Anàlisi Comparativa: Interior Holandès de Miró i Dona II de Kooning

Interior Holandès

Fitxa Tècnica

• Cronologia: 1928
• Estil: Surrealisme
• Tècnica: Oli sobre tela
• Dimensions: 92 cm x 73 cm
• Localització: Museu d'Art Modern, Nova York

Context Històric

El surrealisme, moviment artístic i intel·lectual aparegut a començament dels anys vint al voltant d'André Breton, tenia com a objectiu una revolució total. Fruit de l'estudi de Freud, els surrealistes intentaren reflectir una realitat més autèntica a través de l'expressió de l'inconscient. El concepte bàsic és l'automatisme, que consistia en què els poemes i quadres havien de sorgir d'una mena de dictat màgic procedent de l'inconscient. En la pintura surrealista hi ha dues vessants: l'automatisme pur i l'onirisme. Joan Miró, l'autor d'aquesta obra, representa l'automatisme.

Anàlisi Formal

Elements Plàstics

Miró modifica el quadre de Sorgh adaptant-lo a la seva pròpia gramàtica cromàtica i formal. Els colors són brillants, purs i plans, i les formes es distorsionen.

Composició

A l'Interior Holandès, Miró reinterpreta el quadre de Sorgh: hi podem veure el llaüt, l'home que el toca, el gos en primer terme, el gat sota la taula i la finestra amb el paisatge. El músic és una figura orgànica que s'estén per l'espai en forma de taca blanca; la dona és una silueta situada damunt de la taula. El resultat final és una naturalització de la casa, envaïda per personatges i animals del món rural.

Estil

En aquests Interiors holandesos, Miró ja havia descobert el seu llenguatge particular. El pintor català redueix els objectes i figures a la seva essència, cercant una proximació a la innocència dels nens i a la seva manera d'expressar-se.

Interpretació

Contingut i Significació

Miró volia ser realista i les seves figures, per estranyes que semblessin, sempre feien referència a alguna cosa concreta. El seu realisme era un procés d'eliminació d'elements del quadre.

Funció

El mateix any que va pintar aquest quadre, Miró va fer una exposició a la galeria Bernheim on ho va vendre tot, i els crítics el van considerar un dels artistes més importants del moment. Joan Miró i André Masson són considerats els representants més destacats de l'automatisme surrealista.

Dona II

Fitxa Tècnica

• Cronologia: 1952
• Estil: Expressionisme abstracte
• Tècnica: Oli sobre tela
• Dimensions: 1,50 m x 1,09 m
• Localització: Museu d'Art Modern, Nova York

Context Històric

L'expressionisme abstracte es desenvolupa als EUA a partir dels anys 40. El terme va ser aplicat en primer lloc a les obres de Jackson Pollock i de Willem de Kooning, autor d'aquesta obra. En general, són obres de format gran, molt dinàmiques, a base de signes i línies vigorosos, gairebé agressius. L'obra de Kooning manté la referència a formes orgàniques i humanes, deformades per brotxades nervioses i llargues, com es pot veure en la sèrie Dones.

Anàlisi Formal

Elements Plàstics

Kooning pinta sovint amb pinzells gruixuts i les seves pinzellades són violentes i ràpides per expressar emocions intenses. Utilitza una gamma pròpia: rosa pompeià, ocre, groc i blau, amb alguns tocs de vermell.

Composició

Kooning dibuixa les formes de les dones amb una clara actitud misògina. El fons, indeterminat, es confon amb la figura de la dona. Formalment, a Kooning el preocupava l'espai pictòric, la conciliació entre la figura i la pintura, la qual cosa el va portar a establir una relació fluida entre els dos temes.

Estil

L'holandès Kooning havia estat en contacte amb el neoplasticisme i amb els expressionistes, però en establir-se als Estats Units va canviar a l'angoixa de l'expressionisme abstracte. El tractament del rostre de la Dona II a partir de plans angulosos recorda el cubisme de Picasso.

Interpretació

Contingut i Significació

La sèrie de sis dones tracta sobre dones depredadores i la seva concepció és molt violenta; són figures monstruoses i terribles que fan por. Els sentiments de ràbia de Kooning es manifesten perfectament al quadre. La lletjor de les dones revela les obsessions sexuals del seu autor. Els grans pits acostumen a ser una constant dels seus quadres, i els ulls són un dels punts més inquietants, així com el rictus de la boca, que li confereix una expressió tan burlesca com terrible.

Funció

Kooning va ser un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte nord-americà. Ara, ja no es llegia alguna cosa en l'obra, sinó que els espectadors havien d'endinsar-s'hi.