Anàlisi de la Fragmentació Política i els Sistemes de Partits

Explicació institucional de la fragmentació: D’acord amb els efectes psicològics i mecànics de les regles electorals, els partits polítics haurien de modificar les seves decisions d’entrada en competició. Així, la literatura ha demostrat en diverses ocasions com el grau de permissivitat d’un sistema electoral és el que determina la fragmentació política d’aquest. En particular, la magnitud del districte és considerada per molts com el “factor decisiu”. A mesura que el nombre de diputats electes per circumscripció incrementa, el nombre de partits amb possibilitats d’obtenir representació també augmenta, portant així a una major fragmentació del sistema de partits. Malgrat que hi ha diferents mecanismes que poden determinar la permissivitat del sistema electoral, la magnitud del districte s’erigeix com el factor més rellevant al moment de determinar l’entrada dels partits en competició.

Explicació sociològica de la fragmentació: Les preferències de l’electorat són les que expliquen el nombre de partits polítics en un sistema polític. Les dimensions polítiques són els grans temes que estructuren els problemes polítics concrets que caracteritzen l’activitat política i electoral dels partits polítics. Boix agafa com a referència el llistat de conflictes que Lijphart (1977) va utilitzar per caracteritzar els sistemes de les democràcies occidentals: econòmic, religiós, ètnic-cultural i urbà-rural. Aquestes clivelles provenen del treball de Lipset i Rokkan i s’expliquen per la creació dels estats moderns i la revolució industrial en les societats occidentals. Els conflictes existents en el moment en què es democratitza l’estat poden explicar l’aparició de diferents partits polítics.

Si les divisions consecutives es sobreposen o subsumeixen les unes en les altres, emergeixen unes societats més homogènies on les preferències de l’electorat poden ser resumides en una única dimensió, de manera que no hi haurà demanda de nous partits polítics. Això és el que explica la llei N=I+1. És a dir, el nombre de partits polítics (N) és igual al nombre de clivelles polítiques (I) més un. Una dimensió política defineix una parella de partits oposats en un tema. Per cada nova clivella o conflicte que afegim que no pot ser subsumit en l’anterior (que és ortogonal), s’espera que aparegui un nou partit. En l’explicació sociològica del nombre de partits, les lleis electorals són causades pel nombre de conflictes presents a una societat. En els sistemes on el nombre de línies de conflicte era més gran, es van aprovar lleis electorals de representació proporcional que van permetre l’existència d’un major nombre de partits polítics.

Crítiques a les explicacions sociològiques: La crítica més ‘radical’ afirma que és la política (els polítics o emprenedors polítics) qui mobilitza els interessos. És l’oferta la que genera la demanda. Així, el partit B ha descobert que pot mobilitzar la “meitat dreta” del grup social i “crea” la clivella que li permet obtenir suports per una part de votants. El mateix faria C en el gràfic 1b afegint una nova clivella en el grup social. Aquesta posició té el defecte de suposar que la població està formada per masses d’individus passius i estúpids subjectes a la manipulació.

La posició moderada suposa que les preferències i els interessos dels individus són multidimensionals. El desenvolupament, visibilitat i cristal·lització d’algunes d’aquestes preferències en clivelles socials i polítiques dependrà del grau de mobilització dut a terme pels líders socials i polítics presents i passats. Els líders, com a empresaris polítics, poden triar entre aquestes estructures de preferències i, si tenen l’oportunitat, podran mobilitzar una clivella. Però no poden inventar-les del no-res.

Interacció d’explicacions: És la interacció de l’existència d’oportunitats polítiques –principalment una elevada magnitud de districte– i de diversitat de preferències entre l’electorat –principalment, però no exclusivament, l’existència d’heterogeneïtat com a conseqüència d’un cleavage etnolingüístic– la que fa que els sistemes de partits esdevinguin més fraccionats. La simple presència de només un dels dos factors no hauria de ser condició suficient per a la configuració de sistemes multipartidistes.

TEMA 8 – Formació de sistemes de partits

Condicions inicials: Primer, les qüestions constitucionals; en segon lloc, els temes relacionats amb el paper de la religió en la política; finalment, el problema de l’extensió del sufragi en les classes discriminades tenia conseqüències redistributives i va propiciar el suport d’aquestes classes discriminades als partits polítics liberals que s’enfrontaven als conservadors. Els partits liberals amb base electoral urbana dels països europeus es van veure amenaçats per l’emergència dels sindicats laborals i dels partits socialistes.

Mobilització electoral (religió): El programa anticlerical i de secularització de la il·lustració es va aprofundir al llarg del segle XIX a l’Europa continental. Els liberals van refermar l’escolarització estatal, van introduir legislació per regular els temes familiars i per controlar el poder de les organitzacions religioses. La resposta per part de l’església va ser la creació d’organitzacions de masses catòliques. En canvi, ni als països protestants ni a França no es van consolidar forces polítiques específiques de caràcter religiós.

Mobilització socialista: Com a conseqüència del procés d’industrialització del segle XIX, es va formar una classe obrera urbana amb interessos específics. L’existència d’aquesta capa de població no és suficient per explicar la creació de partits polítics socialistes. Va caldre primer la mobilització social realitzada a través dels sindicats i, després, la mobilització política duta a terme pel moviment socialista i comunista.

A la major part dels països europeus, els treballadors van passar d’un suport inicial als liberals a donar suport als partits socialistes. L’èxit dels partits socialistes està relacionat amb el moment i grau de mobilització fet pels partits cristiano-demòcrates. On els partits religiosos es van formar de forma primerenca, no hi va haver tant espai perquè es desenvolupessin els partits socialistes.

Respostes estratègiques (socialisme): El creixement dels partits catòlics i socialistes representava una amenaça per a les elits governants. Van reaccionar tenint en compte els efectes de coordinació que tenen els diferents sistemes electorals, majoritaris o proporcionals. En els països amb sistemes majoritaris i on va créixer amb força el partit socialista, aquest va substituir l’antic partit liberal mantenint el nombre de partits al voltant de dos. En països on es va adoptar el sistema proporcional, els partits catòlic i socialista es van afegir als partits conservador i liberal.

La decisió de mantenir o canviar el sistema electoral depenia de dues qüestions relacionades: la força dels nous partits que entraven i la capacitat de coordinació dels partits governants.

El sistema majoritari va sobreviure quan el partit socialista era feble (per tant, víctima del vot estratègic) o ja existia un partit no socialista prou fort com per recollir el vot contrari al partit socialista. La representació proporcional va sorgir en països on el partit socialista era fort i cap dels partits no socialistes tenien una posició dominant entre l’electorat no socialista.

Així doncs, l’estudi de la formació dels partits polítics ens permet veure com la configuració actual dels sistemes electorals i de les formacions particulars que hi competeixen no és quelcom que vingui determinat per l’atzar, sinó que és dependent d’una colla de condicionants històrics. La literatura especialitzada en sistemes electorals s’ha centrat específicament en les conseqüències de les lleis electorals, com si l’establiment d’aquestes fos quelcom exogen al mateix sistema.

Tanmateix, diversos autors han mostrat com les lleis electorals en bona mesura no són més que meres adaptacions a les diferents preferències polítiques i de les correlacions de forces en el moment d’adopció del sistema electoral. L’existència de sistemes electorals de caire més proporcional o més restrictiu pot ser en bona mesura endògen a la realitat social del moment de l’adopció de la llei electoral.

TEMA 9 – Sistema de partits a l’Estat espanyol

Estructura de l’espai electoral esquerra-dreta: Els partits polítics se situen en l’escala esquerra-dreta en posicions relativament estables. Els votants tendeixen a votar d’acord amb la proximitat en la dimensió ideològica. Però hi ha altres elements que tenen en compte: vot estratègic, però també credibilitat de l’alternativa o del candidat. Quant als percentatges de vots obtinguts, el sistema espanyol ha tendit a semblar un bipartidisme imperfecte: hi ha dos grans partits que competeixen pel govern, mentre que existeixen petits partits distribuïts en tot el territori que són penalitzats per la desproporció del sistema electoral i els partits nacionalistes i regionalistes que obtenen representació gràcies al sistema electoral basat en unes circumscripcions electorals que respecten la seva distribució de votants.

Intensitat de preferències i estabilitat del vot a ESP: Els votants que s’ubiquen en posicions més extremes de la dimensió ideològica esquerra-dreta també tenen preferències més extremes respecte dels diferents partits polítics. Com més extrema és la posició dels votants, més distància percebuda hi ha entre els partits. Com més centrista és la posició dels votants, més indiferent s’és a la distinció dels partits en termes ideològics.

Tot i la distribució centrista de l’electorat espanyol, aquest es troba polaritzat en esquerra i dreta, ja que qui és d’esquerres és molt poc probable que voti la dreta, i a l’inrevés. Els resultats de les eleccions són producte més de la mobilització relativa d’aquests dos segments per part dels partits, que no pas per la capacitat dels partits d’un dels segments d’atreure els electors de l’altre segment. Els votants tenen poca tendència a canviar ideològicament i, conseqüentment, els partits tenen pocs incentius a moderar-se ideològicament.

Significat de la dimensió esquerra-dreta a ESP: La dimensió esquerra-dreta a tot arreu reflecteix en gran mesura la qüestió de la igualtat en l’assignació dels recursos. Molts temes es troben relacionats lògicament i jeràrquicament amb aquesta qüestió general, per exemple, la distribució de la renda o el paper de l’Estat en la redistribució de la riquesa o en la provisió de serveis socials. Un altre tema que està relacionat amb la dimensió esquerra-dreta és l’especialització i jerarquia de l’organització social, el grau d’estructuració que es considera adequat a la societat. Aquest tema està relacionat amb les qüestions religioses i morals.

A l’Estat espanyol es pot detectar una notable continuïtat en les preferències ideològiques en el temps. Aquestes s’expliquen per la transmissió intergeneracional dels valors, a través de la socialització política, i també a través de la persistència de la pertinença en grups socials amb interessos socioeconòmics clars.

Sistemes de competència bidimensional: A Catalunya, Euskadi, i en menor mesura a Galícia i altres CCAA amb llengua pròpia, el sistema de partits es veu afectat per una dimensió d’identitat nacional, addicional a l’esquerra-dreta que domina la competència política a ESP, i que és necessària per poder explicar les posicions dels diferents partits polítics. Les posicions respecte a les polítiques de defensa de la identitat catalana i basca i del grau d’autogovern desitjable constitueixen el contingut pràctic d’aquesta dimensió.