Al-Àndalus i els Regnes Cristians (s. XI-XV)

Al-Àndalus entre els segles XI i XV

Després de la desfeta del califat de Còrdova en febles regnes de taifes, el predomini musulmà a la península va ser substituït pel domini cristià.

L'evolució històrica d'Al-Àndalus

Després de la conquesta de Toledo per Alfons VI i fins a finals del segle XV, el territori d'Al-Àndalus va estar en mans dels almoràvits, després va quedar reduït al regne de Granada.

• Els almoràvits: berbers nòmades, havien format un gran imperi al nord d'Àfrica a principis del segle XI.
• Els almohades: havien substituït els almoràvits al nord d'Àfrica.
• El regne nassarita de Granada: va sobreviure més de dos segles gràcies al suport dels musulmans del nord d'Àfrica i a la diplomàcia dels seus reis, que van comprar la pau a Castella a canvi del pagament de tributs. A finals del segle XV, els enfrontaments interns i la debilitat dels seus aliats nord-africans van permetre la conquesta del regne pels Reis Catòlics el 1492.

La cultura i l'art

En les lletres van sobresortir historiadors com Ibn Khaldun i filòsofs com Averrois. En les ciències van ser notables els avenços musulmans en cartografia marina.

El llegat artístic

Durant aquesta època, els musulmans van construir magnífics edificis, l'interior dels quals van recobrir amb una rica decoració. D'època almohade, els més destacats són la Giralda, que formava part del recinte defensiu d'aquesta ciutat. D'època nassarita és la fortalesa palau de l'Alhambra de Granada.

Els estats cristians entre els segles XI i XV

L'evolució fins al segle XIII

Entre aquests segles, aprofitant els problemes musulmans, els estats cristians peninsulars es van consolidar i van estendre considerablement el seu territori.

Els regnes de Castella i Lleó

Castella i Lleó es van unir el 1230 amb Ferran III, després d'haver passat per diversos moments d'unió i separació. D'aquest regne es va independitzar Portugal al segle XII.

Els estats i els regnes orientals

Aragó i Navarra van estar units entre 1076 i 1135. Durant aquest període, Alfons I el Bataller va conquerir la vall de l'Ebre, prenent Saragossa, Tudela i Daroca. A la mort d'aquest rei, ambdós regnes es van separar: Aragó es va unir a la Corona d'Aragó i Navarra va quedar com a regne independent.

La Corona d'Aragó

Es va formar el 1137 després del matrimoni de Peronella, hereva d'Aragó, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.

Navarra

Després de separar-se d'Aragó, va sofrir les pressions annexionistes de Castella i Aragó i va quedar sense frontera amb els musulmans, per la qual cosa no va poder ampliar el seu territori. Va estar vinculada a França per enllaços matrimonials.

L'expansió castellana i aragonesa

En els segles XIV i XV, els regnes cristians peninsulars es van enfrontar a nombrosos problemes:

• Conflictes polítics entre els reis i la noblesa davant el desig dels reis de reforçar el seu poder.
• Males collites i l'epidèmia de pesta de 1348, que va provocar nombroses pèrdues demogràfiques.
• Conflictes socials al camp i a les ciutats per l'augment de les exigències dels senyors sobre els camperols i de l'oligarquia urbana sobre els grups populars de les ciutats.

L'expansió castellana

Després de la presa de l'estret de Gibraltar (1462), es va dirigir cap a l'Atlàntic, on es va conquerir l'arxipèlag de Canàries al llarg del segle XV.

L'expansió de la Corona d'Aragó

Per la Mediterrània, va continuar amb la conquesta de Sardenya i dels ducats grecs d'Atenes.

L'organització dels regnes cristians

L'organització i les seves institucions

La monarquia va ser la institució principal dels regnes peninsulars, i els seus reis van tenir més poder que els d'altres territoris europeus. Els monarques van considerar que aquest poder procedia de Déu i van exercir nombroses funcions: dictaven les lleis, administraven la justícia, dirigien l'exèrcit, controlaven l'encunyació de moneda i nomenaven els funcionaris.

• A Castella, la monarquia era unitària, és a dir, estava formada per un sol estat i l'autoritat del rei era major.
• A la Corona d'Aragó, la monarquia era federativa, és a dir, estava composta per diversos regnes (com Aragó, Catalunya, Mallorca i València), cadascun dels quals tenia les seves pròpies institucions. Els reis tenien menys poder perquè es va imposar la teoria pactista.

Les institucions del govern

Els reis, per a exercir el poder, es van ajudar d'institucions de govern:

• La cúria règia: assemblea formada pels nobles del regne, bisbes i abats que aconsellava el rei.
• Les Corts: assemblees que van sorgir quan el rei va convocar a les reunions de la cúria règia els representants d'algunes ciutats.

L'administració territorial i el govern de les ciutats

• L'administració territorial: era complexa, ja que el rei solament controlava els seus propis territoris. Els nobles, laics i eclesiàstics tenien una gran autonomia en el govern i l'administració dels seus senyorius.
• Les ciutats posseïen el seu propi govern. Aquest va recaure al principi en l'assemblea de veïns, però després va passar a mans d'un reduït grup de persones procedents de la noblesa ramadera a Castella i dels grans comerciants a la Corona d'Aragó.