Al-Andalus: Conquesta, Emirats, Califat i Taifes - Història i Societat

Al-Andalus i els Regnes Cristians

Conquesta

En la seva expansió cap a occident, al començament del segle VIII, els musulmans van iniciar la conquesta de la Península Ibèrica. El fet que va marcar l'entrada dels musulmans a la península va ser la guerra civil entre dos bàndols nobiliaris visigots, Don Rodrigo i Vitiza, pel control del regne. Vitiza va demanar ajuda als berbers islamitzats del nord d'Àfrica, dirigits per una minoria àrab, que van entrar a la península l'any 711 i van derrotar Roderic a la riba del riu Guadalete. Després de la mort de Roderic, les seves tropes es van dispersar.

Tariq (lloctinent de Musa, que havia conquerit Egipte, Tunísia, Cartago i el Marroc), després de la victòria al Guadalete, va seguir avançant cap a l'interior. Seguidament, es van donar una sèrie de campanyes militars dirigides per Tariq i Musa, deixant guarnicions per garantir el domini de cada àrea. Van avançar molt ràpidament i van ocupar les principals ciutats d'Andalusia i la capital del regne visigòtic, Toledo (els visigots, molt afeblits per les baralles internes, van ser incapaços de fer front a la invasió). En set anys, van controlar tota la península, llevat de les zones més muntanyoses i despoblades. Uns quants nobles i clergues hispanovisigots, juntament amb una petita part de la població, es van refugiar a la zona asturiana, que va restar al marge de l'ocupació. La resta de la població no va oferir resistència; la noblesa ràpidament va pactar amb els conqueridors per conservar les terres i el poder, i els pagesos van passar a dependre d'uns nous senyors.

Tot i que la conquesta es feia en nom de la religió (guerra santa o gihad), l'objectiu fonamental no era convertir els pobles sotmesos (60.000 musulmans enfront de 4 milions d'hispanovisigots). D'aquesta manera, es permetia als pobles conquerits que practiquessin la seva religió. Els cristians i jueus, que creien en un únic Déu i que tenien un llibre sagrat, la Bíblia, gaudien de la condició de minoria protegida, dirigint les seves comunitats, però pagant un tribut al governador musulmà i sotmetent-se a l'autoritat àrab. Durant els segles següents, com que els musulmans gaudien d'avantatges socials i econòmics, la majoria d'habitants dels territoris conquerits van acabar convertint-se a l'islam.

Etapes Polítiques d'Al-Andalus

L'Emirat Dependent de Damasc (711-756)

Una vegada controlat el territori, que els musulmans van anomenar Al-Andalus, es va convertir en una província o emirat dependent del Califat de Damasc (Síria). La capital es va establir a Còrdova, creant una administració i govern embrionaris, i van nomenar un valí (governador), que hi exercia el poder. Van intentar seguir la seva expansió cap als territoris francs, però després de ser derrotats a Poitiers (732) per Carles Martell, van desistir de la seva idea (clima massa fred i humit i la necessitat de molts homes per assegurar les possessions al sud dels Pirineus). En aquesta època, hi va haver enfrontaments entre berbers i àrabs a causa del repartiment de les terres conquerides. Els musulmans es van trobar amb una extensió de terres per repartir, i així es va anar convertint la classe militar receptora d'estipendis en classe terratinent. Els àrabs es van situar al sud i al nord-est i es van convertir en funcionaris i magistrats (classe dirigent, enfront de la majoria de musulmans hispanoàrabs), mentre que els berbers es van situar a la meseta, dedicant-se a la ramaderia i, amb el temps, veient-se discriminats. L'any 741, després d'una sublevació berber, els siris enviats per Damasc per sufocar la revolta es van instal·lar al poder fins a l'arribada d'Abd-al-Rahman I el 756.

L'Emirat Independent (756-929)

Cap al 750, quan els califes de Damasc van ser deposats pels abbàssides de Bagdad, l'últim membre de la família omeia, Abd-al-Rahman I (756-788), es va establir a Al-Andalus. Ben aviat, Abd-al-Rahman va trencar els vincles polítics amb el califat de Bagdad i es va proclamar emir independent, però encara acceptava l'autoritat religiosa del califa. En aquesta època, les disputes entre les grans famílies nobles establertes a les diverses regions d'Al-Andalus i el poder central van ser freqüents, i també les baralles amb els mossàrabs (cristians). Al llarg del segle X, es va produir un important creixement econòmic i cultural, i es va desenvolupar l'estructura administrativa i jurídica del nou Estat. Els abbàssides van anar perdent a poc a poc el control sobre aquests immensos territoris, i diverses províncies van aconseguir la independència religiosa, com Al-Andalus.

El Califat de Còrdova (929-1036)

L'any 912, quan va accedir al poder l'emir Abd-al-Rahman III, els problemes a Al-Andalus eren cada vegada més greus: baralles internes, atacs dels regnes cristians del nord (Lleó, Navarra, Castella) i amenaces per al comerç marítim dels musulmans del nord d'Àfrica. Aquest emir va aconseguir dominar militarment els cristians i obligar-los a pagar impostos, va crear bases militars a la zona de l'estret de Gibraltar per garantir el comerç i va imposar la seva autoritat sobre tots els grups socials. Es va ampliar la classe mitjana i va aparèixer una noblesa de servei. L'any 929, es va sentir prou fort per fer-se independent religiosament i es va proclamar califa dels creients d'Al-Andalus. D'aquesta manera, va néixer el Califat de Còrdova.

Va estendre el seu poder cap a la perifèria, va controlar les fronteres amb els cristians i va crear un protectorat a Àfrica. Va cancel·lar els nomenaments vitalicis o hereditaris, va renovar els principals càrrecs de govern i la fidelitat de les tropes.

L’època del califat va ser la de màxima esplendor i la de més gran estabilitat: es va produir una gran expansió econòmica, amb un comerç marítim molt actiu, i es varen frenar els intents d’expansió dels regnes cristians hispànics, especialment a l’època d’Almansor, que va organitzar nombroses expedicions militars contra els regnes del nord.
L’exèrcit va augmentar ( contractació massiva d’esclaus) i es va professionalitzar, es reforçaren els dispositius ofensius i defensius (fronteres). Es delimiten i reforcen les fronteres. L’any 976 Abu Amir ( Almansor) es converteix en administrador de les propietats del príncep Hisham (menor d’edat), l’any 981es converteix en califa després de tancar al príncep dins el palau de Còrdova, reservant-li la funció espiritual.
Almansor va basar el seu poder en un potentíssim exèrcit, 50 campanyes contra els cristians i el cobrament de tributs, però així i tot no bastava per mantenir les enormes despeses de l’exèrcit.
Aquesta imatge de pau i prosperitat amagava les contradiccions internes que sortirien a la llum davant qualsevol símptoma de cansament d’aquest despotisme militar:
- Disjunció dels poders entre dues persones amb diferents funcions: l’espiritual que seguia en mans del califa i la política i militar, que ostentava Almansor, en qualitat de rei.
- Manca de cohesió entre els soldats berbers per les disputes internes tribals i religioses.
- El pes del militarisme en un imperi comercial.
- Feblesa de la classe mitjana en un món urbà sense poder polític.
- Grans diferències socials
- Fortalesa dels poders locals, marques militars, ciutats administratives, etc.




Almansor va sobreviure a aquesta situació fins l’any 1002 i va transmetre al seu fill, els seus títols, Abd-al-Malik, que va conservar fins a la seva mort. El seu germà Abd-al-Rahman “ Sanchuelo”, no va poder dominar la situació i a més va demanar al califa, ser el seu successor. Els omeies es varen rebel·lar i es varen afegir totes les circumstàncies abans esmentades per acabar definitivament amb el califat.Els regnes de taifes(1031- segle XIII)A partir de l’any 1008 la unitat del califa es va començar a desintegrar. L’aristocràcia, els alts funcionaris i l’exèrcit lluitaven per escapar-se del control dels califes i convertir-se en la màxima autoritat als seus territoris.
En menys de trenta anys Al·Andalus es va fragmentar en més de 25 regnes, les taifes, una espècie de ciutats-estat, envoltades de territori, amb la ciutat com a centre econòmic. Les més importants varen ser les de Sevilla, Toledo, Badajoz, Saragossa, Tortosa, Dènia i Granada.
Les taifes tingueren una època de gran prosperitat econòmica, però varen ser incapaces de frenar l’avanç dels exèrcits cristians. Malgrat l’ajuda dels musulmans procedents del nord d’Àfrica (almoràvits i almohades), al segle XIII els cristians varen conquerir gairebé totes les terres d’Al·Andalus.El regne taifa de GranadaLa taifa de Granada va ser l’única que va sobreviure a l’avanç dels regnes cristians al segle XIII. La governava la dinastia nassarita, relacionats amb els califes del nord d’Àfrica. Aquesta taifa ocupava un ampli territori, que comprenia les actuals províncies de Màlaga, Almeria i Granada i una part de la de Cadis.
El regne de Granada tenia una amplia façana marítima, ports importants per al comerç i una agricultura de regadiu molt pròspera. La seva enorme riquesa i la seva activitat econòmica, que li permetien pagar imposts extraordinaris en or als reis de Castella, en varen fer possible la pervivència.DIVERSITAT ÈTNICO-SOCIAL
Els musulmans
La societat andalusina era complexa a causa de la gran diversitat de cultures, religions i categories socials. Entre la població de religió musulmana es distingien tres grups:
1. Àrabs: una minoria que havia dirigit la conquesta. Formaven l’elit del poder polític i social, detenien els càrrecs i eren propietaris de la terra.
2. Berbers: més nombrosos, que varen arribar a la península amb l’exèrcit conqueridor o hi havia emigrat des del nord d’Àfrica. Molts es dedicaven al pasturatge i tenien una situació relativament humil.
3. Muladites: que eren la majoria de la població. Eren els hispanovisigots convertits a l’islamisme. No varen adoptar només la religió dels conqueridors, sinó també els costums i la llengua.
Els no musulmansTambé hi havia minories no musulmanes, que pagaven més imposts i tenien limitats alguns drets:
1. Mossàrabs: hispanovisigots que continuaren sent cristians. Majoritàriament vivien a les ciutats. Molts varen patir persecucions i varen emigrar cap als regnes cristians.
2. Jueus: varen arribar amb els musulmans i es dedicaven a l’artesania, el comerç, la medicina i la ciència.
Problemes socials
Mossàrabs: davant la progressiva i ràpida islamització, apareixen moviments defensors de la fe cristiana, arribant inclús al martiri voluntari, després de la mort d’Abd-al-Rahman II foren repressaliats i els que no foren deportats al nord d’Àfrica fugiren cap als regnes cristians del nord. (Motí de l’Arrabal, Còrdoba, 818)
Muladites: aixecaments a les fronteres, per ser terres de més tradició visigoda i per tenir un cert grau d’independència respecte a l’emir. A més es produeixen nous enfrontaments entre àrabs i muladites ( Sevilla, Granada). Els àrabs, vencedors es converteixen en sobirans semiindependents deixant constància de la feblesa de l’emir i de la fragmentació de l’espai polític en més de 30 poders diferents.
Berbers: per la sequera, es traslladen a les costes valencianes i es converteixen en proletaris i una bona part de la població es trasllada a les ciutats, ampliant-se les velles ciutats i fundant de noves ( Calatayud, Calatrava, Madrid, Múrcia, Lleida, etc) que es convertiran més endavant en les capitals dels regnes de taifes.
Àrabs: s’instal·len a les zones més riques.
Al medi rural els antics latifundis es comencen a fraccionar, pel regadiu, i hi ha més pagesos que es converteixen en petits propietaris, a més, les lluites entre famílies nobles àrabs pel poder i la riquesa descentralitzen el govern central de l’emir. Abd-al-Rahman III aconsegueix reduir el poder de l’aristocràcia de sang, substituïda per una noblesa de servei, fidel a l’emir.
Es van produir enfrontaments entre vells musulmans i muladites, que ara es trobaven discriminats i obligats a pagar imposts, provocant revoltes urbanes.
Resumint, entre el 756, Emirat independent, i el 1008, mort d’Abd-al-Malik, fill d’Almanzor, es donen continus intents de sotmetre a la comunitat hispanomusulmana, sota un poder central aparent, fracassant per l’existència de molts poders locals i acabant finalment amb la proclamació dels regnes de taifes. Els governants omeies es troben amb dos problemes : el problema intern de lluita de poders i de revoltes dels grups menys afavorits i els regnes cristians, que aprofitaren els moments de feblesa avançant fins al Duero, a on, ni tan sols les campanyes d’Almansor els aturaren.
Economia

1. Es donà un enfortiment de les ciutats front les zones rurals pels següents motius: renaixement de l’economia monetària, increment de la productivitat per les millores en les tècniques de regadiu, comercialització dels productes hispànics, Estat amb molta burocràcia i serveis, decisió de l’aristocràcia militar d’instal·lar-se als nuclis urbans.
2. El comerç i la indústria es desenvolupen, per la necessitat d’abastir els grans nuclis urbans i per la inserció d’Al·Andalus dins el circuit econòmic transcontinental, entrarà en retrocés a principis del segle X (sequera, revoltes muladites i mossàrabs, debilitament dels contactes comercials pels canvis de poder, etc.) però es tornarà recuperar durant l’època califal ( l’Estat es pot permetre una amplia burocràcia, un exèrcit nombrós i aixecar nombroses obres públiques).