en veus corals, i n’han aparegut de nous, fonamentalment un d’important, el lúcid conseller. També és destacable la introducció que fa Espriu, al final del primer acte, d’una darrera escena en forma de cor, que és l’únic fragment escrit en vers, concretament en versos alexandrins. Per mitjà d’aquest cor de veus anònimes, barrejades amb la veu d’alguns dels personatges, l’autor s’adreça directament al públic fent una mena de repàs de l’estat de la qüestió una vegada presentat el drama i abans de fer avançar l’acció cap al tràgic desenvolupament final.
D’altra banda, el personatge introduït, el lúcid conseller, que sempre va acompanyat d’un altre conseller anònim que no diu res però que l’escolta, serveix a l’autor per adreçar-se directament al públic. Perquè el lúcid conseller assenyala amb ironia, i fins amb un cert cinisme, la soledat de l’heroïna davant dels esdeveniments, i el conseller anònim que no diu res és un mer recurs perquè el lúcid conseller pugui parlar en veu alta i revelar al públic el veritable mòbil dels personatges.