Anàlisi de La Llibertat guiant el poble d'Eugène Delacroix

La Llibertat guiant el poble

Autor: Eugène Delacroix
Cronologia: 1830
Tècnica: Oli sobre tela
Mides: 2.60 x 3.25 m
Estil: Romàntic
Tema: Al·legòric i històric
Localització: Musée du Louvre (París)

Context històric

La Revolució Francesa (1789) i la Revolució Industrial van iniciar els processos de transformació política, econòmica i social que es van desenvolupar al llarg del segle XIX. La Revolució Francesa va suposar el triomf de la burgesia i la fi de l’Antic Règim, mentre que la Revolució industrial va afavorir l’aparició de la nova figura del proletariat i va capgirar les estructures econòmiques i productives. A França, després del període napoleònic, s’hi van produir les grans revolucions socials (revolucions burgeses del 1820 i 1830, i la revolució obrera de París l’any 1848).

Les revoltes i la difusió dels ideals revolucionaris es van traduir en la fi o l’agonia més o menys prolongada de l’absolutisme monàrquic, alhora que sorgia a molts llocs d’Europa i a les colònies americanes una consciència nacional que es va materialitzar en la creació de nous estats.

La consolidació de la classe burgesa i el procés d’industrialització van provocar, durant les primeres dècades del segle XIX, un augment notable dels transports i l’aparició de noves formes d’energia. La població va créixer també considerablement, sobretot a les zones urbanes, on es van enderrocar les muralles que encotillaven les ciutats.

Aquest creixement demogràfic fou el resultat de factors diversos: retrocés de la mortalitat, augment de la producció d’aliments, progrés de la higiene i de la medicina, etc., i va comportar un fort procés de transformació urbanística. D’altra banda, els problemes derivats de la societat industrial van generar, a més, el sorgiment de noves doctrines socials, com el socialisme i l’anarquisme, i de moviments reivindicatius i revolucionaris.

Després del neoclassicisme va aparèixer, a França, el terme de Romanticisme; aquest terme es va començar a utilitzar per referir-se a la pintura i concretament per oposar-lo a la pintura neoclàssica. Per això els límits cronològics dels dos moviments són poc clars i els trobem barrejats en artistes d’una mateixa època i a diferents països d’Europa. D’alguna manera, el Romanticisme del segle XIX va ser una transformació del Neoclassicisme.

Estil

Els termes romanticisme i romàntic s’utilitzen sovint en el llenguatge comú per expressar una determinada actitud sentimental, generosa i idealista, i s’apliquen també a la descripció de fets i situacions –i fins i tot obres d’art- de totes les èpoques. Però, enfront d’aquest ús genèric, el terme Romanticisme, amb un significat precís, és el nom amb què es coneix el moviment cultural i artístic que sorgeix a Europa a l’inici del segle XIX.

El Romanticisme no sorgeix tan sols com un estil artístic, sinó també com una actitud vital que afecta tant a l’art, la literatura i la música com la manera mateixa de viure. Les arrels ideològiques del moviment romàntic s’enfonsen en els grans pensadors del segle XVIII, especialment en Rousseau i en la filosofia alemanya vinculada al naixement del nacionalisme.

Aplicat a l’art, el concepte “romàntic” neix en contraposició al càlcul i l’harmonia de les encotillades normes neoclàssiques. Després del totalitarisme racional neoclàssic, es proposa un nou ordre ideològic basat en l’exaltació vitalista i en la necessitat d’explorar camps nous: exotisme oriental, conflictes bèl·lics, anàlisi psicològica, exaltacions nacionalistes i religioses, costums populars, abrandades passions amoroses, cementiris, bandolers, viatges i aventures, el suïcidi, la bogeria, tempestes, paisatges exòtics, etc.

Pel que fa a les arts plàstiques, el Romanticisme va ser un moviment eminentment pictòric, en el qual es poden distingir cinc trets fonamentals: La diversitat oposada a la uniformitat, i, amb això, l’exaltació de l’individu i de les tradicions; l’aspiració a la llibertat individual i nacional, idea que connecta amb les revolucions burgeses de l’època; l’historicisme com a recerca de les arrels nacionals en el passat, cercant de fonamentar-se essencialment en l’Edat Mitjana; la comprensió i el sentiment de la natura des dels vessants sensible i religiós; predilecció per l’exòtic, l’imaginari i l’irracional, mostrant interès pel món musulmà del nord d’Àfrica i per la cultura oriental.

La pintura romàntica presenta una gran diversitat estilística, fruit de l’individualisme i el nacionalisme característics del període, així com de la llibertat creativa, contrària a la rigidesa de l’academicisme. Tot i això, s’hi poden distingir dues grans tendències: la majoritària, de composició barroca, i la classicista, amb predomini del dibuix. Les característiques d’aquestes dues escoles o tendències són força evidents en la pintura romàntica francesa. Cal esmentar també la creació de petits grups o escoles de pintors amb un mateix tarannà i concepcions artístiques similars, com ara els natzarens alemanys o els prerafaelites anglesos, que recuperen l’essència de les formes renaixentistes.

Quant a temes, el Romanticisme es mostra força homogeni. Hi destaquen el gènere històric, ja sigui representant esdeveniments contemporanis o episodis importants en l’entorn de l’artista, i el gènere del paisatge, en el qual prenen una gran importància els espais naturals, les ruïnes medievals i els escenaris exòtics orientals. També cal fer esment de la temàtica religiosa dels pintors natzarens i prerafaelites.

El romanticisme francès, que es desenvolupà entre els anys 1820 i 1840, va recuperar, com havia passat ja en la pintura barroca, el predomini del color i el dinamisme de la composició sobre el dibuix i la forma. En les obres adscrites a aquesta tendència, que té com a representants més destacats Delacroix i Géricault, s’alliberen les formes i s’accentuen els efectes lumínics i atmosfèrics, alhora que els personatges tornen a mostrar gestos dramàtics i es fa evident l’interès pel moviment i per la complexitat compositiva, basada en l’ús de diagonals, escorços i gestos violents. La pinzellada sol ser solta i pastosa.

Paral·lelament, però, es desenvolupa també una tendència classicista en la qual excel·leix Ingres. En els seus quadres prevalen l’interès de l’època per la cultura oriental i els ambients exòtics.

Eugène Delacroix fou el pintor francès més destacat del moviment romàntic. Deixeble de Géricault, Delacroix va centrar la seva formació en la còpia dels vells mestres del Louvre, especialment de Rubens i de l’escola veneciana. El descobriment de l’obra de Constable, la tècnica d'aquest pintor i la manera com emprava els colors per crear un ambient, el va fer viatjar a Anglaterra l’any 1825, on va quedar entusiasmat per la pintura anglesa de Gainsborough.

Atret per tot l’exòtic, com era la moda en l’època, l’any 1832, Delacroix va visitar el Marroc, on va descobrir la lluïssor de la llum i de color dels paisatges, a més d’adquirir una rica i variada imatgeria visual que apareix posteriorment en la seva pintura.

Quan va tornar a França, va rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics, va arribar a ser, al final de la seva carrera, el pintor de murals més conegut del país.

Anàlisi formal

Delacroix estructura la composició a partir d’un triangle en què la bandera tricolor de França ocupa el vèrtex superior i els cossos morts, al primer terme de l’escena, ocupen la base. La figura femenina esdevé l’eix central en relació amb el qual es distribueixen els altres personatges.

Un aspecte molt remarcable d’aquesta pintura és la gran mobilitat que Delacroix imprimeix a l’escena, donant més importància a la línia corba i elevant lleugerament la figura principal, de manera que cap obstacle visible no pot deturar-ne el progrés. D’aquesta manera, Delacroix aconsegueix que l’acció s’adreci directament vers l’espectador i el fa participar de l’escena. Al fons s’intueix la silueta d’alguns edificis de París, així com les dues torres de Notre-Dame, un detall que permet situar l’escenari dels fets.

Cromàticament, l’obra està dominada per tonalitats fosques i ocres. Delacroix trenca aquesta monotonia amb la inclusió, a zones determinades de la tela, dels colors de la bandera francesa: blanc, vermell i blau. Aquests colors són il·luminats per un focus irreal que l’artista disposa expressament per destacar aquestes zones. Tot i això ens indica que Delacroix ha supeditat les funcions naturalistes del color i de la llum a la seva voluntat de crear un dinamisme intern que reforci el caràcter abrandat del quadre.

Interpretació

Aquest quadre transforma en al·legoria els fets revolucionaris que es van produir a París els dies 27, 28 i 29 de juliol del 1830 i que van posar fi al regnat dels Borbó a França i van donar pas a una monarquia constitucional. La finalitat d’aquesta tela era remarcar l’esperit combatiu i de rebel·lia que va unir el poble francès.

Amb aquesta intenció hi ha representades classes socials diferents: la burgesia, personificada en la figura que porta un barret de copa alta i agafa un fusell; la classe menestral, amb la camisa blanca, un barret amb l’escarapel·la i un sabre a la mà dreta; els joves, que simbolitzen el canvi al futur, armats amb pistoles, i la gran massa popular que ocupa el segon terme i el fons de l’obra.

Guiant tots aquests personatges hi ha una figura femenina mig nua i armada amb un fusell, que fa onejar la bandera tricolor. És la personificació de la llibertat i, per assimilació, de la nova França per la qual lluiten.

El gran impacte de l’obra va fer que, amb el temps, se n’oblidés la funció propagandística inicial i que se li anés atribuint un caràcter més commemoratiu.

L’obra de Delacroix recull la influència de diferents creadors: la força dinàmica de Rubens, la terribilità de Miquel Àngel, el clarobscur de Caravaggio i el tractament del color de l’escola veneciana, sobretot de Ticià. Tampoc no va ser aliè a pintors més propers com Goya o el seu mestre Géricault, de qui sembla haver tret algunes de les figures mortes o agonitzants de la part inferior de la tela, que recorden les del Rai de la Medusa.

Considerat l’exponent màxim de l’art romàntic francès, Delacroix va ser un dels pintors principals de la temàtica exòtica, que vesteix amb una gran riquesa cromàtica. Això va tenir molta repercussió posterior i va inspirar l’obra d’un gran nombre d’artistes com Renoir, Seurat i Van Gogh, entre d’altres.

És una imatge que es convertirà en arquetípica, perquè capta l’essència del nacionalisme romàntic: no és una idea, és un sentiment; s’hi arriba per l’idealisme, no per la raó.