Altar de Pèrgam i Teatre d'Epidaure: Anàlisi i Context Històric

Altar de Pèrgam: Context i Anàlisi

Origen: Desconegut (180-160 a.C.). Originalment de pergamí turc, actualment al Museu de Pèrgam de Berlín. Fet de marbre amb un arquitrau d'estil grec hel·lenístic.

Context Històric

L'Altar de Pèrgam pertany al període hel·lenístic, posterior a la mort d'Alexandre el Gran, quan el seu imperi es va dividir en petits regnes que van continuar amb la cultura grega. Aquest període va veure el sorgiment de diverses escoles artístiques, incloent-hi la de Pèrgam. L'altar va ser construït durant el regnat d'Èumenes II, rei de Pèrgam (actual Bergama a Turquia), per commemorar les seves victòries militars. Va ser descobert per l'enginyer alemany Carl Human i el seu equip durant excavacions arquitectòniques i, el 1930, va ser traslladat peça a peça a Berlín.

Espai Exterior

L'espai exterior de l'Altar de Pèrgam es caracteritza per la predominància de línies rectes i una sensació d'horitzontalitat. El fris de les parets del podi, amb 120 metres de llargada, és un element destacat. Aquest fris és un alt relleu de 2.5 metres d'alçada, on les figures són molt expressives i retorçades, amb plecs a la roba i un ritme violent. Les expressions facials són torturades i les vestidures estan desplegades en totes direccions.

Espai Interior

L'edifici té una planta rectangular, de la qual només es conserva la façana. A través d'aquesta s'accedia a un pati interior tancat on hi havia l'altar per fer sacrificis. Actualment, només queden els fonaments a Turquia i la façana a Berlín.

Estil

L'estil és grec hel·lenístic, concretament de l'escola de Pèrgam, amb influències orientals com el colossalisme. El podi colossal ja no és un edifici a mesura humana. Hi ha una barreja de l'esperit clàssic amb influències orientals, resultant en un eclecticisme. El fris mostra el treball de 40 escultors diferents, però amb un estil unificat, seguint un únic projecte. El luxe oriental es reflecteix en els vestits de les escultures.

Interpretació

El fris representa la gigantomàquia, la batalla entre déus i gegants. Es fa un paral·lelisme entre els reis de Pèrgam com els déus i els invasors com els gegants, representants del caos i el desordre. També hi ha elements comuns amb el Partenó, com un concurs per escollir un guanyador (entre Atena i Posidó), ja que la ciutat de Pèrgam es considera hereva dels atenesos. Dins de la columnata hi ha un fris més petit que representa la vida de Tèlef, fundador de la ciutat.

La funció de l'Altar de Pèrgam és religiosa, per fer sacrificis, i per commemorar les batalles contra els invasors i donar gràcies a Zeus.

Antecedents i Influències

L'art clàssic i oriental són els antecedents, mentre que el Barroc, sobretot pel fris, és una influència posterior.

Teatre d'Epidaure: Anàlisi i Context Històric

Nom: Teatre d'Epidaure
Autor: Policlet el Jove
Cronologia: Segle IV a.C.
Tipologia: Teatre
Materials: Pedra
Estil: Hel·lenístic grec
Localització: Epidaure, Peloponès (Grècia)

Context Històric

Després de la mort d'Alexandre el Gran el 323 a.C., el territori es va fragmentar en regnes, i els nous centres culturals grecs es van traslladar. Les ciutats orientals com Alexandria i Pèrgam van guanyar importància. A l'últim terç del segle I a.C., Roma va envair Grècia, però va absorbir la cultura grega, un fenomen conegut com"Roma envaeix Grècia, però Grècia envaeix Roma culturalmen".

L'autor del Teatre d'Epidaure és Policlet el Jove, un arquitecte grec del segle V a.C. Les seves obres inclouen el Temple Circular (thòlos d'Epidaure) i diverses estàtues.

Estil

El teatre segueix un estil hel·lenístic, caracteritzat pel trasllat dels centres artístics a Alexandria, Pèrgam i Rodes. Desapareixen els pilars de l'art clàssic (raó, harmonia) per donar pas a construccions monumentals i grandiloqüents, amb influència asiàtica. L'urbanisme es desenvolupa amb ciutats organitzades segons el pla hipodàmic. L'escultura presenta realisme i expressivitat.

Espai

La planta del teatre té les mateixes parts i característiques que el prototip de teatre grec. S'hi feien representacions de tragèdies i comèdies. El teatre destaca per la seva gran acústica i visibilitat, gràcies a la seva ubicació. Es buscava una bona integració amb el paisatge, aprofitant la vessant de la muntanya.

Relació amb l'Entorn

El teatre té una bona relació amb l'entorn, ja que aprofita la muntanya i està totalment integrat. Es crea una relació entre l'art i la natura. Està situat a les afores de la ciutat d'Epidaure.

Anàlisi Conceptual

Funció: Lúdica. Era un lloc de representació d'obres teatrals, tragèdies i comèdies.

Significat

El teatre formava part del santuari d'Asclepi (déu de la medicina) i es va construir en motiu de les festivitats en honor a Dionís (déu del vi i del teatre). A l'altar de l'orquestra es feien sacrificis en honor al déu Asclepi.

Models i Influències

• Models: Teatre de Dionís
• Influències: Teatres romans, Teatre de Sagesta de Sicília, Teatre de Mèrida
• Altres obres: Teatre de Dionís

Partenó: Anàlisi i Context Històric

Nom: Partenó
Autors: Ictinos i Cal·lícrates, dirigits per Fídies
Cronologia: Segle V a.C.
Estil: Clàssic grec, Primer Classicisme
Tipologia: Temple
Materials: Marbre del Pentèlic i fusta
Localització: Acròpolis d'Atenes

Context Històric

El Partenó va ser construït durant l'època clàssica grega (segles V-IV a.C.), concretament en el primer classicisme. Aquest període va veure la victòria dels grecs sobre els perses a les Guerres Mèdiques. A més, van aparèixer les polis, les noves ciutats-estats, amb Atenes i Esparta com a principals exponents. Atenes va destacar pels seus valors culturals, mentre que Esparta pels seus valors bèl·lics, creant una forta tensió entre les dues que va culminar en la Guerra del Peloponès. A la polis d'Atenes hi va haver una plenitud artística i cultural, regida per un sistema polític democràtic.

Context Cultural i Artístic

A Atenes hi va haver una plenitud artística i cultural, anomenada l'edat d'or. Els pilars de l'art grec es basaven en: l'home, la natura, la raó, l'harmonia i la bellesa. Protàgores va formular la frase:"l'home és la mesura de totes les cose". Va aparèixer l'ordre jònic i diferents personatges destacats en els seus camps, com ara:

• Historiadors: Tucídides, Herodot
• Dramaturgs: Sòfocles, Èsquil

Autors

Els autors del Partenó són Cal·lícrates i Íctinos. Cal·lícrates va ser un arquitecte grec que va intervenir en el Partenó, el temple d'Atenea Niké i les muralles de la ciutat. Íctinos també va ser un arquitecte grec que va utilitzar l'ordre dòric i es va encarregar d'escriure la descripció del Partenó.

Estil

El Partenó segueix un estil clàssic, amb pilars fonamentals basats en un art racional i matemàtic. Els grecs van fer diverses correccions òptiques per buscar la perfecció. L'ordre jònic és present, i l'època representa el moment de màxima esplendor artística i cultural. La reconstrucció de l'Acròpolis va ser dirigida per Fídies, i hi ha grans noms en l'estatuària com Policlet, Fídies i Miró.

Espai Exterior

Elements sustentadors: El Partenó té una base de 3 escalinates, dues estereòbates i una estilòbata que formen un crepidoma. Sobre aquest crepidoma hi ha una sèrie de columnes dòriques sense base. El seu fust està compost per tambors superposats i presenta una robustesa sòlida decorada per estries d'aresta viva. Presenten un capitell molt geomètric i un collarí amb formes tallades.

Elements sustentats: Hi ha una llinda per repartir el pes de l'estructura de manera vertical, seguida d'un entaulament format per l'arquitrau, la cornisa, el fris (decoració amb mètopes i triglifs) i la coberta (frontó triangular i coberta a dues aigües amb decoració d'acroteris). L'arquitectura és arquitravada, amb predominància de línies horitzontals i verticals. El material és marbre del Pentèlic i fusta. Antigament, l'edifici estava policromat amb colors vermells, daurats i blaus als capitells, l'entaulament i el frontó, mentre que les columnes eren blanques. A la façana hi ha vuit columnes dòriques (octàstil), complint la normativa del 2x+1 amb 17 columnes als costats. És perípter monòpter, envoltat per una sola renglera de columnes. El temple està situat sobre una escalinata (crepidoma), amb restes d'un frontó triangular i una arquitectura arquitravada.

Espai Interior

El Partenó té l'estructura típica d'un temple grec, però de manera monumental. La seva planta és rectangular perípter monòpter, amb una sola filera de columnes en tot el seu perímetre, i octàstil per la seva proporció de 8 columnes al capdavant i 17 als laterals (segueix la norma de 2x+1). Darrere d'aquesta primera fila de columnes hi ha dos pòrtics hexàstils (formats per 6 columnes), un a cada banda del temple. Per això també es diu que és un temple amfipròstil.

A l'interior del temple, la planta rectangular de la cel·la està dividida en dues sales diferents: la Naos (gran) i l'Opistòdom (petita), separades per un mur. Per accedir a la Naos, s'ha de passar per un espai obert anomenat Pronaos, el pòrtic oriental hexàstil. A l'interior de la Naos hi ha una columnata interior de dos pisos en forma de"", que envolta la majestuosa estàtua criselefantina (d'or i vori) de la deessa Atena, esculpida per Fídies, actualment desapareguda.

L'Opistòdom està presidit per quatre columnes jòniques altes, a l'interior de les quals es guardava el tresor del temple. Per accedir-hi, s'ha de passar pel pòrtic occidental hexàstil. Aquesta sala estava reservada al servei de les sacerdotesses, i aquest és l'espai que dóna nom al Partenó, ja que Parthénon significa sala de les donzelles.

Relació amb l'Entorn

El Partenó forma part de l'Acròpolis d'Atenes i dóna l'esquena al Propileus. És l'edifici més gran i elevat, situat a la part més alta del turó de l'Acròpolis, convertint-se en un element vertebrador que crea la xarxa de relació amb els altres edificis.

Significat

El Partenó és un temple consagrat a la deessa Atena després de la victòria dels grecs sobre els perses durant les Guerres Mèdiques. Atena era considerada la protectora de la ciutat, deessa de la intel·ligència, la pau, la guerra, l'estratègia bèl·lica i la saviesa. El temple es va construir durant l'època de Pèricles, mentre es reconstruïa l'Acròpolis destruïda durant la guerra anterior.

Al llarg del segle VI d.C., el temple va tenir una funció cristiana i es va consagrar a la Santa Sofia. Durant l'edat mitjana, els catalanoaragonesos van ocupar Grècia i el van dedicar a Santa Maria de Cetines (nom d'Atenes en aquella època). Es va convertir en una possessió preuada per la corona, vigilada dia i nit per Pere IV el Cerimoniós. Durant la dominació turca del segle XV d.C., el Partenó es va convertir en una mesquita. Al segle XVII, el van utilitzar com a polvorí, un edifici d'ús militar on s'emmagatzemaven les municions de pólvora. Més endavant, va ser destruït parcialment per una bomba veneciana l'any 1687.

Part del material del Partenó, com els marbres, es va aprofitar per a la construcció d'altres edificis. Algunes de les escultures que el decoraven es van portar a Anglaterra, representant diferents moments de la vida de la deessa Atena, com el seu naixement i la lluita contra Posidó per ser els protectors de la ciutat. El Partenó buscava la perfecció i l'harmonia a través de les matemàtiques, fent diverses correccions òptiques per aconseguir una perfecció visual i que semblés que estava en una perfecta línia recta.

Models i Influències

• Model: El Megaron micènic va ser el model de tots els temples grecs.
• Influències: El Partenó va influir en tota la cultura clàssica, tant Grècia com Roma. Dues obres romanes destacades serien la Gemma Augustea i l'Ara Pacis.
• Altres obres: Erectèon, Atena Niké